dilluns, 30 de juny del 2008

Art i manyes

Marta Ivern Romero



Oli sobre llenç sense títol 1 x 1 m.

Dejaré de quererte cuando un pintor ciego pinte el sonido de un pétalo de rosa cayendo sobre el suelo de cristal de un castillo que no existe.

Arreu la Torre

Júlia Boira

A finals de febrer de 2008 el conseller d’Educació Ernest Maragall, va distingir la Júlia Boira Esteban de Torredembarra amb el lliurament del Premi Extraordinari de Batxillerat.

Per aconseguir aquesta distinció s’ha d’haver obtingut una nota mitjana de batxillerat superior al 8,75 i la Júlia va aconseguir un 9,8, és a dir una nota molt superior a la què es demanava. A més a més, s’ha d’obtenir una bona puntuació en
una prova d’alt nivell que convoca el Departament d’Educació i que avalua els coneixements en Història, Llengua i Literatura Catalana, Llengua Anglesa i una assignatura de les optatives (la Júlia va escollir Matemàtiques). I va ser una dels
deu estudiants guardonats de tota Catalunya i com a reconeixement van rebre, en aquest acte, un diploma i un ordinador portàtil.

Va cursar Primària al CEIP Antoni Roig i l’ESO i el Batxillerat a l’IES Torredembarra. Tant ella com els seus pares estan molt contents de la preparació rebuda en els dos centres i, especialment, de l’atenció prestada per part dels tutors. Ara està cursant 2n de Matemàtiques a la Universitat Politècnica de Catalunya de Barcelona i s’ha de esforçar una mica més. “Les coses no són tan fàcils”, diu. “He de treballar molt per treure resultats.”

“Bé, apart de les matemàtiques, m’agrada el gelat de vainilla, escoltar música i escriure, encara que en la actualitat no tinc temps per dedicar a les meves afeccions. Un dels premis que m’han donat fou l’any 2006 a la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV: el Primer Premi de Contes de Gènere Negre i Policíac.”

“Quan puc escolto els meus grups de música favorits: Incubus, A Perfect Circle, The Mars Volta... I de vegades experimento a la cuina. He de reconèixer que sóc una mica
desastre. L’última vegada vaig provar de fer unes magdalenes i em van sortir totes buides per dintre. Les vaig anomenar magdalenes frontera.”

“El millor del món: dormir. Encara recordo les migdiades quan estudiava el Batxillerat. Després no podia aclucar l’ull a la nit.”

“La nit és meravellosa. És quan millor em concentro. Estudio millor. Gaudeixo especialment aquelles nits quan no tinc molta feina per fer i em puc dedicar a escriure, a escoltar música al MySpace o en alguna altra comunitat virtual o, simplement, escoltar el silenci...”

Fotografia: cedida per la família

Entitats

Sexualitat en el càncer
Lola Galván


S’ha de fer un parèntesi o, pel contrari, no passa res?
Personalment crec que cada persona rep la notícia que té càncer de manera diferent, sempre dolorosa, però amb negativitat o amb gran força i positivitat davant tot el que haurà de patir a partir d’aquell moment. La paraula càncer encara és difícil
d’acceptar. I dic la paraula perquè, la malaltia, quan la tens, no pots negar-la, però, pots no parlar-ne.

Per a moltes persones és més còmode, sobretot, que la resta de la gent no ho sàpiga. Malauradament encara és vergonyós, delimita el teu terreny, un espai que ningú vol que se li envaeixi. La sexualitat es veu afectada, és normal. Però també depèn de la
situació personal en què et trobes: amb parella fixa, casat de fa molt temps, jove i sola, gran i sola, ....
El teu cos, a través dels medicaments tan forts que has de suportar, es transforma, es debilita, et produeix interiorment un rebuig de tu mateix.
La teva parella et veu patir i no sap quin camí ha de prendre.

I si fem sexe encara que no sigui molt satisfactori, serà bo? es pregunta. És que jo l’estimo molt i no vull que pensi que no tinc desig!

Les afectades sense parella normalment es prenen unes “vacances” sexuals. La prioritat està a combatre la malaltia i sortir-ne victoriosa. No vull dir que les emparellades no lluitin, ho fan com la que més, però no estan soles i, per a les primeres, el llit és més ample.

Sexualitat sí, per què no? Però, per sobre de tot, està l’estimació, l’afecte, la comprensió, una abraçada forta, que t’agafin la mà, que t’acaronin, que t’escoltin. Aquest és el millor sexe que pots tenir després del procés i, quan tot torna a estar en el seu lloc, molt de sexe, que és el millor medicament.

Lliga contra el Càncer de les Comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre

D... Empeus

És una adaptació del musical West Side Story que els alumnes de 3r i 4t d’ESO han representat al Casal La Violeta d’Altafulla. La història presenta dues bandes enfrontades, els Capuleto i els Montesco, que es disputen el carrer, l’institut o el bar d’en Ferri. Toni, amic dels Montesco, i Maria, germana de Bernardo, el cap de la banda dels Capuleto, intenten inútilment que els dos líders es reptin en una baralla definitiva. A partir d’aquí els fets se succeeixen ràpidament, es decideixen les armes, el lloc de trobada, i comença el duel. La història no té un final feliç ja que tots aquests nois i noies són incapaços de deixar el rancor i la violència. Les tres funcions que es van dur a terme el passat 23 i 25 d’abril van ser un èxit aclaparador. La satisfacció d’aquests nois i noies quan van sentir els aplaudiments dels seus amics i familiars va ser la veritable recompensa a l’esforç que s’hi ha dedicat els darrers dos mesos.



Per poder arribar a la representació de Sant Jordi, els dies anteriors a l’estrena van ser una marató però això sí, van gaudir molt. L’ambient de cordialitat i bon humor que es respirava dins del grup va ajudar que l’obra tirés endavant ja des d’un bon començament.
De fet, l’humor ha estat un dels nostres recursos per no desanimar-nos en algun moment de crisi. Perquè de recursos... podem assegurar que en teníem ben pocs: des de no poder coincidir tot el grup per assajar fins a la manca de teatre per representar, ni focus en bones condicions I ara què farem sense teatre? preguntava
algú... doncs ara, recordarem les pífies, riurem les anècdotes ... potser allò de tu vés al pàrquing o jo... al riu!. Segur que anirem comptant quantes ampolles hi ha en una bombolla o anem-nos-en-vos-la-hi ho trobarem a faltar, qui sap, potser alguna vegada tornarem a ballar el perrito o l’elefantito, també el txucucucu o el salt de l’àngel. Però quasi segur que el maaaaaarxeu de les nostres vides no hi serà mai perquè entre nosaltres hi ha ....un món millooooooooooor.

IES Torredembarra
Fotografia: Gypsy Nel·lo Peeters

De papers

L’arxiu presenta:
MISS TURISME


L’horitzó rogenc d’una posta de sol a la platja, les carícies provocades per la sorra en contacte amb la planta d’un peu nu o l’aroma salí impregnant converses a les terrasses vora mar, poden evocar-nos més d’un record sensual relacionat amb la vila. Amb la proximitat de l’estiu, les temperatures a l’alça, la necessitat de despendre’ns de roba i la visita del turisme, tant nacional com estranger, Torredembarra es converteix en un emplaçament on l’intercanvi cultural aporta un apunt subtil a l’ambient.



En aquest sentit i per donar més al·licient a la temporada turística, el Centre d’Iniciatives i Turisme (CIT) va organitzar, a partir de l’any 1980, el primer concurs de Miss Turisme celebrat a la localitat. Les diverses entitats participants, principalment discoteques, pubs, càmpings i hotels, escollien durant la temporada d’estiu les respectives concursants que després participarien en la gran gala final.
Aquesta tenia lloc a la plaça del Castell i consistia en una desfilada de les models, prèvia a la votació que atorgava els guardons de Miss i Dames d’honor.
La fotografia que presentem mostra la primera edició del certamen, el juliol de 1980, amb les joves seleccionades com a guanyadores del concurs, que aplegà unes 700 persones de públic. Especial èxit va tenir la convocatòria de l’any següent, on hi participà Luis del Olmo com a presentador i amenitzà l’acte l’orquestra Showman, davant la presència d’un miler d’espectadors. També caldria destacar que, a partir de l’any 1983, s’afegiren dues novetats per donar major volada al festival de la bellesa: d’una banda la inclusió al concurs de Míster Turisme, dirigit als homònims masculins; de l’altra, la incorporació d’una desfilada de carrosses que ompliren de confetis els carrers del poble. Finalment, la darrera celebració de Miss i Míster Turisme tingué lloc l’any 1984, essent la presentadora de la gala la popular locutora Aurora Claramunt. En aquesta edició, igual que a l’anterior, l’acte s’engalanà amb la participació de carrosses, majorets i la molt anel·lada batalla del confeti.
Tota la informació que fa referència al fons del Centre d’Iniciatives i Turisme es troba inventariada i custodiada a l’Arxiu Municipal de Torredembarra, a disposició dels usuaris que mostrin un interès particular o de recerca sobre el contingut del mateix. L’abast cronològic de la documentació conservada va de 1965 a 1995.
Val a dir que aquesta associació, el CIT, va ser creada l’any 1965 per tal de dinamitzar l’oferta turística de la zona i, paral·lelament, promoure un seguit d’activitats lúdico-culturals que interactuessin entre els nouvinguts i els habitants torrencs.
Entre aquestes activitats trobem festivals musicals a la platja, aplecs de sardanes, concursos de castells, de cinema amateur i de periodisme, mostres de cotxes d’època, etc.

Jordi Parral García
Arxiver municipal
Fotografia: Foto Font

Versus prosa

Rosseta del Nord


Rosseta, fil d’or.
De mirada tan dolça,
d’un blau tan suau
com la teva pell.
Que el sol de l’estiu,
al damunt del teu rostre,
senyals va deixar.
Com tu, el meu record
que encara perdura.
Sireneta del nord,
de rialla de mel.
Rosseta, fil d’or,
allà on et trobis,
n’estic ben segur,
senyals vas deixant
del teu blau mirar,
del teu dolç besar,
del teu estimar.
A la vora de la mar
o allà on et trobis.
Sireneta del fred,
d’alegre rialla.
Després de tants anys
no et puc oblidar,
des d’aquella mirada.
Juliol-Setembre, 1955


Xeic Torrenc

Menjim, menjant

Un mos de plaer

El fet de menjar, com el de practicar sexe, és una de les fonts naturals de serotonina. Aquesta es defineix com a neurotransmissora que inhibeix el malestar. La serotonina la pot generar un dia preciós, però, en els aliments, podem trobar moltes fonts de triptòfan, que també allibera serotonina.

Molt sovint el terme afrodisíac ens pot sonar a romanços, però és ben cert que alguns aliments ens estimulen, alguns ho fan per la forma i d’altres pels seus components.

Els llatins són famosos per la seva sensualitat i el seu desig. Pot ser és la calor o el ritme de vida.

Aquestes dades podrien ser inconcretes però, el que es demostra científicament, és, sense dubte, els aliments que provoquen termogènesi.
Aquest fet deriva del consum d’aliments picants, com ara el bitxo, que fa pujar la temperatura del cos i ens pot excitar.

També ens pot donar una termogènesi de cavall si prenem el famós wasabi de la cuina japonesa. És ben cert que el sushi és estimulant, un dels motius és el fort picant d’aquesta pasta de rave.

La fama de sensualitat recorre tot el món mostrant grans pilars com pot ser l’italià, aquest es podria explicar degut al consum d’alfàbrega, per exemple.
Segons explica la llegenda, si el marit li era infidel a la dona, aquesta li posava a sobre del cos pols d’alfàbrega. Es pot interpretar de mil maneres, a mi m’agrada pensar que si l’home està a casa amb el deliciós aroma d’aquesta planta, relacionarà el benestar amb la seva parella i no el buscarà a fora.

Els àrabs també són mundialment reconeguts per la seva sensualitat: Les mil i una nits... Les seves receptes especiades, els seus dolços farcits de nous que retarden l’ejaculació, o ametlles, símbol de fertilitat, un espectacle del ball del ventre prenent un te a la menta que conté zinc i estimula d’allò més.

No puc pensar en sensualitat i sexualitat sense esmentar el Kama Sutra. L’Índia, amb el seu tarannà espiritual, està recoberta d’aromes com el de la nou moscada que desperta les passions. La prenen amb vi calent.

Voltant pel món no puc deixar d’esmentar la Xina amb el consum de l’aleta de tauró, que té finalitats eròtiques des de molt antic. Aquest plat formava part del menú dels acabats de casar per augmentar la passió.

El marisc és el rei en els sopars romàntics. També té explicació: té un alt contingut en seleni que potencia el bon humor. “Posi’m deu euros de seleni. Ja me l’enduc posat, gràcies.” Els grecs ja feien servir pols de les conquilles de les ostres per tal de pal·liar la inapetència sexual. Les ostres deuen la seva fama al seu alt contingut en zinc, un integrant de la testosterona.

Al Marroc ho saben bé, no es pot seduir sense canyella. De fet ja fa molt que s’empra en ungüents per fer massatges.

Cleòpatra es recobria de mel i ametlles. La mel és un aliment que permet al nostre organisme una ràpida absorció de l’energia que ens aporta.

He parlat de testosterona, les ostres per als homes, la regalèssia per als estrògens de la dona.

Si pensem un menú romàntic potser no inclouríem l’all, aquesta decisió seria un error. L’all és un vasodilatador. Pregunta indispensable del càsting de parella: “T’agrada l’all?”

Podem pensar que les ostres, el marisc..., fan del tiquet de compra una inversió considerable, però aliments molt econòmics ens estimularan d’allò més. Aquest és el cas de l’all, de la ceba que ja la feien servir a França la nit següent a la de noces. L’api, el julivert, la pastanaga, les llenties, les faves, els cigrons, la soia, les pipes, l’arròs, els cereals integrals... Un munt de productes assequibles i al nostre abast que ens ofereixen propietats energitzants i estimulants.

El terme figa és molt descriptiu, però el seu origen pot anar més enllà del seu aspecte. Les figues contenen vitamines A i E que ajuden al desenvolupament d’hormones sexuals. Els xinesos entreguen figues als nuvis en senyal de prosperitat i desitjant descendència: “Apa, al cistell”.

Moctezuma es prenia desenes de gots d’infusió de xocolata al dia, anava tot el temps carregat de teobromina i feia olor a endorfina, això li donava molta energia per fer fills arreu. Xocolata en fondue amb unes maduixes, és un clàssic de les taules per a dos. Les maduixes aporten entre molts, agents que estimulen el sistema nerviós.

Rocío Merino Mir
Cap de cuina d’El Esmero, Els Munts
Fotografia: http://amora.blogia.com/2007/102901-besos-de-fresa.php

Flora del nostre entorn

Quequerequec
Amapola. Papaver rhoeas L.




Els camps verds esquitxo, vermelleta de color, senzilla però vistosa sedueixo tot pintor.
Planta herbàcia ruderal anual, de 30 a 100 cm d’alt, dreta i ramosa. Les tiges tenen pèls curts, estesos i blanquinosos. Quan es talla deixa anar un làtex blanquinós.

Les fulles es disposen alternades i estan dividides en 5 segments.

Les inferiors són peciolades; les superiors són sèssils amb un peduncle de 12 a 25 cm. Són molt piloses.

Les flors neixen d’una poncella que, fins a la seva maduració, està com caiguda. El calze està format per dos sèpals peluts que cauen amb la floració.

La corol·la està formada per 4 pètals, un xic arrugats a causa de la disposició corrugada en què es troben dins la poncella. Abans d’obrir-se, la corol·la passa de color blanc al vermell escarlata que la caracteritza. Sovint tenen una taca basal de color negre.

Floreix des de primavera a l’estiu.

El fruit és una càpsula d’un color verd pàl·lid. Té uns porus pels quals surten les petites llavors negres que conté a l’interior quan el vent sacseja la planta ja seca.

Hàbitat:
Originària d’Europa, nord d’Àfrica i regions temperades d’Àsia. Acostuma a trobar-se en camps de cereals, cultius, marges de les carreteres, rostolls, pastures, prats. Es considera una mala herba dels sembrats.

Conreu:
Es cultiven com a plantes de jardí.
Noms: Ababolera, babol, badabadoc,cacaraquec, caputxí, cararequec,coquerecoc, gaigallaret,gall, gallaret, gallet, ganfanó, lloca,màpola, monges, papariu, paparola,
paparota, paramà, peperepep,pipiripip, puput, quequerequec,quicaracoc, quicaraquic, quiquiricall,quiquiriquic, roella, roguella,ronsella, rosella, roseller, rossell,
rovella, vermelló, i així fins a un total de 34 noms registrats (català);
amapola, adormidera, ababol,ababa, abibollo, ababola, amapol,hababaura (castellà); papuela (asturià);mitxoleta (vasc): papoula(gallec); papoula (portuguès); papavero
(italià); coquelicot (francès); juglando (esperanto); poppy (anglès).

Etimologia del nom:
El nom prové de l’àrab vulgar hispànic hababáur, alteració del llatí papaver. El cognom Rhoeas prové del grec i significa vermell. En el llenguatge de les flors significa extravagància, somni. Si és vermella, significa consol. Si és blanca, son.

A molts llocs, per calmar el dolor que produeix l’aparició de les primeres dents en els nens, fan una mena de xumet posant llavors de quequerequec dins un mocador o una gassa (com si fos un saquet), es posa uns minuts, en infusió, en aigua molt calenta i es frega les genives i se li deixa perquè el xumin durant una bona estona.
Els pètals es recullen al migdia i s’assequen ràpidament en capes fines, tenint molta cura de remoure’ls per evitar les floridures.
Un cop assecats s’han de conservar en recipients ben tancats i protegits de la llum. Són pectorals, antiespasmòdics i sedants, amb lleus trets narcòtics. Es pot prendre en forma d’infusió o de xarop per tractar la tos, la bronquitis i les angines. Aquesta infusió o la cocció de les càpsules dels fruits també es poden prendre de nit en cas d’insomni o nerviosisme.
Externament, es pot utilitzar la infusió sobre les parpelles i com a bany ocular.

Infusió:
2 grams de pètals dessecats en un quart de litre d’aigua. Tres cops al dia.

Extracte fluid: Deu gotes en un got d’aigua. Doscops al dia.

Pols de la planta: 300 mg de pètals dessecats i polvoritzats. Al llarg del dia.

Decocció: Durant sis minuts, dues càpsules
per got d’aigua. Sis cullerades abans d’anar a dormir. No presenta toxicitat ni efectes secundaris. No és recomanable utilitzar-la durant l’embaràs, la lactància o en nens petits. Les fulles són tòxiques per als animals. A dosis fortes pot produir
somnolència.

Altres usos:
El quequerequec és molt apreciat en apicultura. Els pètals són molt rics en una substància que serveix de colorant per tenyir principalment la llana, aconseguint uns vermells de diferents tonalitats de gran bellesa. També s’usen per donar color al vi i a certs medicaments.
L’oli de les llavors s’utilitza com assecant per a pintures, per fer sabons, per a productes de bellesa i, fins i tot, com a combustible.

Aplicacions culinàries:
Les llavors s’usen en amanides salades, amanides de fruites, pastes de verdures, lasanyes. També per tenyir pasta i arròs. Perfumen i donen textura i sabor a pans i
pastissos. A més, per amanir l’apreciada paella de rosella i abadejo s’arreplegaven
acuradament els pètals lleugers de les seves flors i les fulles eren els ingredients principals dels ja quasi extingits pastissets de la Safor.
Quan la poncella està tendra, abans de florir, així com les parts verdes tendres, es mengen com a verdura o en amanida.
Amb els pètals es fan xarops i begudes no alcohòliques.

Aplicacions màgiques:
Tradicionalment, la rosella s’ha utilitzat en encanteris de fertilitat, amor, fortuna i sort. Potser pel seu poder sedant, ha estat associada a l’endevinació dels somnis. Una antiga recepta diu que si tires unes quantes llavors al menjar de la persona estimada, aquesta cau corpresa d’amor. Però he de dir que no he trobat ni el tipus de rosella que es fa servir ni la quantitat. Potser l’explicació és que la persona objecte de l’encanteri queda tan enterbolida que no es pot defensar. No ho sé. En la mitologia se la sol relacionar amb les deïtats agràries. Els antics celtes li conferien poder per originar les tempestes.

Una mica d’història:
La rosella s’ha associat a l’agricultura des de temps molt antics. El seu cicle de vida s’ha adaptat a la majoria dels cultius de cereals, florint i granant abans de la recol· lecció de les collites.
Les cultures antigues, com l’egípcia, la utilitzaven com a afrodisíac.
Les llavors de rosella, torrades amb mel, eren una menja habitual dels íbers.
Els grecs la van consagrar a Morfeu, el déu dels somnis.

Segons El Dioscòrides renovat de Piu Font i Quer, “el consum de roselles tendres es remunta als temps de Teofrast (Eresos 372 aC-287 aC), fa més de 2.300 anys”.
Va ser difosa pels àrabs i introduïda a Amèrica al segle XVIII.
Per als britànics, la rosella vermella simbolitza els caiguts a les dues guerres mundials.

Folklore:
Una llegenda celta diu que una rosella va anar a néixer enmig d’un camp de margarides. Es trobava molt sola i plorava mol. Les margarides li van dir que déu la podia convertir en margarida però ella no va voler i així els hi va fer saber.
Elles van reflexionar i van demanar al bon déu que enviés moltes altres espècies de flors a la vall per així poder gaudir de la varietat.

Antropònim:
A Catalunya hi ha unes vint dones que es diuen Amapola.

Patronímic:
No existeix el cognom Quequerequec. Entre les altres denominacions, només Rosell o Rossell tenen representació.

Utilització terapèutica:
La saba, els pètals, la llet i les càpsules contenen readina, un alcaloide d’efectes lleugerament sedants en afeccions del tracte respiratori com bronquitis o tos seca. Actua disminuint la tos i afavorint l’expectoració. També calma diarrees infantils.
Produeix una depressió del sistema nerviós central i facilita el descans de grans i menuts. També funciona com a estimulador de l’apetència sexual, ja que produeix una acció descongestiva pelviana i afavoreix el drenatge limfàtic.

Trini Mir Hernández
Fotografies: Joan Ribera i Solsona. Autor de “Flora del Pirineu”

Foto-denúncia

Sense paraules

Mà de morter

Tallarines a la putanesca



Ingredients per 4 persones:
500 g de tallarines
100 ml d’oli d’oliva verge
6 filets d’anxoves
1 all picat ben fi
500 g de tomàquet triturat Sal
2 cullerades d’orenga fresca o seca Tàperes
10 olives negres tallades a rodanxes

Posar 6 cullerades d’oli i les anxoves en una paella gran a foc lent i remoure amb una cullera de fusta fins que les anxoves es dissolguin.

Afegir l’all i cuinar aproximadament 15 segons vigilant que l’all no es cremi.
Posar els tomàquets i una mica de sal, i augmenar el foc.

Quan la salsa comenci a bullir, baixar el foc i cuinar fins que els tomàquets s’hagin reduït i separat de l’oli (20-40 minuts). Retirar del foc.

Cuinar les tallarines en abundant aigua bullent i amb sal, uns 2 o 3 minuts si són frescs, i 10 minuts si són secs. Remoure de tant en tant.

Es torna a posar la paella amb la salsa al foc i s’afegeix orenga, las tàperes i les olives. Quan la pasta està al dente, escolar i barrejar amb la salsa de la paella sobre el foc. Tastar com està de sal i servir immediatament.

Opcional per a les persones a qui agrada el picant, és posar pebre negre o bitxo.

Una bona recomanació és acompanyar aquesta salsa amb un bon vi negre.

Aquesta recepta la vam heretar de la signora Lina que, a començament dels 70, va posar la primera pizzeria a la Torre.

Pizzzeria Lina

Recordes quan?

VIDA DE LA MARIA LLUÏSA

El passat Sant Jordi, vam fer-li l’entrevista a la Maria Lluïsa de Vela. Ens va agradar molt, ja que és una senyora molt educada, simpàtica i divertida. A més, tot el que ens va explicar, va ser força interessant.
Va néixer el 3 de setembre de 1925, quan el seu pare tenia seixanta-cinc anys. Era
filla del segon matrimoni del seu pare. Quan el pare i la mare es van casar, ell li va advertir que, potser, li farien una esquellotada i que haurien de tenir paciència. Sembla que el pare va sortir al balcó, els va donar una bona propineta i
els esquellots es van acabar.
Ell va morir quan ella tenia cinc anys i es va quedar amb la mare, com que no tenien
res, la van posar interna en un col·legi de Barcelona, portat per les Religioses Filipenses, on la van tractar molt bé i s’hi va sentir molt a gust. Hi va estar dels cinc als deu anys perquè, precisament, l’any 36 va començar la Guerra civil espanyola. A partir d’aquell moment, ja no va tornar més a l’escola.
En aquell temps, la Maria Lluïsa ja cuidava la seva mare que estava una mica delicada i havia d’estar-se al llit. Per poder menjar van haver de vendre les seves pertinences, ja que els diners eren molt escassos. La Maria Lluïsa explica que, quan
era joveneta, s’enamorava amb molta facilitat. Als 9 anys, al col·legi, va tenir el seu primer amor. Era un noi guapíssim que es deia Francisco. No van arribar a parlar mai, però algun cop es van mirar. Anys després, es van intercanviar fotos i altres comunicacions.
Passats uns anys, la Maria Lluïsa, a Teià (Maresme), va conèixer en Josep. Jugava a cartes amb ell, no li desagradava, però res. Li simpatitzava, però no li acabava de fer el pes. S’enviaven cartes i sempre comentaven de veure’s un dia, però ell li deia: “Si vens, no et pintis massa eh!”. Més tard, va conèixer en Toni, un noiet de Sitges. Era moreno i molt guapet. A la Maria Lluïsa i a la seva cosina Roser els hi feia gràcia i eren amics. La Maria Lluïsa, que li interessava força aquest noi, va enviar-li una fotografia i ell li va comentar: “Estàs muy bien, pero lástima que miras al suelo”.
Ara es truquen de tant en tant. És amb el que ha tingut més relació. La Maria Lluïsa ens va comentar, com a curiositat, que el seu cosí es va enamorar d’una de les germanes del Toni. Les seves germanes sempre deien: “Uui! La Maria Pepa? Aquesta?
Aquesta no, que va sense mitges!”.
La Maria Lluïsa ens va explicar que ella es va casar als trenta-un anys i mig. Van anar passant etapes, però ella no es casava mai, i diu: “Perquè jo, sencer no m’he n’agradava un, cap.
De quatre n’hagués fet un!”, “ Lligarme? Lligar-me amb un i no poder coquetejar amb els altres, què era la meva vida? M’agradava molt això encara que esta força malament”.
Als catorze o quinze anys van anar a viure a Altafulla. Allà, els nois, tenien per costum posar-se en una cantonada esperant a que passés alguna noia per dir-li coses. Hi havia un dels nois que venia més, el Ramón, el qual es va enamorar bojament de la Maria Lluïsa, però a ella enamorar-se bojament, no, més bé li agradava i prou. Van acabar sortint junts, però ella només sortia amb les amigues i els nois s’acostaven. El Ramón, enamoradíssim, li deia: “Sóc tant feliç al teu costat, que ja no necessito res més”. Mai van fer res de res, només un petó a la mà. La família va marxar a viure a Madrid, així que la relació amb el Ramón es va tallar. Ell li va donar una carta que deia: “Querida Maria Luisa, yo te recordaré siempre por muy lejos que estés, siempre te querré y un pensamiento tuyo me apartará de muchas cosas malas”. Ella es va emocionar molt recordant aquesta carta. Molts anys després, es va trobar amb ell i la seva dona, a Sant Antoni d’Altafulla. Un temps després, quan ell ja era viudo, ella li va dir: “No voldria morir-me sense haver-te fet un petó”.
Ell va accedir i després de seixanta anys es van fer el primer petó, “A la
galta, és clar”, ens va confessar.

Gypsy Nel·lo Peeters
2n d’ESO -14 anys
Fotografia: Cedida per la família

Tens un moment ?

Dolors Miquel

Nascuda a Lleida, resideix actualment a Torredembarra. Ha publicat els llibres de poemes: El vent i la casa tancada (Columna, 1990), Llibre dels homes (Edicions 62/ Empúries, 1998), Transgredior (Arola, 1999), Haikús del camioner (Edicions 62/Empúries, 1999), Gitana Roc (Llibres del Segle, 2000), Mos de gat (Edicions 62/Empúries, 2002), Amb capell (Emboscall, 2003), Ver7s de la terra (Pagès, 2004), AIOÇ (Empúries, 2004) i Missa pagesa (Edicions 62, 2006). En narrativa ha publicat Maruja Reyes sóc jo (Columna, 1992). A publicat, també un número i mig de la revista La Verge Peluda (2002). La seva obra poètica ha estat guardonada amb els premis Rosa Leveroni (1989), Ciutat de Barcelona de poesia (2005) i Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater (2006).

Tu ets lleidatana, com vas venir a parar a Torredembarra?

Això va ser una qüestió del destí. No sabia on anar. M’era igual anar a qualsevol lloc. Bé, sempre que fos un lloc de Catalunya. No per una qüestió de pàtria, sinó de cultura: l’allioli, l’aire, la llum... Però el meu germà, que baixava de la muntanya,
em va dir: “Per què no anem a Torredembarra?” I aquí estic, tot i que ell se’n va anar a Altafulla (riu).

M’agradaria conèixer la teva opinió sobre l’estat de salut de la literatura en general al nostre país? És un bon moment?

El nostre país sempre es troba en un mal moment. És la gràcia que tenim els catalans; queixarnos de la decadència, que ens aixafin... doncs, en consonància,la literatura, igual. Un exemple: si tu vas a una editorial castellana de Barcelona ningú sap ni què escrius, ni et coneixen de res, i a la inversa passa el mateix. El xoc de cultures és brutal, és la guerra, s’ignoren completament. Això ho trobo tan interessant! És com la subtilitat última. Quan no pots ser català gairebé a cap àmbit, hi ha la cultura i la literatura. Com que no llegeix gairebé ningú, i menys poesia, és el lloc ideal per esbatussar-se, la punta de la llança.

Quin creus que ha de ser el paper de l’escriptor en el moment històric?

L’escriptor sempre ha d’escriure. Ha de ser ètic més que moral. Sobretot en la societat que vivim que és materialista, neuròtica, una societat que ja no va al cel
com abans sinó que la seva fita és comprar-se un cotxe i anar volant a... ; el ramat avui vola. L’escriptor no ha de ser ramat i ha de ser èticament humà. I escriure.

Com veus la poesia actual catalana? I en ella a la teva generació?

La meva generació penso que començaria amb la Maria Mercè Marçal, l’Enric Casasses... És una generació que intenta donar força a la llengua. Tracta la llengua com si fos una llengua normal. És una alienació poètica, la que patim nosaltres (riu). Recuperem molt la vessant popular i la barregem amb la culta. Fem molts recitals i, ja que es llegeix poc, apropem la poesia a l’orella, com a l’època medieval.

Creus que tant les institucions com els mitjans de comunicació fan prou coses per a potenciar la cultura i en concret la literatura?


Fan tot el que poden. A totes hores, a tots els canals, tu només fas que sentir cultura, poesia, pel·lícules de culte (riu)... meravellar-te amb l’obra de pintors... (molt irònica, rient) Jo quan vull ser feliç poso la Televisió i em dic: “Cultura! Cultura! Entrem-hi!” (seguim rient).

Quins llibres mai has pogut acabar de llegir?

El Jarama de Sánchez Ferlosio. Però t’explico perquè: d’adolescent, a Lleida, tenia un pardalet que estava malalt. Amb el fred que hi feia, i sense calefacció, em posava
a dormir amb mantes, pijama, bata, etc., i deixava que el pardalet es posés sota la solapa perquè s’escalfés i s’adormís. Jo, que mai m’adormo llegint, vaig començar a
llegir El Jarama i em vaig adormir matant, així, el meu pobre pardalet. I quin disgust! Evidentment odio a aquest llibre, no m’havia passat mai, això d’adormir-me
amb un llibre a les mans.

Què significa per a tu la poesia?

Tot.

Quins poetes, escriptors, artistes o experiències han marcat la teva línia literària?

T’esmentaré només els del principi: Sant Joan de la Creu (m’encanta), Homer, Safo, m’ho vaig passar molt bé llegint La Celestina, Tolstoi, Las aventuras de Molly Flanders, El Decameró de Bocaccio, Lorca...

T’ha recolzat la família i els amics?

Que va! (riu). Han passat de mi, totalment. A casa meva, jo escrivia i anava darrere d’ells amb el full i només em deien “Surt d’aquí que tenim feina, quines rucades que fas”. Ho trobaven una bajanada i els amics de la infantesa, igual.

Com treballes fins a concretar un poema?

Has d’estar sempre atent, però ve quan vol. El que passa és que l’art és una dictadura i hi ha vegades que me’n vaig a l’exili. Perquè si no... (riu). Vivim en una època científica, estructuralista i de mètode, i sembla que fins i tot un poeta o
un artista ha de tenir un mètode, i la veritat és que l’art ha de fluir.

Quin consell donaries a tots els joves que volen començar en això de la poesia?

Primer de tot que tingui un treball solvent (riu). Però, sobretot, escriure i llegir molt.

Has escrit també narracions, t’has plantejat o tens previst seguir investigant altres gèneres?

El primer que vaig escriure als disset anys va ser una obra de teatre (era més rara, per cert). M’agradava molt el teatre, però després vaig trobar la poesia i em vaig quedar amb ella. La narrativa i la novel·la, per a conrear-la jo, no m’interessa tant. Potser quan sigui més vella, penso que mentre estàs vivint i tens intensitat has d’aprofitar per fer poesia.

Quines coses et falten per explicar?

Jo penso que tot escriptor té una cosa per explicar que no la pot explicar mai, però que és l’arrel de tot el que escriu. És el que d’alguna manera li dóna aliment.

Podria existir un món sense poesia o sense literatura?

Ui! I sense humans! (riu). La nostra eina per a construir el món són les paraules. Escapar de les paraules és molt difícil, som un món de paraules. La destil·lació de la paraula és la poesia. Per exemple, l’olor de la pluja d’estiu és especial i ningú ho sap traduir en paraules com un poeta. És impossible que l’home vulgui fugir de voler donar forma a aquestes sensacions.

Creus que s’estableix una relació més directa entre l’escriptor de poesia i el lector que entre l’escriptor de novel·la i el lector?

Sí, perquè és molt més condensat. Amb la poesia el que pretens és donar un cop de puny o un cop d’ala d’àngel al receptor, és la comunicació més intensa.

L’amor és una temàtica molt explotada per molts poetes. És un recurs fàcil o hi ha temàtiques més adequades que altres, en la poesia?

Hi he pensat molt, en això. És molt fotut parlar d’amor en poesia perquè sempre caus en els tòpics de les cançonetes, tòpics que agraden molt a la gent. Però en realitat, què és l’amor? Ningú ho sap. Tothom en parla però ningú el pot definir. D’altra banda, penso que a l’univers en què vivim, tot es mou per amor: tu i jo hem sortit d’un acte que si no era d’amor s’hi assemblava. És molt difícil escapar d’aquest tema que és l’origen de la vida.

Què faries per a fomentar la lectura?

No es poden imposar les coses. Per a mi és un error molt greu. S’ha de seduir. Per començar, a les escoles no haurien d’obligar a llegir els llibres tan pesats que posen, que no tenen interès, perquè ni connecten amb l’actualitat, ni tan sols fan volar la fantasia. Què es pot esperar d’això?.

Quines lectures ens recomanaries als lectors?

Recomanaré literatura catalana del segle XX, la castellana ja té prou publicitat. De novel·la: Solitud de Víctor Català, Quanta, quanta guerra o La mort i la Primavera de Mercè Rodoreda. Poèticament: Foix, és un autor que sembla difícil però no ho
és i té una fantasia espectacular, també Ferrater, l’últim Carner, els sonets d’amor i el llibre Desglaç de la Marçal, tot Bauçà i el teatre d’Espriu que, per a mi, és la
seva millor poesia. Dels que són vius m’interessen especialment la novel·lista Núria Perpinyà; el conta contes d’en Monzó (Monzó en la novel·la naufraga) i la poesia d’Enric Casasses.



Ferran Castells Batlle
Actor i director de Centrescènic
Fotografia: Ferran Castells Batlle

De la parla

De quan els nens venien de París

Tot el segle XIX i gran part del XX es van caracteritzar per un gran obscurantisme en l’educació sexual, fins al punt que un acte tan natural, com el naixement d’una criatura, es va voler disfressar i ocultar com si d’una compra es tractés. “Els teus
pares et compraran un germanet” s’acostumava a dir quan una dona estava embarassada. “A casa meva no es compren els nens, els té la meva mare” va etzibar una de les meves filles, que tenia sis anys, en sentir aquest comentari. No cal dir que es va produir una situació, si més no, incòmoda. Avui potser el comentari i la resposta s’haurien tergiversat, perquè hi ha molts matrimonis que opten per comprar els
fills als orfenats de països subdesenvolupats. Vaig intentar que les meves filles rebessin una informació clara sobre la procreació. Ho vaig fer amb molt de tacte i prudència, per no causar desorientació entre les teories de l’escola i les de casa.
Amb tot, van tenir problemes: no podien parlar obertament de les nostres informacions pioneres per no rebre el rebuig de les monges que tenien per mestres, i fins i tot algun que altre càstig també.

L’obscurantisme porta a l’aberració. Les nenes i nens de la meva generació navegaven en un mar de confusions quan arribaven als set o vuit anys: sentien comentaris a mitja veu, o que es tallaven davant de la seva presència i intuïen un món obscur i prohibit ple de temptadors misteris. Es transferien informacions, sempre errònies
o si més no deformades, i vivien una època d’investigacions clandestines, sempre amb la por de ser descoberts. Jo recordo una companya d’escola que, recollint d’aquí i d’allà frases isolades, havia arribat a la conclusió que els seu germanet o germaneta havia de nàixer d’uns ous que la seva mare tenia amagats a l’armari. La
pobra nena es va fer un tip de regirar inútilment vestits, tovalloles i llençols.
Alguna cosa vam aconseguir aquelles pioneres dels anys cinquanta. Avui els nens pugen ben informats des de ben petitets. Ho aprenen d’una manera neta i sana. I en saben molt més que algunes de les seves àvies.

Maria-Rosa Wennberg Ball-Llobera
Filòloga
Fotografia: Ninot indultat Falles 2004 València

Creu de terme

Les dones i les associacions
El Sindicat 12 de la Indústria Tèxtil


La participació de les dones a les entitats torrenques d’abans de la dictadura franquista era un fet normal. Malgrat això els càrrecs de les juntes directives que coneixem requeien sobre els homes. Les excepcions són les entitats catòliques com les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, establertes a Torredembarra el 1877; les Filles de Maria, amb referències des de 1895; l’Acció Catòlica de la Dona (1921-1922); i els Pomells de Joventut (1921-1923). De fet, aquesta darrera entitat, tot i els valors conservadors del seu ideari, va suposar la posada en escena de les dones en l’àmbit del lleure torrenc.
Les dones esdevenien protagonistes, organitzadores i exercien públicament aquesta tasca. Cal destacar, en aquest sentit, la seva màxima impulsora Magda Martí Travé que va arribar a publicar una obra de teatre –El bon cor de la Rosina-.

És durant la guerra, quan els homes van ser mobilitzats per anar al front, que les dones passen a ocupar càrrecs dins les associacions. L’exemple que demostra aquest canvi és el Sindicat de la Indústria Tèxtil del qual he pogut consultar el seu llibre d’actes. El mes de febrer de 1937 va entrar com a vocal la senyora Panadès i la Joana Marquès. I el mes d’agost, com a secretària, s’incorporava la Rosalia Figuerola. Finalment, la darrera acta conservada i datada del 2 de juliol de 1938 indica com la renovació dels càrrecs de la junta van fer que tots els càrrecs fossin
dones: Antònia Marquès (presidenta), Rosalia Fortuny (secretària), Rosalia Boronat i M. Tarragó (vocals).



La tasca d’aquesta entitat, adherida a la UGT, va ser la de coordinar els treballadors i les treballadores de les indústries tèxtils Fité i Cortasa així com col·laborar amb ajuda material amb els soldats que eren al front. Alguns dels presidents que va tenir el Sindicat van ser Joaquim Valls Biscamps, Vicenç Sonsona Millan i Constantí Riñé Valls.

Jordi Suñé Morales
És autor de La Torredembarra republicana i federal, editat pel Patronat Municipal de Cultura.
Fotografia: Autor desconegut. Cedida per Rosa Castro Llorach

Nedant el Tàmesi

Connexió trobada

I am human and I need to be loved
Just like everybody else does *
“How Soon Is Now?”, The Smiths

Arribo a l’estació d’autobusos. Està ubicada en un centre comercial i sempre està plena de gent. A la meva parada, un noi em mira i em somriu. Un torrent de sang comença a bullir dins el meu pit. Li torno el somriure, tímid. Passa un minut o dos.
Tres somriures o quatre, i mou el cap per indicar-me que vol parlar amb mi en una zona més tranquil·la, en una cantonada on no hi ha ningú. M’apropo conscient de què significa allò. Una conversa curta i li dic que no sóc dels que se’n van al llit amb el primer que passa pel davant. Dóna’m el teu telèfon i et truco un dia, li dic, però em diu que no. Tampoc el pensava trucar, era un formalisme.

El meu bus arriba i és ple. Com puc, em faig camí fins al centre. En un gir, la gent m’empenta i caic, quasi com si fos la Bridget Jones, a sobre d’un noi jove i elegant que seu en un costat. La meva pell camaleonitza dins del vermell autobús. Ell somriu i em sento alleugerit. Arriba la seva parada i s’aixeca quedant tan a prop meu que sento el rastre del perfum del matí. Vols el seient?, em diu. No, però vull el teu número, penso mentre faig que no amb el cap i somric. Aquí queda la cosa, sóc tímid
i no m’atreveixo a més. T’hauré de buscar a la secció de connexions perdudes de GumTree.

Sóc de festa amb uns amics. Som al Soho, una zona on els locals d’ambient se succeeixen l’un rere l’altre per carrerons obscurs barrejats, també, amb bordells on les noies es lloguen quasi com si fossin a la capital holandesa.
Ballem a Ghetto sense parar. Sóc entre amics i, mica en mica, es va reduint el grup. Les parelles són les primeres a marxar. Després són els que tenen algú especial amb qui trobar-se en algun altre lloc. Al final els solters ens quedem fent xerinola.

La música ens acompanya. Entre cançons dignes dels Fab40, es barregen versions de cançons de la nostra adolescència, revivals plens de sentiment. Les lleugerament lesbianes t.A.T.u. versionen el How Soon is Now? (“És ‘ara’ aviat?”) dels Smiths. Canto content, em porta records de quan no podia parlar amb normalitat dels meus sentiments.

La gent va desapareixent i ja tan sols estic amb una amiga. Al nostre voltant, els rebuigs de la nit londinenca. Fem l’últim glop i sortim. Almenys et tinc a tu, em diu. Li passo el braç per les espatlles i somric. Vens a dormir a casa? Demà et faig ‘pancakes’, li dic. Riem descobrintnos com un matrimoni antic.

Som ja al meu barri quan passem per davant de l’església de Saint John’s, Fulham. Veig una parella sortint dels seus jardins i ell es corda el cinturó. Ens mirem uns instants. Em pregunto si han anat a desfogar l’acalorament d’aquestes primeres nits d’estiu o si ell buscava un lavabo. De totes totes, és heretgia.

Ric amb la meva amiga d’algun acudit senzill però, alhora, estic trist. Londres, ciutat on tants gais d’arreu del món van a parar buscant tranquil·litat i aquí sóc, anant a casa tot ‘sol’. Dec ser l’únic. Penso en la cançó dels Smiths un altre cop. “There’s a club if you’d like to go, you could meet somebody who really loves you. So you go and you stand on your own, and you leave on your own, and you go home, and you cry and you want to die”**.

El somriure se’m talla. La meva amiga em mira. Estàs bé? Saps que t’estimo, oi? Somric de nou. Això és més important.

* Sóc humà i necessito ser estimat, igual que la resta del món.
** Hi ha una disco, per si vols anar-hi, on podries conèixer algú que realment t’estimés. Hi vas i t’estàs tot sol, i te’n vas sol, i tornesa casa, i plores i et vols morir.


Fèlix Brun
Cercador de paraules
Il·lustració: Jaume Casajoanes

Psicologiajove

Sexualitat i matemàtiques

No sé si avui en dia als alumnes de primària els costa molt o poc aprendre’s de memòria les taules de multiplicar. Tampoc recordo si a mi em va representar un procés especialment dificultós. El que sí que tinc present és la quantitat d’hores
invertides abans no les vaig poder recitar de fit a fit. Com? A classe, el mestre ens les preguntava sistemàticament, cada dia, un per un, en ordre, saltejant-nos un sí un no, començant pel primer o pel darrer.
Això sí, no se’n salvava ni l’apuntador. Fèiem fulls i fulls de multiplicacions a mansalva: d’una xifra, de dues, de tres o més de tres, amb el zero entremig o al darrere –aquestes eren les millors. Les repetia a casa, de vegades davant la mare, sovint jo sola, o, si aconseguia saberme’n una de força difícil, intentava fer-me la xula dient-la ben de pressa i ben a prop d’algun company de classe que aguantava el xàfec amb heroïcitat. Quan semblava que ja les dominaves fins a la del cinc i
començaves amb la del sis, per no sé quins set sous se t’oblidava la del
quatre. Desesperant!

L’aventura de les mates, però, no havia fet més que començar: divisions, arrels quadrades, regles de tres, monomis i polinomis, equacions de primer i de segon grau. Era molt còmode i gratificant haver retingut en la memòria totes aquelles taules perquè això et proporcionava seguretat i rapidesa en efectuar càlculs més complicats, en realitzar aprenentatges de més envergadura.

La sexualitat també forma part de la nostra vida des de sempre i no hi ha taules d’aprenentatge miraculoses que una vegada apreses ens facin aconseguir una vida sexual òptima.
Ara bé, sense taules, l’aprenentatge serà més feixuc, més barroer. Sexualitat, afectivitat, sensualitat..., són conceptes íntimament lligats que requereixen d’una llarga etapa d’evolució personal, d’una àmplia interacció social, d’opinions contraposades, d’un coneixement pausat del nostre cos i del de l’altre, de temptatives, d’errades, d’encerts. La nostra identitat sexual no serà, doncs, tenir consciència de sexe sinó d’una opció sexual lliure, plena d’afectes i intrínseca a l’ésser humà que, com totes les opcions importants a la vida, l’hem de sentir nostra
sense presses, sense etiquetes, sense pors, però amb una evolució tan gradualment progressiva com sigui possible.

Cremar etapes dificulta aquest creixement en equilibri.

Imma Sagrera i Depares
Psicòloga

Ternura

La Carte
Du Tendre
Georges Moustaki


Han estado mucho tiempo separados. La toma de los hombros y empieza a susurrarle una canción. Su canto es entrecortado y no todo se le entiende.


A lo largo del río que recorre
las verdes riberas del encuentro,

Mientras canta va besándola.
camino de las fuentes del encanto,
Ahora el pecho,
al alba deja que se nos abra
ahora el cuello,
encima de una tierra de ensueño
ahora los hombros ...,
el tierno país de los amantes.
Besa con fruición las palmas
Partimos con el corazón que tiembla
de esas manos
de la alegría de ir los dos al tiempo.
que tanto ha echado de menos.
Sin saber que nos espera.
Se hunde en su pelo
Así empieza el largo viaje
y aspira el olor que le embriaga.
sembrado de peligros y de espejismos
Sus manos descienden
del amor y de sus tormentos.
por el torso desnudo
Algunos torrentes de maledicencia
y las deja reposando sobre sus caderas.
van desgarrando la placidez,
La atrae hacia él y vuelve a su boca,
intentando llevárselo todo al mar.
esa boca,
Entonces hay un riesgo de naufragar
e introduce sus manos por
y que un viento fuerte nos acompañe
debajo de las braguitas de ella,
hacia las islas de la infelicidad
acaricia sus nalgas y de nuevo la besa
Pero cuando todo parece a la deriva,
con pasión, con lujuria,
de nuevo, por el río, baja agua viva
con la memoria de tantos
que nos empuja hacia el infinito.
y tantos días de deseo frustrado,
Y descubrimos, en la ternura,
y la tiende sobre la cama
la entrada de la tierra prometida
mirándola como si jamás la hubiese visto,
la tierra eterna del amor
y vuelve a besarla.


María Trujillo

De tot sèpia

Entorn

Quatre questions, quatre.
Sexe natural


1. El mascle de determinades espècies d’aranyes del gènere dels saltícids, molt presents i observables a Torredembarra, ha de prendre algunes mesures de protecció sexual. De quines es tracta?

a. Es posa uns preservatius de seda confeccionats per ell mateix o per la seva mare.
b. Atrapa una mosca, l’embolcalla amb seda, la dóna a la femella i, mentre ella la desembolica, la copula amb compte perquè ella no el devori; acte seguit, els més atrevits intenten prendre-li de nou la mosca per anar a buscar una nova femella.
c. Si és observat pels pares o germans de la femella en plena còpula pot ser devorat fins i tot per la femella a mig satisfer.

2. Les formes luctuoses dels Muntanyans però, sobretot, la seva tranquil·litat i grau d’intimitat, han portat que s’hi trobi una densitat per metre quadrat superior a altres territoris de Torredembarra de:

a. Contrabandistes de droga, naturalistes, persones fent meditació o ioga, gais, artistes, exhibicionistes i punts de concepció (no per part de l’Esperit Sant) de
torrencs i torrenques de pro.
b. Més femelles de mosques i mosquits que no pas mascles, motiu pel qual piquen més aquests últims en aquesta zona que en altres de la vil·la.
c. Rodatges de películ·les porno.

3. Quina relació té la planta anomenada dits de bruixa (Carpobrotus edulis) amb el
sexe i la seva dispersió tan ràpida com a planta invasora?


a. El turisme sexual en països asiàtics ha afavorit el transport de les seves llavors.
b. Produeixen unes llavors dolces per reproducció sexual que, un cop ingerides per ocells, són dispersades amb les seves femtes.
c. Per reproducció asexual (un tros de planta és capaç de reproduir tota la planta sencera) té una elevada capacitat d’invasió de nous espais.

4. Per què els mascles de rossinyol bord (Cettia cetti) són tan poc atractius visualment?

a. Perquè, segons les femelles, canten molt bé, com el rossinyol, altres ocells
de canyar i alguns cantants d’òpera.
b. Perquè, a diferència de la nostra espècie, copulen amb més freqüència els mascles més poc agraciats, la qual cosa ha dut a una selecció natural especial anomenada “lletgisme”.
c. El seu aspecte es deteriora especialment després de les perllongades còpules a què els sotmeten les femelles. Alguns mascles fins i tot moren un cop han satisfet les seves parelles.

Solucions: 1.b, 2.a, 3.b i c, 4a

Ramon Ferré Sánchez
Membre del GEPEC-EdC

Amb la meva veu

Adults grans

Un se sent jove fins que no veu reflectida en els altres la pròpia edat, la salut, les forces i l’empenta. Per motius familiars estic en contacte, des de fa mig any, amb els residents d’un sociosanitari proper a on hi tinc ingressada una persona que estimo. Sovintejo les instal·lacions, on tothom, o gairebé, ha superat amb escreix la seixantena. Alguns estan allitats, d’altres es lleven una estona diària tot i que passen majoritàriament tot el seu temps ajaguts. No són ells els que avui copsen la meva atenció. A qui em miro i remiro, qui em treu hores de son pensant que a tots ens pot arribar en qualsevol moment, una realitat tan punyent, són les parelles que han viscut pràcticament tota la vida junts i que ara, al llindar de la vellesa, amb els cabells emblanquinats coronant els seus fronts i les arrugues masegant les cares, es fan companyia en un hospital.

N’hi ha de molt vells i n’hi ha també que tan sols són adults grans, això sí, una mica atrotinats. Un dels dos està en fase de dolor, sense poder caminar, necessitant l’altre per a desplaçar-se amb cadira de rodes i, l’altre, delerós de fer companyia, de ser útil i potser sense tenir un altre lloc on anar a passar totes les hores del dia, hi fa estada acompanyant la decrepitud. Els veig amunt i avall pel passadís, saludant els quotidians, mirant de reüll el nouvingut mentre, amb mans encara fortes, empenyen una cadira de rodes on l’ésser estimat, depenent i adolorit, hi passa hores i hores. Quan es fa fosc tornen a poc a poc, silenciosament, a l’habitació, on el malalt passarà la nit.



Les habitacions compartides, les portes que es tanquen tard i el bellugeig de bates
blanques, professionals i alienes, tallen qualsevol proximitat de tendresa o d’intimitat, d’amor i de sexualitat. Una carícia a flor de pell i un petó dipositat a la galta és potser el que es permeten fer dins de la màxima discreció imposada per voluntat pròpia, en haver de viure en un lloc públic envoltats de cares desconegudes, de vides que no són properes, que avui hi són i potser demà ja no.

Diuen els experts que la patologia més freqüent detectada en aquest grup a partir dels seixanta o seixanta cinc anys és l’artrosi, seguida de la hipertensió arterial, fet que no impedeix gens ni mica tenir relacions sexuals actives i la majoria les consideren agradables i normals. La vellesa és un procés que en ordre biològic es manifesta per una disminució genèrica del metabolisme; però és important tenir en compte la societat en la qual es desenvolupa, ja que és un procés biològic, psicològic i també social.

El fenomen de l’envelliment en la població es produeix de forma paulatina, una mica més cada any, no hi ha remei i tots, si la naturalesa és generosa, hi arribarem. En el món, en termes absoluts, el nombre de persones de seixanta-cinc anys i més s’haurà multiplicat aproximadament per quatre entre el 2000 i el 2025 i la seva proporció enfront de la població total tendeix a duplicar-se (5,3% al 2000 – 10% al 2025).

Per tant, la sexualitat en la gent gran, és quelcom que, sens dubte, ens implica a tots. Una sexualitat que, en l’edat dels adults grans, per tota la història acumulada, es concep associada a l’amor, aquell que genera una emoció que impregna les relacions humanes i àdhuc les relacions entre alguns animals, i que ens impregna des del mateix naixement. Un sentiment que cerca en l’acaronament, la flonjor de la sensació d’estimació que els ha acompanyat al llarg de la vida i en el racó íntim de les sensacions, el sacseig entranyable i tremolós de la sexualitat encara viva.

Mentre em miro a una parella de més de seixanta-cinc anys, quan es desitgen bona nit, fins i tot en el reducte tan poc íntim de l’habitació d’un hospital sociosanitari, mostrant dependència, solitud i afecte, també em parlen sense paraules de com viu la sexualitat, a través de l’amor, una parella d’adults grans.

Núria Gómez Granés
Periodista i escriptora
Fotografia: Núria Gómez Granés

Diverses lectures

T’estimo... o no*

L’amor, l’afecte, l’amistat, les relacions familiars i la gelosia han estat protagonistes de la història universal de la literatura. Per fer entendre als més
petits la importància de l’amistat, teniu a la biblioteca el conte de dues taquetes
que, en abraçar-se, es canvien de color, escrit per Leo Leonni (Pequeño azul y pequeño amarillo). Diuen els experts que, per als joves, es conserva viu el model d’amistat d’Els tres mosqueters, d’Alexandre Dumas, i per als grans lectors hi ha la delicada història de Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie.

En alguns contes descobrim com l’amistat entre oposats és enriquidora, que les diferències ens uneixen i fan preuat l’amor així compartit. Un exemple molt visual és el conte Quatre petites cantonades de no res, de Jérôme Ruillier. I, per comprendre que no hi ha impossibles, cap lliçó millor que la de La princesa viene a las cuatro, de Wolfdietrich Schnurre, on l’evidència que la hiena no és una princesa no és cap problema.

Els joves es podran identificar amb l’Arnau, el protagonista de Jo, el desconegut,
d’Antoni Dalmases, que es descobreix a ell mateix quan coneix altres realitats veïnes.I entendran com actua l’Èlia de la novel·la de Care Santos Hot Dogs, i que s’impliquien un moment de canvis en la seva vida.
Madurar significa acceptar les responsabilitats de l’entorn, respondre als que estimem de forma sincera, lliure, i no sempre és fàcil. El Gran Gris i el Petit Marró, en el tendre conte de Jörg Steiner, són dos conills de fàbrica que un dia s’escapen, però, després d’uns ensurts, el Gran Gris decideix que ja no està fet per viure a fora.Un altre exemple, que els infants veuen clar, és com la marona d’Stuart Little accepta el seu fillet com un més de la família, encara que s’assembli en tot a un ratolí.

Hi ha contes d’enamorats que acaben en casori i altres tràgicament. La literatura
ens deixa somniar amb el príncep, ens descobreix nassos encantadors com el de Cyrano de Bergerac, d’Edmon Rostand, i ens prepara també per superar les grans pèrdues, com al Soldadet de plom, de Hans Christian Andersen, o a Història d’un cap tallat, d’Antoni Garcia Llorca.

El món del còmic ens mostra la importància importància del record d’un amor infantil a La Torre Blanca de Pablo Auladell, i com pot ser de delicat el primer amor en una societat tan conservadora com la de Blankets, de Craig Thompson, o quan l’amor es dóna entre dues companyes de classe de l’institut, com les de Blues, de Kiriko Nananan.

Per afrontar aquests reptes, la informació sempre va bé. Els pares ja poden explicar còmodament d’on vénen els nens de la mà d’El milagro del oso, de Wolf Elbruch. I els joves poden resoldre els dubtes habituals en la iniciació sexual amb la novel·la El diari vermell de la Carlota, de Gemma Lienas. Així mateix, l’homosexualitat en l’adolescència està tractada amb tacte i prudència per Jordi Sierra i Fabra en la història de la Maria d’A l’altra banda del mirall.

La literatura descriu fins al més mínim detall tot tipus de situacions, d’arquetips,
de famílies diferents. Els vincles familiars són molt importants, alhora que
fluctuants, i cadascú els ha d’entreteixir a la seva manera: Jostein Gaarder ho mostra en la fresca història de La noia de les taronges, i Amélie Couture en el conte No, no i no!, on la petita Anna es queda tan trista quan mor la iaia i ha
d’anar a viure amb el pare i la seva nova companya que decideix fer vaga de viure:
no juga ni parla, no vol anar de colònies ni menjar, i no vol estimar el nou germanet.

Malauradament, de vegades, el dolor va lligat a l’amor; ho sap La Sireneta, d’Andersen, de qui recomanem la lectura de l’original. Dolor pateix una mare que ha de donar en adopció la seva filla per motius de pobresa, com la que Lienas descriu a Busco una mare! La gelosia és una malaltia que ha de superar qui estima, com el gos gelós d’una gateta que ens presenta Jenny Wagner a Óscar y la gata de medianoche.

Us desitgem amor ple de comprensió i de sospirs emocionats com pàgines tenen aquests llibres.

* Aquest és el títol d’una exposició que acollirem a la Biblioteca, organitzada pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil. Les obres citades són una tria del catàleg i les teniu ja a la Biblioteca.

Ana Merino Mir | Montserrat Ribas Mata
Directora de la Biblioteca Mestra Maria Antònia | Bibliotecària
Il·lustracions del llibre: La Torre blanca. De Pablo Auladell

El·lipsi

El públic no sap el que sap, però ho sap

L’amor, i per extensió el sexe, no acostuma a ser considerat com un objectiu primordial a les societats desenvolupades econòmicament. I d’això n’és un bon reflex el cinema.

La ficció dramàtica consta sempre de dues trames: principal i secundària. La segona existeix per recolzar a la primera i ajudar a proporcionar impuls a la narració, però no per adquirir el protagonisme de tota l’estructura.
Doncs bé, a les pel·lícules més emblemàtiques, aquelles que semblen les més romàntiques, la història d’amor sol ser una trama secundària. Serveix senzillament per mostrar l’altra cara del personatge principal, la més humana, la més tendra, disculpar la seva mala traça, perdonar la seva crueltat o manca de compassió o excés de violència.
Único Testigo, Muerte entre las flores, Balas sobre Broadway, Casablanca i d’altres, narren a la trama principal històries de crims, relacions mafioses, l’ambició de l’artista, la lluita per una bona causa, etc., encara que la trama secundària, la història d’amor, les relacions sexuals dels protagonistes, tinguin una importància cabdal i a l’espectador li sembli informació de suma importància.

No obstant, es pot dir que sense història d’amor no hi hauria història del cinema. Fins i tot, degut a les el·lipsis o compressions temporals inevitables a una pel·lícula de noranta minuts, podem dir que un personatge practica el sexe o demostra amor molt més sovint del que mai ho faria a la vida real.

El sexe, al cinema, ha vingut acompanyat d’una sèrie d’ardits que han permès a l’espectador imaginar i, per tant, millorar subjectivament els fets sense veure’s.
L’ús del fora de camp i les escenes de sexe sempre han vingut unides. Fins i tot, aquest fora de camp utilitzava tradicionalment unes metàfores que l’espectador entenia immediatament.
Recordem: una parella enfront d’una xemeneia, es besen, desapareixen lentament de l’enquadrament i l’objectiu de la càmera fa una petita panoràmica acompanyada d’un zoom in, centrant-se en un pla curt de les flames. L’espectador entén perfectament el que està ocorrent en fora de camp i, quan recupera la parella, potser un o dos minuts després i a una altra escena, sap que són amants.

El foc, les onades del mar, la pluja intensa, el vol d’ocells, etc., sempre fenòmens naturals dotats de moviment i àudio sincrònics que trenquen l’escena amorosa, explicaven perfectament el que estava succeint fora de l’enquadrament de la càmera. Aquestes estratagemes conformàven un codi que l’espectador posseïa, encara que no en fos conscient: el públic no sap el que sap, però ho sap.

Si les relacions entre els personatges es tornaven perilloses, la censura originava solucions dràstiques que ara fan riure. Com el cas de Mogambo, pel·lícula en la qual una dona casada s’enamorava d’un altre home arribant a les relacions sexuals. A España es van deformar els diàlegs fent que marit i muller fossin germans, la qual cosa va originar una sèrie d’incògnites inexplicables, com per exemple que els dos dormissin junts i que el germà tingués antipatia pel protagonista. En el fons, el públic podia imaginar relacions encara més complicades entre els personatges.



La no explicitat del sexe anava acompanyada, i de fet encara hi va moltes vegades, d’una censura del cos nu. Ens trobàvem amb què, sempre que un home es llevava del llit després d’haver fet l’amor, portava els calçotets posats i la dona anava al lavabo embolicant-se amb el llençol, fet amoïnós que ella realitzava amb gran lleugeresa i com si fos conscient que tota una sala de cinema l’estava observant. I, quan el senyor Adolfo Suárez, president del govern espanyol, va decidir que ja era hora de fomentar una “apertura” als costums més quotidians, cosa que implicava poder comprar revistes eròtiques als quioscs i veure les actrius despullades al cinema, aquest fet va fugir de la fatídica paraula “desnudo” i es transformà en la horrorosa paraula “destape”, la qual cosa no entorpia gaire la imaginació de l’espectador perquè ja se sap, el públic té la paraula.

Maria Bestard Luciano
Realitzadora i guionista
Fotografia: www.emuleteca.com

Bon ambient

Redescobrint l’empatia



La introducció

Es podria haver fet un article basat en la fisiologia de la reproducció en mamífers. Potser hauria estat interessant parlar sobre el món sexual de les formigues. Inclús, algú se li podria haver passat pel cap donar detalls sobre la pol·linització de les flors. També hi ha tot allò del reforç en els processos comunicatius i afectius entre
humans. Malgrat tot, però, és innegable un tipus de sexe mercantilista que es ven frívolament com a article de consum, talment com si tingués la mateixa condició que els productes arrenglerats en els passadissos d’un centre comercial.
Aquesta activitat envaeix la cultura periodística i televisiva i, inclús, les nostres tertúlies més quotidianes. És el sector que genera, amb diferència, els millors resultats econòmics de la globalització.
El text que s’elabora a continuació s’inspira en aquest submón. Per tant, donat el cas, podria ferir sensibilitats. Deixo, doncs, a la teva consideració el continuar llegint o no.

L’acte

Somiada passió, somiada evasió, somiada ambició, somiada foscor. Món estimat, consola’m avui. Un altre cop. En vull més. Calla, no despertis els infants!

Va madura, morbosa, francès al final, p.n. Mass. anal. Guapíssima catalana amb cos
de guitarra. Jovenetes sexis ho fem tot en pis part. Moreno simpàtic 23 cm, ofereixo sexe i sortides a dones.


Somiada fantasia, somiada prohibició, somiada pell, somiada hipocresia. Món estimat, consola’m de nou. Almenys aquesta nit. Segur, n’hi ha prou. Per què em fas això?

Cris, gallega insaciable. No professional. Rebeca i Sílvia 2 jovenetes per enamorar-se. Nits 8 jovenetes provocatives. Servei comp. + vídeo transvestit. Paloma mulata. 130p. Gran joguina dur... Esp. Principiants.

Somiada seguretat, somiada parella, somiada possessió, somiada companyia. Món estimat, consola’m com puguis. Una última oportunitat. No ho puc entendre, no ho puc
evitar.

3 russes i 2 caribenyes, tot morbo, lèsbic, dúplex i grec. 24 h. Sortides David guapo, viciós, molt calent. Sexe al màxim! Gorja profunda. El plaer del càstig Submisa, molt alt nivell, agulles, Spanking, fuet. Arribem on la teva imaginació arribi!

Somiada unió, somiada plenitud, somiada descendència, somiada immortalitat. Món estimat, dignitats vinclades en l’absurd, buidor devorant buidor. Avui, finalment,
com l’Ulisses camí d’Ítaca, a contracorrent, et miro per primer cop al ulls mentre observo esperançat com les nostres solituds redibuixen el camí abraçades.

Divorciada recentm Busco sexe. Pago bé. Casada amb vell. Busco sexe desenfrenat. No cobro Nova! Brasilera 27 a. Bombó de licor. Truca’m! [...] Busco sexe esporàdic. Algun noi disposat.

Xavi Sellarès Casas
Il·lustració: Clea Thrussell

Què vols que et digui

Sexe o amor? Embarassos adolescents

És un fet que els embarassos en adolescents continuen sent habituals tot i que, degut a que la majoria de vegades s’opta per una interrupció voluntària de l’embaràs,
en poques ocasions transcendeix la intimitat familiar.
És per aquest motiu que sovint, quan es parla d’aquesta qüestió en els mitjans de comunicació, en campanyes informatives, tallers d’educació sexual…, hi ha moltes vegades la percepció que això només passa als altres, entenent com a altres col·lectius marginals, amb pocs recursos econòmics, poca comunicació amb els pares, mancats de formació/informació, immigrants o similars.

Però la realitat és que aquestes situacions afecten tant persones amb característiques semblants a les anteriorment esmentades, com a nois i noies amb qui ens creuem diàriament pels carrers de la nostra vila: simpàtics, intel·ligents, estudiosos, educats…
La pregunta del milió és: Què es pot fer per prevenir o evitar aquestes situacions massa sovint tan indesitjades com inesperades? Ens hem de resignar al fet que són coses que passen o realment seria possible trobar entre tots una solució?

Una solució que hauria de ser poc menys que màgica, per no dir-ne utòpica, ja que fins ara totes les que s’han anat proposant al llarg del temps han comptat sempre amb l’oposició frontal de diferents sectors de la societat. Classes/tallers/sessions/informació sobre educació/assessorament/salut sexual/afectiva/reproductiva, són necessàries? Qui hauria de dur-les a terme? Pares/professors/personal sanitari/mitjans de comunicació? On s’haurien de fer?, a partir de quina edat? Amb quina periodicitat?

El lliure accés dels joves als mitjans contraceptius és realment necessari? O només serveix per incitar-los i donar idees quan encara són massa joves? Jo a la seva edat encara jugava a nines i no vaig saber res de sexe fins que no em vaig casar.

La qüestió dels embarassos adolescents ha existit sempre, potser la diferència d’avui dia és que, com deia al principi, quan es dóna el cas s’opta habitualment per una solució ràpida i discreta com és l’avortament, que ja se sap que tenir un nen tan jove et parteix la vida, que et fa madurar de cop, que el primer són els estudis i que per a tota la resta hi ha més dies que llonganisses.

El futur està a les nostres mans, de nosaltres depèn que cada dia nois, noies, pares, mares, famílies…, hagin de fer front a aquest tipus de situacions o que en un futur, esperem que no massa llunyà, arribi a ser quelcom de prehistòric o, si més no, excepcional.



M. Mar Farré Magrinyà
Llevadora
Fotografia Imma Font Mas, retratista.

Parlant de ...

Un exemple a seguir

Aquest apartat sol anar destinat a què, com a representant de l’Ajuntament, expliqui alguns dels projectes que hi ha en marxa. Però a vegades cal fer excepcions. Com a regidors, recollim sovint les inquietuds, les sensacions, els sentiments dels ciutadans i ciutadanes, i cal que ens en fem ressò.
La Sínia és una publicació amb més de tretze anys d’història, que ha tingut un gran nombre de col·laboradors que han fet possible la seva continuïtat. Per tant, aquesta
revista té una clara vocació participativa per damunt de tot. Ara bé, d’aquestes persones que han col·laborat, n’hi ha algunes que, per la seva implicació des del primer dia, per la seva fidelitat, constància i qualitat en els seus textos, mereixen
un capítol a banda. I en aquest sentit, la Maria Rosa Riambau, esdevé un magnífic exemple.
Són moltes les persones que se’ns han adreçat darrerament per fernos arribar el desig de retre-li un petit homenatge, i com a mostra d’aquestes múltiples adhesions, reproduïm aquesta carta que ens ha arribat i de la qual hem volgut mostrar el seu contingut essencial.

A la meva amiga
Dedico aquest escrita Maria Rosa Riambau

Sí, és per a tu, Maria Rosa, te’l dedico amb tot el meu cor. Sóc la Rosalia, em coneixeràs més si et dic la Rosalia de ca la Basília. Per tots aquests anys, que han estat molts, de la teva col·laboració, que has realitzat amb els teus magnífics escrits publicats a la revista La Sínia, ets digna d’admiració. Textos que han tingut nombrosos seguidors, amb magnífiques descripcions, plens d’amabilitat i dolçor. Textos en els quals ens explicaves les teves caminades, les teves excursions pels voltants del nostre poble, acompanyada sovint pel teu marit i per altres persones.



Hem gaudit molt amb els teus escrits i, l’Antònia, la meva germana, quan s’acosta el final de trimestre, ja pregunta impacient per l’aparició del nou exemplar de La Sínia, per llegir, abans que res, el teu escrit. Maria Rosa, a la meva germana i a mi, com a molta altra gent, ens fas passar una bona estona comentant-los.
Et desitjo, Maria Rosa, molta serenitat davant els sotracs que dóna la vida, cal que siguis forta i estima’t la teva pròpia persona, que Déu t’ajudarà. Per la meva part, et prometo que compliré el que em vares dir un dia a la Residència, comentant la meva possible col·laboració, quan em vas dir: “Rosalia, ara et toca a tu”. I m’ho vares dir amb aquella bondat, amb els teus ulls tots cristal·litzats de bona persona. Doncs et diré, que el dia sis de maig, dia de la Mare, vaig fer el primer escrit, el vaig fer amb molta il·lusió, i aquest, com pots veure, te’l dedico a tu.

Rosalia Solé Ruiz

Gerard Ciuró i Marquès
Regidor de Comunicació, Educació i Patrimoni
Fotografia: Rosa M. Guasch - Aj. Torredembarra

Editorial i crèdits

EDITORIAL

En el temps de les presses, la Sínia apareix per la cantonada, tranquil·la, petant la xerrada amb algú. Seu a la plaça de la Vila i comenta com han anat els tres mesos des de l’anterior número. Després de la migdiada ha sortit a estirar les cames fins que s’ha trobat a una colla amb qui fer tertúlia.



Aquest número promet: tot sovint ens neguem a parlar d’allò que ens agrada, ens indigna, ens enamora, ens neguiteja pel simple fet que no toca. Però avui, toca. I junts hem omplert aquests fulls inspirats pel sexe, l’amor i el gènere.
Per cert, Sínia, de què parlaràs el proper trimestre? Dels nouvinguts i benvinguts i espero que tothom m’ajudi.
No dubteu en escriure al Consell Editorial mitjançant l’adreça de correu electrònic:
participacio-ciutadana@torredembarra.cat

CRÈDITS

Consell Editorial: Maria Bestard Luciano, Ferran Castell Batlle, Gerard Ciuró Marquès, Ramon Ferré Sánchez, Núria Gómez Granés, Agnès Llorach Solé, Trini Mir Hernández, Emma Riambau Farré, Xavier Sellarès Casas, Xavier Zaragoza Olivé.
Agraïments: A tothom qui ha fet possible aquesta edició de La Sínia.
Punts de distribució de La Sínia: Ajuntament, Biblioteca, Patronat Antoni Roig, Ona La Torre, Fundació Pere Badia, Llar de Jubilats, CAP, Cal Bofill, La Casona, Casal Municipal, Casal de La Marítima, etc.

Si us interessa rebre La Sínia per correu postal o per correu electrònic,
ho podeu sol·licitar: Per escrit: Ajuntament de Torredembarra - Regidoria de Comunicació. Pl. del Castell, 8. 43830 Torredembarra. Per telèfon: 977 640 025. Per correu electrònic: participacio-ciutadana@torredembarra.cat

Blog: lasiniatorredembarra.blogspot.com

Última correcció: Federico Merino Mir.
Disseny i realització: Eloi Figuerola Estudi. Impressió: Unigràfic.
Edita: Regidoria de Comunicació, Ajuntament de Torredembarra.
Amb el suport tècnic del Gabinet de Premsa.
Dipòsit legal: B-15891-08. Tirada: 2.000 exemplars gratuïts. Prohibida la seva venda.

dissabte, 5 d’abril del 2008

Art i manyes


Oli sobre paper
“Paisaje”33x41 cm
Toñín



En clase se sienta cerca. Levanta sus ojos de agua y mira hacia delante. Inclina la cabeza con un signo de interrogación a punto de brotar de sus labios. En ese momento escribe algo y sus dedos inquietos buscan en la incertidumbre unas páginas atrás por el libro. Recibe un mensaje en clave y con aquel gesto anhelante emite una palabra nacida virgen de tan nueva.

Paquita Esteban

Missatges

Menys pintades salvatges i més concerts!
Les pintades salvatges, sense motiu i sense art, degraden l’entorn urbà i fan malgastar els diners de l’Ajuntament, uns diners que si no es destinessin a arranjar els desperfectes causats es podrien dedicar a altres activitats més gratificants com ara concerts per a joves.



Són molts milers d’euros a l’any, imagineu quantes activitats formatives i d’oci es podrien fer!

Mauri Aj. Torredembarra | Gypsy Nel·lo Peters

Entitats

L’EDUCACIÓ EN EL SEGLE XXI

Pares, mares, professors/es, mestres, bibliotecaris/es, avis/es, oncles, ties, monitors/es, educadors/es, etc. Tots nosaltres acompanyem, guiem, orientem, ensenyem, els infants i adolescents i ho fem des del seu costat perquè, com deia Freud, no es pot educar des de la distància.
Aquesta tasca, en el segle XXI, no és gens fàcil; la situació és molt complexa, els canvis són constants, els models de referència diversos i tothom pot opinar.
Per poder educar hem de saber cap a on volem anar i, davant aquesta complexitat, traçar el camí és complicat. Ens costa posicionar-nos i, quan la creença flaqueja,la obediència també.

A la família, l’escola i les activitats extraescolars, s’afegeixen altres àmbits de socialització, a vegades, en l’actualitat, fora del control dels adults: el grup d’iguals, els mitjans de comunicació i el consum.

El consum, millor dit l’hiperconsumisme com anomena Lipovetsky, empeny la persona a perfeccionar-se amb tots els productes que surten al mercat i que estan a la disposició de tothom i, si no és així, les entitats financeres, o els mateixos comerços, ja s’encarregaran que així sigui.
Consumim perquè el mercat exigeix un cert producte i qui no l’ofereix passa a ser exclòs. El mercat defineix les necessitats del país, com analitza el sociòleg Bauman en el seu llibre “Vida de consumo”. Dins d’aquesta realitat, nosaltres, els agents de l’educació, hem d’acompanyar els infants i adolescents en el seu procés de formació donant valor a la seva particularitat, i treballar perquè el principi de realitat i esperit crític de cadascú prevalgui sobre el principi de plaer del moment.

La paradoxa és que en aquest context en el qual sembla que res és impossible d’aconseguir i que es pot tenir tot sense renunciar a res, el sentiment de solitud i l’individualisme es fa cada cop més emergent i ens indica que fer vincles amb els altres no resulta fàcil. Ara els nens parlen amb les teles i les màquines, es fan un fart de parlar sols. Aquest aspecte i un altre factor destacable en l’actualitat, la incorporació de la dona al món del treball, reclamen suport en la tasca educativa per part de la societat. És en aquesta època de la impaciència en què la idea de Salvador Cardús que “educar és transmetre, sobretot, maneres de fer per tal de saber donar una resposta ordenada i plena de sentit a les dificultats que planteja la vida de cada dia”, pren tot el seu valor.

A totes aquestes característiques de la societat del segle XXI, cal tenir en compte l’evident diversitat cultural. Persones d’orígens molt diferents hem de conviure i també és un repte de l’educació actual saber-ho fer.

Dins d’aquest marc és on actuem els agents educatius que al principi hem anomenat. Cadascú amb les seves possibilitats i limitacions aportem alguna cosa: la protecció, la transmissió de valors, els ensenyaments, l’organització del temps lliure...

Des del Capicua, treballem l’acompanyament de l’infant en el seu procés educatiu i de socialització. A través del joc, els deures, les manualitats, etc., pretenem donar eines per a la convivència, la resolució de conflictes i la capacitat personal per desenvolupar-se en la societat en general. En el grup, i de manera quasi inconscient, els infants, adquireixen habilitats socials, aprenen a conèixer-se a partir de la diferència que li aporta l’altre, a acceptar-la i a ser tolerant, solidari i respectuós. Aquest any, Capicua, un espai comunitari, obert al poble i integrador, celebra els deu anys d’activitat a Torredembarra.

És necessari crear espais i projectes que donin resposta i permetin debatre els reptes de l’educació, com és el cas de “Parlem per educar” del Pla Educatiu de l’Entorn, i donar continuïtat a les activitats extraescolars, l’Agrupament Escolta Els Salats, Capicua etc., projectes en què el nen es fa des de la convivència amb els altres i amb els adults que l’acompanyen.

Equip Educatiu del Capicua

Arreu la Torre

Un alumne del CEIP Antoni Roig guanya el premi Baldiri Reixac dos anys consecutius.



Arnau Ribera Tort, alumne del CEIP Antoni Roig, ha guanyat el premi Baldiri Reixac durant dos anys consecutius en la categoria de Premis als Alumnes.

Els Premis Baldiri Reixac els atorga la Fundació Lluís Carulla i estan destinats a l’estímul i al reconeixement de l’escola catalana.

El curs 05-06, quan l’Arnau feia cinquè de Primària, va fer el treball “La platja natural dels Muntanyans. Herbari Fotogràfic”. Després d’una visita guiada amb l’escola, va iniciar el treball. Donat que es tracta d’un espai protegit, l’herbari va ser fotogràfic per tal de no malmetre l’entorn. Va fer una introducció de la platja natural, incloent la fauna, la flora i la relació d’aquests amb el medi social que els envolta. Després, va incloure una fitxa amb cadascuna de les plantes més representatives fins a un total de 37 espècies diferents.

El curs 06-07, va fer el treball “Tresors de la platja. Col·lecció de petxines trobades a les platges de Catalunya”, basat en una col·lecció de petxines iniciada feia anys. En ell es recullen gairebé dues-centes espècies diferents entre gasteròpodes i bivalves, amb els seus noms en diferents idiomes, descripcions i el seu hàbitat, que es poden trobar a les platges de Catalunya.

Arnau Ribera Tort

D... Empeus

Mercat i restaurant al CEIP L’Antina

Aquest curs, a l’escola, podem gaudir d’una aula on hem muntat un petit mercat i un restaurant de plats combinats.

L’activitat l’havíem desenvolupat ja el curs passat dins l’àrea de matemàtiques als cursos de Cicle Inicial, on muntàvem una petita botiga i un restaurant a les classes.

Aquest curs, hem decidit donar més importància a aquesta activitat i integrar-la en el desenvolupament d’activitats d’altres àrees. Els mestres havíem anat observant que
quan realitzaven activitats d’aquest tipus, a les classes, als alumnes de les darreres generacions els hi faltava experiència en aquesta pràctica (les preses de la societat actual i les compres a les grans superfícies fan que pocs nens vagin a comprar a la petita botiga, ni ajudin als pares a elaborar les llistes de la compra, així ens trobem que, molta canalla, fins i tot, desconeixen els noms de molts dels productes que mengen habitualment). Aquesta nova aula vol recrear una situació que permeti als nostres alumnes la possibilitat d’adquirir aquesta experiència.

El mercat consta d’una peixateria, una carnisseria, una fruiteria, un forn i un petit supermercat. En acabar de comprar, l’alumnat, pot fer un petit àpat al restaurant on els poden servir plats combinats, entrepans i postres, per marxar amb bon gust de boca. Tot això, és clar, després d’haver pagat i comprovar que els hi han donat bé el canvi.

També els alumnes nouvinguts podran fer ús d’aquest espai, per adquirir el vocabulari referent als aliments, així com els diàlegs que faran servir quan vagin a comprar.

Els alumnes dels cicles mitjà i superior visitaran l’aula a l’hora d’anglès i practicaran, en aquesta llengua, diàlegs que prepararan ells mateixos. Cal estar preparat per a futurs viatges!

Estem molt contents amb aquest nou espai que, amb l’esforç i treball de tots, hem creat a l’escola.

CEIP L’Antina
Fotografia: CEIP L’Antina

A cop d'ull

Boscos endins

Es possiblement l’obra més “lleugera” d’Stephen Sondheim i la més propera al públic. Es un poti-poti de contes infantils mesclats (Ventafocs, Caputxeta, Rapunzel...) i així ens fa l’obra més pròxima.

De primer s’ha de dir que és un musical molt complex. El nivell d’actors i cantants és molt bo, com ja ens tenen acostumats els Dagoll Dagom. Les cançons són molt dif ícils, el que fa que els intèrprets hagin d’esforçar-se més. Per altra banda, els decorats i el vestuari també estan molt ben fets i els efectes especials (com per exemple la transformació de la bruixa a l’interior del gegant), són molt espectaculars i deixa palès que s’ha invertit en imatge.

L’obra està dividida en dos actes totalment diferents. Durant el primer acte, dos personatges (els forners) han de buscar una sèrie d’objectes, que els porta a conèixer a la resta de protagonistes dels contes. Això serveix com a excusa per presentar-nos tots els personatges i la seva personalitat, per acabar amb un “happily ever after” (feliços per sempre) al final del primer acte.

El segon acte és quan es desenvolupa la part més nova de la història, on els personatges canvien de personalitat i es modifiquen radicalment els contes originals.

És diferent als contes tradicionals tot i que també tenen una actuació transcendental al llarg de l’obra perquè entrellaça històries i personatges fantàstics amb els quals hem crescut. Trenca amb els cànons dels contes tradicionals.

La Caputxeta la coneixem com una nena innocent, ingènua, crèdula i víctima, i a l’obra s’ens presenta a una nena incrèdula, astuta, picardiosa, frívola. Quan maten el llop, se’n fa una bufanda amb la cua.

Els prínceps que sempre són audaços, fidels i solidaris i que ho donen tot per la pàtria, doncs aquí són egoistes, covards, infidels.

La típica bruixa dolenta que s’acaba convertint en una bella dama, fa de mare sobreprotectora, acciona pensant en el bé de la seva filla Rapunzel, a qui va clausurar en una torre perquè no conegués ni patís durant tota la seva infància i adolescència; quan s’allibera, donades les circumstàncies, es llença per un precipici.

Al final, apareix la dona del gegant que es menja alguns dels personatges de l’obra i, el fet de no tornar a reviure, fa que sigui com un pas de la infància a la maduresa perquè tots els contes tenen un final feliç i, en canvi, a Boscos Endins el final no es del tot feliç ni tràgic. Potser aquesta és la moralina.

L’obra Boscos Endins es pot disfrutar en el Teatre Victòria fins al maig (o pot ser ho allarguin!). Podreu veure en aquest muntatge de Dagoll Dagom a l’actor, i veí de la nostra vila, Ferran Castells (director de Centrescènic) interpretant dos papers: el de Lacai del Rei i el d’Home Misteriós.



Per a més informació, podeu consultar els webs del teatre o del grup Dagoll Dagom.

Somaya El Asri Zigaf | Aina Castells Álvarez
4t d’ESO
Fotografia: Arxiu Dagoll Dagom

Flora del nostre entorn

Avellaner. Avellano.
Corylus avellana




Neve inter vites corylum sere, neve flagella Summa peto.

(No plantis l’avellaner entre les vinyes ni tallis la punta dels sarments)

“Les Geòrgiques” Publi Virgili Maró
(prop de Màntua 70 aC - Bríndisi 19 aC).

Arbre caducifoli d’uns 5-6 m d’alçada; fa nombrosos tanys que surten de la soca; té una capçada molt esparsa i irregular.

Les fulles són grans, amb el marge dentat i verd fosc i una mica aspres al tacte. Les flors, en aments, apareixen abans que les fulles i són petites. Les masculines són penjants (moc dels avellaners, arracada) de color groc i perduren tot l’hivern.
Les femenines són molt petites i estan pràcticament ocultes però destaquen els llargs estams vermells (safrà dels avellaners). Floreix de febrer a abril. Els fruits es cullen a final d’estiu.

Hàbitat: té l’origen a la regió mediterrània i creix, de manera espontània, al fons de les valls.

Etimologia del nom: el nom Corylus ve del nom grec de l’avellaner (korus = casc), per la forma de l’avellana; El cognom i també el nom comú, procedeixen de la forma sincrètica d’Abel·la (Avella nux), per la ciutat d’Avella Vecchia (Itàlia).

En el llenguatge de les flors significa reconciliació, extraordinarietat.

En el llenguatge dels somnis, si somies amb un avellaner vol dir “et brindaran ajuda i protecció per assegurar les teves possessions”. Si somies amb avellanes vol dir “per col·locar sota els millors auspicis els períodes de mancances, hauràs de patir privacions i realitzar sacrificis”. Té el sentit del rigor en la gestió dels negocis.

Utilització terapèutica: Les avellanes contenen manganès, calci, potassi i fòsfor. Gairebé un 50% del seu pes és àcid oleic. Aporten grans beneficis per a la salut ja que redueixen els nivells de colesterol i prevenen les malalties cardiovasculars. Tenen vitamina E i vitamines del grup B. Eleven la pressió sanguínia i són importants per a aquelles persones que han de realitzar un esforç físic o intel·lectual. Beneficia el trànsit intestinal i evita el restrenyiment.



En els adults actua com un factor de protecció contra l’arteriosclerosi.

Part medicinal utilitzada: L’oli combat les varices, ferides, flebitis, hemorroides; prevé l’arteriosclerosi i ajuda al funcionament de l’estómac i del pàncrees. És protector i tònic epidèrmic; millora les
funcions metabòliques bàsiques i l’absorció de calci.

Les fulles s’usen com a antiinflamatori i per combatre els edemes i la grip. La infusió de fulles s’utilitza en la neteja de ferides i nafres.

La closca s’utilitza per combatre la retenció d’orina.
La infusió de pol·len és sudorífica i té propietats antipirètiques.
L’escorça, tant la del tronc com la de l’arrel, s’usa per tallar diarrees i hemorràgies.

Ús cosmètic: S’usa per a l’elaboració de sabons, màscares i oli per a massatges. Penetra fàcilment la pell sense engreixar-la.

Altres usos: També se n’obté fusta flexible, de duresa i densitat mitjanai elàstica, de color blanc vermellós, amb vetes de color cafè. No és durable. És fàcil de tallar. Amb la clova es fa combustible. Se solen utilitzar branques d’avellaner jove per fer bressolets per al nen Jesús. Les més grosses, per fer bastons per als caminadors (Camí de Santiago).
L’avellaner és l’hostatger preferit en el conreu de la trufa negra (Tuber melanosporum).

Aplicacions culinàries: Les avellanes, fresques, seques o torrades, tenen nombroses aplicacions culinàries. Forma part del popular berenar: la “crema de cacau”. També se’n fa un licor molt perfumat. La mel d’avellaner, de color daurat, cremosa, d’un sabor exquisit és rica en vitamina A, i aporta totes les seves virtuts, especialment per a la pell.

Oli d’avellanes. Pot aportar un toc perfumat a aliments crus i cuits. La seva versatilitat permet multitud d’aplicacions fins i tot en la massa d’algunes postres.

Aplicacions màgiques: L’avellaner ha tingut un important paper en les cerimònies i rituals màgics. Les varetes d’avellaner eren utilitzades per les fades, bruixes, etc., ja que amb elles feien els seus conjurs (Ex: per remoure la marmita màgica i obtenir-ne els beuratges). La vareta ha de ser d’un rebrot de l’any; ha de ser tallat el primer dimecres de la lluna, entre onze i dotze de la nit.
Les avellanes constitueixen el símbol de la saviesa i transmeten aquesta propietat a les persones que en mengen.
Per als celtes representava la saviesa concentrada: una cosa dolça, compacta i nutritiva, tancada en una petita closca dura. Simbolitza el coneixement i la fertilitat. El mes Coll (el 9) està dedicat a l’avellaner i va del 5 d’agost a l’1 setembre.
Els druides invocaven la prosperitat i la fecunditat de la seva tribu sota els avellaners (nou mesos de gestació). En la seva simbologia observem com les forces de la Mare Terra, femenines, es troben en perfecta harmonia amb les forces celestials masculines. Expressa el moment místic en què l’home assoleix el coneixement complet. Acull la simbologia de la fecunditat femenina. El bastó o gaiata d’avellaner porta
en si mateix el poder màgic i l’autoritat suficient per ser l’arma dels pacífics.

Una mica d’història:
Els primitius, des del Paleolític, utilitzaven pinzells fets amb branquetes d’avellaners i els seus habitatges estaven construïts amb estaques arrebossades amb fang.



A Egipte s’han trobat restes de paneres, ruscos, etc. fets amb avellaner (entre el 3000 i el 2000 aC). A la Grècia hel·lènica era ja una planta molt conreada. Al Calendari Republicà Francès el dia Noisetier (avellaner) era el 26 de Pluviôse (20 de gener - 18 de febrer) i, es correspon, amb el 15 de febrer.

Mites i llegendes: Zeus li va regalar a Hermes (déu dels banquers, els comerciants, els lladres, els endevins i els missatgers) una vara d’avellaner; ell la va interposar entre dues serps que s’estaven barallant per a calmarles i es van entrellaçar al voltant de la vara o caduceu que, a partir d’aquí, identifica Hermes com a herald dels déus i representa la pau. Avui dia és el símbol de les farmàcies.
Aquesta idea de missatger de Déu i de la pau la tornem a trobar a La Bíblia: Moisès porta una vara d’avellaner per mandat de Déu; Aaró llança la vara d’avellaner, que es
converteix en serp, davant el faraó; a Josep, quan és escollit con a espòs de Maria, li floreix la vara.

Folklore
A la Ventafocs dels germans Grimm l’avellaner adopta el “treball” de la mare/fada protegint-la del mal i la injustícia. L’acompanya en el seu camí de sacrifici, aventura i màgia per obtenir la felicitat. Li dóna el vestit per al ball. En
aquesta versió, la Ventafocs és més decidida, més lliure, va a peu al palau i se’n va quan ella ho decideix, encara que el príncep se’n declara perdudament enamorat.

Patronímics:
A Catalunya hi ha 287 persones que es diuen Avellaner de primer o de segon cognom
Llanfairpwllgwyngyllgogerychw yrndrobwllllantysiliogogogoch és el nom d’un poble de Gal·les.
La seva traducció, per a qui no domini gaire el gal·lès, és “L’església de Santa Maria de l’Estany de l’Avellaner Blanc prop del Remolí Ràpid de la Gruta Vermella de
Sant Tisili”.
És el topònim més llarg del Regne Unit i el tercer més llarg del món.

Trini Mir Hernández
Dibuix: Francisco José García Breijo
Professor de la Universitat Politècnica de València
Fotografies: Joan Rivera i Solsona. Autor de “Flora del Pirineu”