La Sínia

Art i manyes

2008-06-30T11:59:00.000+02:00

Marta Ivern Romero

Oli sobre llenç sense títol 1 x 1 m.

Dejaré de quererte cuando un pintor ciego pinte el sonido de un pétalo de rosa cayendo sobre el suelo de cristal de un castillo que no existe.

Arreu la Torre

2008-06-30T11:58:00.000+02:00

Júlia Boira

A finals de febrer de 2008 el conseller d’Educació Ernest Maragall, va distingir la Júlia Boira Esteban de Torredembarra amb el lliurament del Premi Extraordinari de Batxillerat.

Per aconseguir aquesta distinció s’ha d’haver obtingut una nota mitjana de batxillerat superior al 8,75 i la Júlia va aconseguir un 9,8, és a dir una nota molt superior a la què es demanava. A més a més, s’ha d’obtenir una bona puntuació en
una prova d’alt nivell que convoca el Departament d’Educació i que avalua els coneixements en Història, Llengua i Literatura Catalana, Llengua Anglesa i una assignatura de les optatives (la Júlia va escollir Matemàtiques). I va ser una dels
deu estudiants guardonats de tota Catalunya i com a reconeixement van rebre, en aquest acte, un diploma i un ordinador portàtil.

Va cursar Primària al CEIP Antoni Roig i l’ESO i el Batxillerat a l’IES Torredembarra. Tant ella com els seus pares estan molt contents de la preparació rebuda en els dos centres i, especialment, de l’atenció prestada per part dels tutors. Ara està cursant 2n de Matemàtiques a la Universitat Politècnica de Catalunya de Barcelona i s’ha de esforçar una mica més. “Les coses no són tan fàcils”, diu. “He de treballar molt per treure resultats.”

“Bé, apart de les matemàtiques, m’agrada el gelat de vainilla, escoltar música i escriure, encara que en la actualitat no tinc temps per dedicar a les meves afeccions. Un dels premis que m’han donat fou l’any 2006 a la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV: el Primer Premi de Contes de Gènere Negre i Policíac.”

“Quan puc escolto els meus grups de música favorits: Incubus, A Perfect Circle, The Mars Volta... I de vegades experimento a la cuina. He de reconèixer que sóc una mica
desastre. L’última vegada vaig provar de fer unes magdalenes i em van sortir totes buides per dintre. Les vaig anomenar magdalenes frontera.”

“El millor del món: dormir. Encara recordo les migdiades quan estudiava el Batxillerat. Després no podia aclucar l’ull a la nit.”

“La nit és meravellosa. És quan millor em concentro. Estudio millor. Gaudeixo especialment aquelles nits quan no tinc molta feina per fer i em puc dedicar a escriure, a escoltar música al MySpace o en alguna altra comunitat virtual o, simplement, escoltar el silenci...”

Fotografia: cedida per la família

Entitats

2008-06-30T11:57:00.000+02:00

Sexualitat en el càncer
Lola Galván

S’ha de fer un parèntesi o, pel contrari, no passa res?
Personalment crec que cada persona rep la notícia que té càncer de manera diferent, sempre dolorosa, però amb negativitat o amb gran força i positivitat davant tot el que haurà de patir a partir d’aquell moment. La paraula càncer encara és difícil
d’acceptar. I dic la paraula perquè, la malaltia, quan la tens, no pots negar-la, però, pots no parlar-ne.

Per a moltes persones és més còmode, sobretot, que la resta de la gent no ho sàpiga. Malauradament encara és vergonyós, delimita el teu terreny, un espai que ningú vol que se li envaeixi. La sexualitat es veu afectada, és normal. Però també depèn de la
situació personal en què et trobes: amb parella fixa, casat de fa molt temps, jove i sola, gran i sola, ....
El teu cos, a través dels medicaments tan forts que has de suportar, es transforma, es debilita, et produeix interiorment un rebuig de tu mateix.
La teva parella et veu patir i no sap quin camí ha de prendre.

I si fem sexe encara que no sigui molt satisfactori, serà bo? es pregunta. És que jo l’estimo molt i no vull que pensi que no tinc desig!

Les afectades sense parella normalment es prenen unes “vacances” sexuals. La prioritat està a combatre la malaltia i sortir-ne victoriosa. No vull dir que les emparellades no lluitin, ho fan com la que més, però no estan soles i, per a les primeres, el llit és més ample.

Sexualitat sí, per què no? Però, per sobre de tot, està l’estimació, l’afecte, la comprensió, una abraçada forta, que t’agafin la mà, que t’acaronin, que t’escoltin. Aquest és el millor sexe que pots tenir després del procés i, quan tot torna a estar en el seu lloc, molt de sexe, que és el millor medicament.

Lliga contra el Càncer de les Comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre

D... Empeus

2008-06-30T11:56:00.000+02:00

És una adaptació del musical West Side Story que els alumnes de 3r i 4t d’ESO han representat al Casal La Violeta d’Altafulla. La història presenta dues bandes enfrontades, els Capuleto i els Montesco, que es disputen el carrer, l’institut o el bar d’en Ferri. Toni, amic dels Montesco, i Maria, germana de Bernardo, el cap de la banda dels Capuleto, intenten inútilment que els dos líders es reptin en una baralla definitiva. A partir d’aquí els fets se succeeixen ràpidament, es decideixen les armes, el lloc de trobada, i comença el duel. La història no té un final feliç ja que tots aquests nois i noies són incapaços de deixar el rancor i la violència. Les tres funcions que es van dur a terme el passat 23 i 25 d’abril van ser un èxit aclaparador. La satisfacció d’aquests nois i noies quan van sentir els aplaudiments dels seus amics i familiars va ser la veritable recompensa a l’esforç que s’hi ha dedicat els darrers dos mesos.

Per poder arribar a la representació de Sant Jordi, els dies anteriors a l’estrena van ser una marató però això sí, van gaudir molt. L’ambient de cordialitat i bon humor que es respirava dins del grup va ajudar que l’obra tirés endavant ja des d’un bon començament.
De fet, l’humor ha estat un dels nostres recursos per no desanimar-nos en algun moment de crisi. Perquè de recursos... podem assegurar que en teníem ben pocs: des de no poder coincidir tot el grup per assajar fins a la manca de teatre per representar, ni focus en bones condicions I ara què farem sense teatre? preguntava
algú... doncs ara, recordarem les pífies, riurem les anècdotes ... potser allò de tu vés al pàrquing o jo... al riu!. Segur que anirem comptant quantes ampolles hi ha en una bombolla o anem-nos-en-vos-la-hi ho trobarem a faltar, qui sap, potser alguna vegada tornarem a ballar el perrito o l’elefantito, també el txucucucu o el salt de l’àngel. Però quasi segur que el maaaaaarxeu de les nostres vides no hi serà mai perquè entre nosaltres hi ha ....un món millooooooooooor.

IES Torredembarra
Fotografia: Gypsy Nel·lo Peeters

De papers

2008-06-30T11:55:00.001+02:00

L’arxiu presenta:
MISS TURISME

L’horitzó rogenc d’una posta de sol a la platja, les carícies provocades per la sorra en contacte amb la planta d’un peu nu o l’aroma salí impregnant converses a les terrasses vora mar, poden evocar-nos més d’un record sensual relacionat amb la vila. Amb la proximitat de l’estiu, les temperatures a l’alça, la necessitat de despendre’ns de roba i la visita del turisme, tant nacional com estranger, Torredembarra es converteix en un emplaçament on l’intercanvi cultural aporta un apunt subtil a l’ambient.

En aquest sentit i per donar més al·licient a la temporada turística, el Centre d’Iniciatives i Turisme (CIT) va organitzar, a partir de l’any 1980, el primer concurs de Miss Turisme celebrat a la localitat. Les diverses entitats participants, principalment discoteques, pubs, càmpings i hotels, escollien durant la temporada d’estiu les respectives concursants que després participarien en la gran gala final.
Aquesta tenia lloc a la plaça del Castell i consistia en una desfilada de les models, prèvia a la votació que atorgava els guardons de Miss i Dames d’honor.
La fotografia que presentem mostra la primera edició del certamen, el juliol de 1980, amb les joves seleccionades com a guanyadores del concurs, que aplegà unes 700 persones de públic. Especial èxit va tenir la convocatòria de l’any següent, on hi participà Luis del Olmo com a presentador i amenitzà l’acte l’orquestra Showman, davant la presència d’un miler d’espectadors. També caldria destacar que, a partir de l’any 1983, s’afegiren dues novetats per donar major volada al festival de la bellesa: d’una banda la inclusió al concurs de Míster Turisme, dirigit als homònims masculins; de l’altra, la incorporació d’una desfilada de carrosses que ompliren de confetis els carrers del poble. Finalment, la darrera celebració de Miss i Míster Turisme tingué lloc l’any 1984, essent la presentadora de la gala la popular locutora Aurora Claramunt. En aquesta edició, igual que a l’anterior, l’acte s’engalanà amb la participació de carrosses, majorets i la molt anel·lada batalla del confeti.
Tota la informació que fa referència al fons del Centre d’Iniciatives i Turisme es troba inventariada i custodiada a l’Arxiu Municipal de Torredembarra, a disposició dels usuaris que mostrin un interès particular o de recerca sobre el contingut del mateix. L’abast cronològic de la documentació conservada va de 1965 a 1995.
Val a dir que aquesta associació, el CIT, va ser creada l’any 1965 per tal de dinamitzar l’oferta turística de la zona i, paral·lelament, promoure un seguit d’activitats lúdico-culturals que interactuessin entre els nouvinguts i els habitants torrencs.
Entre aquestes activitats trobem festivals musicals a la platja, aplecs de sardanes, concursos de castells, de cinema amateur i de periodisme, mostres de cotxes d’època, etc.

Jordi Parral García
Arxiver municipal
Fotografia: Foto Font

Versus prosa

2008-06-30T11:54:00.000+02:00

Rosseta del Nord

Rosseta, fil d’or.
De mirada tan dolça,
d’un blau tan suau
com la teva pell.
Que el sol de l’estiu,
al damunt del teu rostre,
senyals va deixar.
Com tu, el meu record
que encara perdura.
Sireneta del nord,
de rialla de mel.
Rosseta, fil d’or,
allà on et trobis,
n’estic ben segur,
senyals vas deixant
del teu blau mirar,
del teu dolç besar,
del teu estimar.
A la vora de la mar
o allà on et trobis.
Sireneta del fred,
d’alegre rialla.
Després de tants anys
no et puc oblidar,
des d’aquella mirada.
Juliol-Setembre, 1955

Xeic Torrenc

Menjim, menjant

2008-06-30T11:53:00.001+02:00

Un mos de plaer

El fet de menjar, com el de practicar sexe, és una de les fonts naturals de serotonina. Aquesta es defineix com a neurotransmissora que inhibeix el malestar. La serotonina la pot generar un dia preciós, però, en els aliments, podem trobar moltes fonts de triptòfan, que també allibera serotonina.

Molt sovint el terme afrodisíac ens pot sonar a romanços, però és ben cert que alguns aliments ens estimulen, alguns ho fan per la forma i d’altres pels seus components.

Els llatins són famosos per la seva sensualitat i el seu desig. Pot ser és la calor o el ritme de vida.

Aquestes dades podrien ser inconcretes però, el que es demostra científicament, és, sense dubte, els aliments que provoquen termogènesi.
Aquest fet deriva del consum d’aliments picants, com ara el bitxo, que fa pujar la temperatura del cos i ens pot excitar.

També ens pot donar una termogènesi de cavall si prenem el famós wasabi de la cuina japonesa. És ben cert que el sushi és estimulant, un dels motius és el fort picant d’aquesta pasta de rave.

La fama de sensualitat recorre tot el món mostrant grans pilars com pot ser l’italià, aquest es podria explicar degut al consum d’alfàbrega, per exemple.
Segons explica la llegenda, si el marit li era infidel a la dona, aquesta li posava a sobre del cos pols d’alfàbrega. Es pot interpretar de mil maneres, a mi m’agrada pensar que si l’home està a casa amb el deliciós aroma d’aquesta planta, relacionarà el benestar amb la seva parella i no el buscarà a fora.

Els àrabs també són mundialment reconeguts per la seva sensualitat: Les mil i una nits... Les seves receptes especiades, els seus dolços farcits de nous que retarden l’ejaculació, o ametlles, símbol de fertilitat, un espectacle del ball del ventre prenent un te a la menta que conté zinc i estimula d’allò més.

No puc pensar en sensualitat i sexualitat sense esmentar el Kama Sutra. L’Índia, amb el seu tarannà espiritual, està recoberta d’aromes com el de la nou moscada que desperta les passions. La prenen amb vi calent.

Voltant pel món no puc deixar d’esmentar la Xina amb el consum de l’aleta de tauró, que té finalitats eròtiques des de molt antic. Aquest plat formava part del menú dels acabats de casar per augmentar la passió.

El marisc és el rei en els sopars romàntics. També té explicació: té un alt contingut en seleni que potencia el bon humor. “Posi’m deu euros de seleni. Ja me l’enduc posat, gràcies.” Els grecs ja feien servir pols de les conquilles de les ostres per tal de pal·liar la inapetència sexual. Les ostres deuen la seva fama al seu alt contingut en zinc, un integrant de la testosterona.

Al Marroc ho saben bé, no es pot seduir sense canyella. De fet ja fa molt que s’empra en ungüents per fer massatges.

Cleòpatra es recobria de mel i ametlles. La mel és un aliment que permet al nostre organisme una ràpida absorció de l’energia que ens aporta.

He parlat de testosterona, les ostres per als homes, la regalèssia per als estrògens de la dona.

Si pensem un menú romàntic potser no inclouríem l’all, aquesta decisió seria un error. L’all és un vasodilatador. Pregunta indispensable del càsting de parella: “T’agrada l’all?”

Podem pensar que les ostres, el marisc..., fan del tiquet de compra una inversió considerable, però aliments molt econòmics ens estimularan d’allò més. Aquest és el cas de l’all, de la ceba que ja la feien servir a França la nit següent a la de noces. L’api, el julivert, la pastanaga, les llenties, les faves, els cigrons, la soia, les pipes, l’arròs, els cereals integrals... Un munt de productes assequibles i al nostre abast que ens ofereixen propietats energitzants i estimulants.

El terme figa és molt descriptiu, però el seu origen pot anar més enllà del seu aspecte. Les figues contenen vitamines A i E que ajuden al desenvolupament d’hormones sexuals. Els xinesos entreguen figues als nuvis en senyal de prosperitat i desitjant descendència: “Apa, al cistell”.

Moctezuma es prenia desenes de gots d’infusió de xocolata al dia, anava tot el temps carregat de teobromina i feia olor a endorfina, això li donava molta energia per fer fills arreu. Xocolata en fondue amb unes maduixes, és un clàssic de les taules per a dos. Les maduixes aporten entre molts, agents que estimulen el sistema nerviós.

Rocío Merino Mir
Cap de cuina d’El Esmero, Els Munts
Fotografia: http://amora.blogia.com/2007/102901-besos-de-fresa.php

Flora del nostre entorn

2008-06-30T11:52:00.001+02:00

Quequerequec
Amapola. Papaver rhoeas L.

Els camps verds esquitxo, vermelleta de color, senzilla però vistosa sedueixo tot pintor.
Planta herbàcia ruderal anual, de 30 a 100 cm d’alt, dreta i ramosa. Les tiges tenen pèls curts, estesos i blanquinosos. Quan es talla deixa anar un làtex blanquinós.

Les fulles es disposen alternades i estan dividides en 5 segments.

Les inferiors són peciolades; les superiors són sèssils amb un peduncle de 12 a 25 cm. Són molt piloses.

Les flors neixen d’una poncella que, fins a la seva maduració, està com caiguda. El calze està format per dos sèpals peluts que cauen amb la floració.

La corol·la està formada per 4 pètals, un xic arrugats a causa de la disposició corrugada en què es troben dins la poncella. Abans d’obrir-se, la corol·la passa de color blanc al vermell escarlata que la caracteritza. Sovint tenen una taca basal de color negre.

Floreix des de primavera a l’estiu.

El fruit és una càpsula d’un color verd pàl·lid. Té uns porus pels quals surten les petites llavors negres que conté a l’interior quan el vent sacseja la planta ja seca.

Hàbitat:
Originària d’Europa, nord d’Àfrica i regions temperades d’Àsia. Acostuma a trobar-se en camps de cereals, cultius, marges de les carreteres, rostolls, pastures, prats. Es considera una mala herba dels sembrats.

Conreu:
Es cultiven com a plantes de jardí.
Noms: Ababolera, babol, badabadoc,cacaraquec, caputxí, cararequec,coquerecoc, gaigallaret,gall, gallaret, gallet, ganfanó, lloca,màpola, monges, papariu, paparola,
paparota, paramà, peperepep,pipiripip, puput, quequerequec,quicaracoc, quicaraquic, quiquiricall,quiquiriquic, roella, roguella,ronsella, rosella, roseller, rossell,
rovella, vermelló, i així fins a un total de 34 noms registrats (català);
amapola, adormidera, ababol,ababa, abibollo, ababola, amapol,hababaura (castellà); papuela (asturià);mitxoleta (vasc): papoula(gallec); papoula (portuguès); papavero
(italià); coquelicot (francès); juglando (esperanto); poppy (anglès).

Etimologia del nom:
El nom prové de l’àrab vulgar hispànic hababáur, alteració del llatí papaver. El cognom Rhoeas prové del grec i significa vermell. En el llenguatge de les flors significa extravagància, somni. Si és vermella, significa consol. Si és blanca, son.

A molts llocs, per calmar el dolor que produeix l’aparició de les primeres dents en els nens, fan una mena de xumet posant llavors de quequerequec dins un mocador o una gassa (com si fos un saquet), es posa uns minuts, en infusió, en aigua molt calenta i es frega les genives i se li deixa perquè el xumin durant una bona estona.
Els pètals es recullen al migdia i s’assequen ràpidament en capes fines, tenint molta cura de remoure’ls per evitar les floridures.
Un cop assecats s’han de conservar en recipients ben tancats i protegits de la llum. Són pectorals, antiespasmòdics i sedants, amb lleus trets narcòtics. Es pot prendre en forma d’infusió o de xarop per tractar la tos, la bronquitis i les angines. Aquesta infusió o la cocció de les càpsules dels fruits també es poden prendre de nit en cas d’insomni o nerviosisme.
Externament, es pot utilitzar la infusió sobre les parpelles i com a bany ocular.

Infusió:
2 grams de pètals dessecats en un quart de litre d’aigua. Tres cops al dia.

Extracte fluid: Deu gotes en un got d’aigua. Doscops al dia.

Pols de la planta: 300 mg de pètals dessecats i polvoritzats. Al llarg del dia.

Decocció: Durant sis minuts, dues càpsules
per got d’aigua. Sis cullerades abans d’anar a dormir. No presenta toxicitat ni efectes secundaris. No és recomanable utilitzar-la durant l’embaràs, la lactància o en nens petits. Les fulles són tòxiques per als animals. A dosis fortes pot produir
somnolència.

Altres usos:
El quequerequec és molt apreciat en apicultura. Els pètals són molt rics en una substància que serveix de colorant per tenyir principalment la llana, aconseguint uns vermells de diferents tonalitats de gran bellesa. També s’usen per donar color al vi i a certs medicaments.
L’oli de les llavors s’utilitza com assecant per a pintures, per fer sabons, per a productes de bellesa i, fins i tot, com a combustible.

Aplicacions culinàries:
Les llavors s’usen en amanides salades, amanides de fruites, pastes de verdures, lasanyes. També per tenyir pasta i arròs. Perfumen i donen textura i sabor a pans i
pastissos. A més, per amanir l’apreciada paella de rosella i abadejo s’arreplegaven
acuradament els pètals lleugers de les seves flors i les fulles eren els ingredients principals dels ja quasi extingits pastissets de la Safor.
Quan la poncella està tendra, abans de florir, així com les parts verdes tendres, es mengen com a verdura o en amanida.
Amb els pètals es fan xarops i begudes no alcohòliques.

Aplicacions màgiques:
Tradicionalment, la rosella s’ha utilitzat en encanteris de fertilitat, amor, fortuna i sort. Potser pel seu poder sedant, ha estat associada a l’endevinació dels somnis. Una antiga recepta diu que si tires unes quantes llavors al menjar de la persona estimada, aquesta cau corpresa d’amor. Però he de dir que no he trobat ni el tipus de rosella que es fa servir ni la quantitat. Potser l’explicació és que la persona objecte de l’encanteri queda tan enterbolida que no es pot defensar. No ho sé. En la mitologia se la sol relacionar amb les deïtats agràries. Els antics celtes li conferien poder per originar les tempestes.

Una mica d’història:
La rosella s’ha associat a l’agricultura des de temps molt antics. El seu cicle de vida s’ha adaptat a la majoria dels cultius de cereals, florint i granant abans de la recol· lecció de les collites.
Les cultures antigues, com l’egípcia, la utilitzaven com a afrodisíac.
Les llavors de rosella, torrades amb mel, eren una menja habitual dels íbers.
Els grecs la van consagrar a Morfeu, el déu dels somnis.

Segons El Dioscòrides renovat de Piu Font i Quer, “el consum de roselles tendres es remunta als temps de Teofrast (Eresos 372 aC-287 aC), fa més de 2.300 anys”.
Va ser difosa pels àrabs i introduïda a Amèrica al segle XVIII.
Per als britànics, la rosella vermella simbolitza els caiguts a les dues guerres mundials.

Folklore:
Una llegenda celta diu que una rosella va anar a néixer enmig d’un camp de margarides. Es trobava molt sola i plorava mol. Les margarides li van dir que déu la podia convertir en margarida però ella no va voler i així els hi va fer saber.
Elles van reflexionar i van demanar al bon déu que enviés moltes altres espècies de flors a la vall per així poder gaudir de la varietat.

Antropònim:
A Catalunya hi ha unes vint dones que es diuen Amapola.

Patronímic:
No existeix el cognom Quequerequec. Entre les altres denominacions, només Rosell o Rossell tenen representació.

Utilització terapèutica:
La saba, els pètals, la llet i les càpsules contenen readina, un alcaloide d’efectes lleugerament sedants en afeccions del tracte respiratori com bronquitis o tos seca. Actua disminuint la tos i afavorint l’expectoració. També calma diarrees infantils.
Produeix una depressió del sistema nerviós central i facilita el descans de grans i menuts. També funciona com a estimulador de l’apetència sexual, ja que produeix una acció descongestiva pelviana i afavoreix el drenatge limfàtic.

Trini Mir Hernández
Fotografies: Joan Ribera i Solsona. Autor de “Flora del Pirineu”

Foto-denúncia

2008-06-30T11:50:00.000+02:00

Sense paraules

Mà de morter

2008-06-30T11:40:00.000+02:00

Tallarines a la putanesca

Ingredients per 4 persones:
500 g de tallarines
100 ml d’oli d’oliva verge
6 filets d’anxoves
1 all picat ben fi
500 g de tomàquet triturat Sal
2 cullerades d’orenga fresca o seca Tàperes
10 olives negres tallades a rodanxes

Posar 6 cullerades d’oli i les anxoves en una paella gran a foc lent i remoure amb una cullera de fusta fins que les anxoves es dissolguin.

Afegir l’all i cuinar aproximadament 15 segons vigilant que l’all no es cremi.
Posar els tomàquets i una mica de sal, i augmenar el foc.

Quan la salsa comenci a bullir, baixar el foc i cuinar fins que els tomàquets s’hagin reduït i separat de l’oli (20-40 minuts). Retirar del foc.

Cuinar les tallarines en abundant aigua bullent i amb sal, uns 2 o 3 minuts si són frescs, i 10 minuts si són secs. Remoure de tant en tant.

Es torna a posar la paella amb la salsa al foc i s’afegeix orenga, las tàperes i les olives. Quan la pasta està al dente, escolar i barrejar amb la salsa de la paella sobre el foc. Tastar com està de sal i servir immediatament.

Opcional per a les persones a qui agrada el picant, és posar pebre negre o bitxo.

Una bona recomanació és acompanyar aquesta salsa amb un bon vi negre.

Aquesta recepta la vam heretar de la signora Lina que, a començament dels 70, va posar la primera pizzeria a la Torre.

Pizzzeria Lina

Recordes quan?

2008-06-30T11:30:00.001+02:00

VIDA DE LA MARIA LLUÏSA

El passat Sant Jordi, vam fer-li l’entrevista a la Maria Lluïsa de Vela. Ens va agradar molt, ja que és una senyora molt educada, simpàtica i divertida. A més, tot el que ens va explicar, va ser força interessant.
Va néixer el 3 de setembre de 1925, quan el seu pare tenia seixanta-cinc anys. Era
filla del segon matrimoni del seu pare. Quan el pare i la mare es van casar, ell li va advertir que, potser, li farien una esquellotada i que haurien de tenir paciència. Sembla que el pare va sortir al balcó, els va donar una bona propineta i
els esquellots es van acabar.
Ell va morir quan ella tenia cinc anys i es va quedar amb la mare, com que no tenien
res, la van posar interna en un col·legi de Barcelona, portat per les Religioses Filipenses, on la van tractar molt bé i s’hi va sentir molt a gust. Hi va estar dels cinc als deu anys perquè, precisament, l’any 36 va començar la Guerra civil espanyola. A partir d’aquell moment, ja no va tornar més a l’escola.
En aquell temps, la Maria Lluïsa ja cuidava la seva mare que estava una mica delicada i havia d’estar-se al llit. Per poder menjar van haver de vendre les seves pertinences, ja que els diners eren molt escassos. La Maria Lluïsa explica que, quan
era joveneta, s’enamorava amb molta facilitat. Als 9 anys, al col·legi, va tenir el seu primer amor. Era un noi guapíssim que es deia Francisco. No van arribar a parlar mai, però algun cop es van mirar. Anys després, es van intercanviar fotos i altres comunicacions.
Passats uns anys, la Maria Lluïsa, a Teià (Maresme), va conèixer en Josep. Jugava a cartes amb ell, no li desagradava, però res. Li simpatitzava, però no li acabava de fer el pes. S’enviaven cartes i sempre comentaven de veure’s un dia, però ell li deia: “Si vens, no et pintis massa eh!”. Més tard, va conèixer en Toni, un noiet de Sitges. Era moreno i molt guapet. A la Maria Lluïsa i a la seva cosina Roser els hi feia gràcia i eren amics. La Maria Lluïsa, que li interessava força aquest noi, va enviar-li una fotografia i ell li va comentar: “Estàs muy bien, pero lástima que miras al suelo”.
Ara es truquen de tant en tant. És amb el que ha tingut més relació. La Maria Lluïsa ens va comentar, com a curiositat, que el seu cosí es va enamorar d’una de les germanes del Toni. Les seves germanes sempre deien: “Uui! La Maria Pepa? Aquesta?
Aquesta no, que va sense mitges!”.
La Maria Lluïsa ens va explicar que ella es va casar als trenta-un anys i mig. Van anar passant etapes, però ella no es casava mai, i diu: “Perquè jo, sencer no m’he n’agradava un, cap.
De quatre n’hagués fet un!”, “ Lligarme? Lligar-me amb un i no poder coquetejar amb els altres, què era la meva vida? M’agradava molt això encara que esta força malament”.
Als catorze o quinze anys van anar a viure a Altafulla. Allà, els nois, tenien per costum posar-se en una cantonada esperant a que passés alguna noia per dir-li coses. Hi havia un dels nois que venia més, el Ramón, el qual es va enamorar bojament de la Maria Lluïsa, però a ella enamorar-se bojament, no, més bé li agradava i prou. Van acabar sortint junts, però ella només sortia amb les amigues i els nois s’acostaven. El Ramón, enamoradíssim, li deia: “Sóc tant feliç al teu costat, que ja no necessito res més”. Mai van fer res de res, només un petó a la mà. La família va marxar a viure a Madrid, així que la relació amb el Ramón es va tallar. Ell li va donar una carta que deia: “Querida Maria Luisa, yo te recordaré siempre por muy lejos que estés, siempre te querré y un pensamiento tuyo me apartará de muchas cosas malas”. Ella es va emocionar molt recordant aquesta carta. Molts anys després, es va trobar amb ell i la seva dona, a Sant Antoni d’Altafulla. Un temps després, quan ell ja era viudo, ella li va dir: “No voldria morir-me sense haver-te fet un petó”.
Ell va accedir i després de seixanta anys es van fer el primer petó, “A la
galta, és clar”, ens va confessar.

Gypsy Nel·lo Peeters
2n d’ESO -14 anys
Fotografia: Cedida per la família

Tens un moment ?

2008-06-30T11:20:00.001+02:00

Dolors Miquel

Nascuda a Lleida, resideix actualment a Torredembarra. Ha publicat els llibres de poemes: El vent i la casa tancada (Columna, 1990), Llibre dels homes (Edicions 62/ Empúries, 1998), Transgredior (Arola, 1999), Haikús del camioner (Edicions 62/Empúries, 1999), Gitana Roc (Llibres del Segle, 2000), Mos de gat (Edicions 62/Empúries, 2002), Amb capell (Emboscall, 2003), Ver7s de la terra (Pagès, 2004), AIOÇ (Empúries, 2004) i Missa pagesa (Edicions 62, 2006). En narrativa ha publicat Maruja Reyes sóc jo (Columna, 1992). A publicat, també un número i mig de la revista La Verge Peluda (2002). La seva obra poètica ha estat guardonada amb els premis Rosa Leveroni (1989), Ciutat de Barcelona de poesia (2005) i Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater (2006).

Tu ets lleidatana, com vas venir a parar a Torredembarra?

Això va ser una qüestió del destí. No sabia on anar. M’era igual anar a qualsevol lloc. Bé, sempre que fos un lloc de Catalunya. No per una qüestió de pàtria, sinó de cultura: l’allioli, l’aire, la llum... Però el meu germà, que baixava de la muntanya,
em va dir: “Per què no anem a Torredembarra?” I aquí estic, tot i que ell se’n va anar a Altafulla (riu).

M’agradaria conèixer la teva opinió sobre l’estat de salut de la literatura en general al nostre país? És un bon moment?

El nostre país sempre es troba en un mal moment. És la gràcia que tenim els catalans; queixarnos de la decadència, que ens aixafin... doncs, en consonància,la literatura, igual. Un exemple: si tu vas a una editorial castellana de Barcelona ningú sap ni què escrius, ni et coneixen de res, i a la inversa passa el mateix. El xoc de cultures és brutal, és la guerra, s’ignoren completament. Això ho trobo tan interessant! És com la subtilitat última. Quan no pots ser català gairebé a cap àmbit, hi ha la cultura i la literatura. Com que no llegeix gairebé ningú, i menys poesia, és el lloc ideal per esbatussar-se, la punta de la llança.

Quin creus que ha de ser el paper de l’escriptor en el moment històric?

L’escriptor sempre ha d’escriure. Ha de ser ètic més que moral. Sobretot en la societat que vivim que és materialista, neuròtica, una societat que ja no va al cel
com abans sinó que la seva fita és comprar-se un cotxe i anar volant a... ; el ramat avui vola. L’escriptor no ha de ser ramat i ha de ser èticament humà. I escriure.

Com veus la poesia actual catalana? I en ella a la teva generació?

La meva generació penso que començaria amb la Maria Mercè Marçal, l’Enric Casasses... És una generació que intenta donar força a la llengua. Tracta la llengua com si fos una llengua normal. És una alienació poètica, la que patim nosaltres (riu). Recuperem molt la vessant popular i la barregem amb la culta. Fem molts recitals i, ja que es llegeix poc, apropem la poesia a l’orella, com a l’època medieval.

Creus que tant les institucions com els mitjans de comunicació fan prou coses per a potenciar la cultura i en concret la literatura?

Fan tot el que poden. A totes hores, a tots els canals, tu només fas que sentir cultura, poesia, pel·lícules de culte (riu)... meravellar-te amb l’obra de pintors... (molt irònica, rient) Jo quan vull ser feliç poso la Televisió i em dic: “Cultura! Cultura! Entrem-hi!” (seguim rient).

Quins llibres mai has pogut acabar de llegir?

El Jarama de Sánchez Ferlosio. Però t’explico perquè: d’adolescent, a Lleida, tenia un pardalet que estava malalt. Amb el fred que hi feia, i sense calefacció, em posava
a dormir amb mantes, pijama, bata, etc., i deixava que el pardalet es posés sota la solapa perquè s’escalfés i s’adormís. Jo, que mai m’adormo llegint, vaig començar a
llegir El Jarama i em vaig adormir matant, així, el meu pobre pardalet. I quin disgust! Evidentment odio a aquest llibre, no m’havia passat mai, això d’adormir-me
amb un llibre a les mans.

Què significa per a tu la poesia?

Tot.

Quins poetes, escriptors, artistes o experiències han marcat la teva línia literària?

T’esmentaré només els del principi: Sant Joan de la Creu (m’encanta), Homer, Safo, m’ho vaig passar molt bé llegint La Celestina, Tolstoi, Las aventuras de Molly Flanders, El Decameró de Bocaccio, Lorca...

T’ha recolzat la família i els amics?

Que va! (riu). Han passat de mi, totalment. A casa meva, jo escrivia i anava darrere d’ells amb el full i només em deien “Surt d’aquí que tenim feina, quines rucades que fas”. Ho trobaven una bajanada i els amics de la infantesa, igual.

Com treballes fins a concretar un poema?

Has d’estar sempre atent, però ve quan vol. El que passa és que l’art és una dictadura i hi ha vegades que me’n vaig a l’exili. Perquè si no... (riu). Vivim en una època científica, estructuralista i de mètode, i sembla que fins i tot un poeta o
un artista ha de tenir un mètode, i la veritat és que l’art ha de fluir.

Quin consell donaries a tots els joves que volen començar en això de la poesia?

Primer de tot que tingui un treball solvent (riu). Però, sobretot, escriure i llegir molt.

Has escrit també narracions, t’has plantejat o tens previst seguir investigant altres gèneres?

El primer que vaig escriure als disset anys va ser una obra de teatre (era més rara, per cert). M’agradava molt el teatre, però després vaig trobar la poesia i em vaig quedar amb ella. La narrativa i la novel·la, per a conrear-la jo, no m’interessa tant. Potser quan sigui més vella, penso que mentre estàs vivint i tens intensitat has d’aprofitar per fer poesia.

Quines coses et falten per explicar?

Jo penso que tot escriptor té una cosa per explicar que no la pot explicar mai, però que és l’arrel de tot el que escriu. És el que d’alguna manera li dóna aliment.

Podria existir un món sense poesia o sense literatura?

Ui! I sense humans! (riu). La nostra eina per a construir el món són les paraules. Escapar de les paraules és molt difícil, som un món de paraules. La destil·lació de la paraula és la poesia. Per exemple, l’olor de la pluja d’estiu és especial i ningú ho sap traduir en paraules com un poeta. És impossible que l’home vulgui fugir de voler donar forma a aquestes sensacions.

Creus que s’estableix una relació més directa entre l’escriptor de poesia i el lector que entre l’escriptor de novel·la i el lector?

Sí, perquè és molt més condensat. Amb la poesia el que pretens és donar un cop de puny o un cop d’ala d’àngel al receptor, és la comunicació més intensa.

L’amor és una temàtica molt explotada per molts poetes. És un recurs fàcil o hi ha temàtiques més adequades que altres, en la poesia?

Hi he pensat molt, en això. És molt fotut parlar d’amor en poesia perquè sempre caus en els tòpics de les cançonetes, tòpics que agraden molt a la gent. Però en realitat, què és l’amor? Ningú ho sap. Tothom en parla però ningú el pot definir. D’altra banda, penso que a l’univers en què vivim, tot es mou per amor: tu i jo hem sortit d’un acte que si no era d’amor s’hi assemblava. És molt difícil escapar d’aquest tema que és l’origen de la vida.

Què faries per a fomentar la lectura?

No es poden imposar les coses. Per a mi és un error molt greu. S’ha de seduir. Per començar, a les escoles no haurien d’obligar a llegir els llibres tan pesats que posen, que no tenen interès, perquè ni connecten amb l’actualitat, ni tan sols fan volar la fantasia. Què es pot esperar d’això?.

Quines lectures ens recomanaries als lectors?

Recomanaré literatura catalana del segle XX, la castellana ja té prou publicitat. De novel·la: Solitud de Víctor Català, Quanta, quanta guerra o La mort i la Primavera de Mercè Rodoreda. Poèticament: Foix, és un autor que sembla difícil però no ho
és i té una fantasia espectacular, també Ferrater, l’últim Carner, els sonets d’amor i el llibre Desglaç de la Marçal, tot Bauçà i el teatre d’Espriu que, per a mi, és la
seva millor poesia. Dels que són vius m’interessen especialment la novel·lista Núria Perpinyà; el conta contes d’en Monzó (Monzó en la novel·la naufraga) i la poesia d’Enric Casasses.

Ferran Castells Batlle
Actor i director de Centrescènic
Fotografia: Ferran Castells Batlle

De la parla

2008-06-30T11:10:00.000+02:00

De quan els nens venien de París

Tot el segle XIX i gran part del XX es van caracteritzar per un gran obscurantisme en l’educació sexual, fins al punt que un acte tan natural, com el naixement d’una criatura, es va voler disfressar i ocultar com si d’una compra es tractés. “Els teus
pares et compraran un germanet” s’acostumava a dir quan una dona estava embarassada. “A casa meva no es compren els nens, els té la meva mare” va etzibar una de les meves filles, que tenia sis anys, en sentir aquest comentari. No cal dir que es va produir una situació, si més no, incòmoda. Avui potser el comentari i la resposta s’haurien tergiversat, perquè hi ha molts matrimonis que opten per comprar els
fills als orfenats de països subdesenvolupats. Vaig intentar que les meves filles rebessin una informació clara sobre la procreació. Ho vaig fer amb molt de tacte i prudència, per no causar desorientació entre les teories de l’escola i les de casa.
Amb tot, van tenir problemes: no podien parlar obertament de les nostres informacions pioneres per no rebre el rebuig de les monges que tenien per mestres, i fins i tot algun que altre càstig també.

L’obscurantisme porta a l’aberració. Les nenes i nens de la meva generació navegaven en un mar de confusions quan arribaven als set o vuit anys: sentien comentaris a mitja veu, o que es tallaven davant de la seva presència i intuïen un món obscur i prohibit ple de temptadors misteris. Es transferien informacions, sempre errònies
o si més no deformades, i vivien una època d’investigacions clandestines, sempre amb la por de ser descoberts. Jo recordo una companya d’escola que, recollint d’aquí i d’allà frases isolades, havia arribat a la conclusió que els seu germanet o germaneta havia de nàixer d’uns ous que la seva mare tenia amagats a l’armari. La
pobra nena es va fer un tip de regirar inútilment vestits, tovalloles i llençols.
Alguna cosa vam aconseguir aquelles pioneres dels anys cinquanta. Avui els nens pugen ben informats des de ben petitets. Ho aprenen d’una manera neta i sana. I en saben molt més que algunes de les seves àvies.

Maria-Rosa Wennberg Ball-Llobera
Filòloga
Fotografia: Ninot indultat Falles 2004 València

Creu de terme

2008-06-30T11:00:00.000+02:00

Les dones i les associacions
El Sindicat 12 de la Indústria Tèxtil

La participació de les dones a les entitats torrenques d’abans de la dictadura franquista era un fet normal. Malgrat això els càrrecs de les juntes directives que coneixem requeien sobre els homes. Les excepcions són les entitats catòliques com les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, establertes a Torredembarra el 1877; les Filles de Maria, amb referències des de 1895; l’Acció Catòlica de la Dona (1921-1922); i els Pomells de Joventut (1921-1923). De fet, aquesta darrera entitat, tot i els valors conservadors del seu ideari, va suposar la posada en escena de les dones en l’àmbit del lleure torrenc.
Les dones esdevenien protagonistes, organitzadores i exercien públicament aquesta tasca. Cal destacar, en aquest sentit, la seva màxima impulsora Magda Martí Travé que va arribar a publicar una obra de teatre –El bon cor de la Rosina-.

És durant la guerra, quan els homes van ser mobilitzats per anar al front, que les dones passen a ocupar càrrecs dins les associacions. L’exemple que demostra aquest canvi és el Sindicat de la Indústria Tèxtil del qual he pogut consultar el seu llibre d’actes. El mes de febrer de 1937 va entrar com a vocal la senyora Panadès i la Joana Marquès. I el mes d’agost, com a secretària, s’incorporava la Rosalia Figuerola. Finalment, la darrera acta conservada i datada del 2 de juliol de 1938 indica com la renovació dels càrrecs de la junta van fer que tots els càrrecs fossin
dones: Antònia Marquès (presidenta), Rosalia Fortuny (secretària), Rosalia Boronat i M. Tarragó (vocals).

La tasca d’aquesta entitat, adherida a la UGT, va ser la de coordinar els treballadors i les treballadores de les indústries tèxtils Fité i Cortasa així com col·laborar amb ajuda material amb els soldats que eren al front. Alguns dels presidents que va tenir el Sindicat van ser Joaquim Valls Biscamps, Vicenç Sonsona Millan i Constantí Riñé Valls.

Jordi Suñé Morales
És autor de La Torredembarra republicana i federal, editat pel Patronat Municipal de Cultura.
Fotografia: Autor desconegut. Cedida per Rosa Castro Llorach

Nedant el Tàmesi

2008-06-30T10:50:00.000+02:00

Connexió trobada

I am human and I need to be loved
Just like everybody else does *
“How Soon Is Now?”, The Smiths

Arribo a l’estació d’autobusos. Està ubicada en un centre comercial i sempre està plena de gent. A la meva parada, un noi em mira i em somriu. Un torrent de sang comença a bullir dins el meu pit. Li torno el somriure, tímid. Passa un minut o dos.
Tres somriures o quatre, i mou el cap per indicar-me que vol parlar amb mi en una zona més tranquil·la, en una cantonada on no hi ha ningú. M’apropo conscient de què significa allò. Una conversa curta i li dic que no sóc dels que se’n van al llit amb el primer que passa pel davant. Dóna’m el teu telèfon i et truco un dia, li dic, però em diu que no. Tampoc el pensava trucar, era un formalisme.

El meu bus arriba i és ple. Com puc, em faig camí fins al centre. En un gir, la gent m’empenta i caic, quasi com si fos la Bridget Jones, a sobre d’un noi jove i elegant que seu en un costat. La meva pell camaleonitza dins del vermell autobús. Ell somriu i em sento alleugerit. Arriba la seva parada i s’aixeca quedant tan a prop meu que sento el rastre del perfum del matí. Vols el seient?, em diu. No, però vull el teu número, penso mentre faig que no amb el cap i somric. Aquí queda la cosa, sóc tímid
i no m’atreveixo a més. T’hauré de buscar a la secció de connexions perdudes de GumTree.

Sóc de festa amb uns amics. Som al Soho, una zona on els locals d’ambient se succeeixen l’un rere l’altre per carrerons obscurs barrejats, també, amb bordells on les noies es lloguen quasi com si fossin a la capital holandesa.
Ballem a Ghetto sense parar. Sóc entre amics i, mica en mica, es va reduint el grup. Les parelles són les primeres a marxar. Després són els que tenen algú especial amb qui trobar-se en algun altre lloc. Al final els solters ens quedem fent xerinola.

La música ens acompanya. Entre cançons dignes dels Fab40, es barregen versions de cançons de la nostra adolescència, revivals plens de sentiment. Les lleugerament lesbianes t.A.T.u. versionen el How Soon is Now? (“És ‘ara’ aviat?”) dels Smiths. Canto content, em porta records de quan no podia parlar amb normalitat dels meus sentiments.

La gent va desapareixent i ja tan sols estic amb una amiga. Al nostre voltant, els rebuigs de la nit londinenca. Fem l’últim glop i sortim. Almenys et tinc a tu, em diu. Li passo el braç per les espatlles i somric. Vens a dormir a casa? Demà et faig ‘pancakes’, li dic. Riem descobrintnos com un matrimoni antic.

Som ja al meu barri quan passem per davant de l’església de Saint John’s, Fulham. Veig una parella sortint dels seus jardins i ell es corda el cinturó. Ens mirem uns instants. Em pregunto si han anat a desfogar l’acalorament d’aquestes primeres nits d’estiu o si ell buscava un lavabo. De totes totes, és heretgia.

Ric amb la meva amiga d’algun acudit senzill però, alhora, estic trist. Londres, ciutat on tants gais d’arreu del món van a parar buscant tranquil·litat i aquí sóc, anant a casa tot ‘sol’. Dec ser l’únic. Penso en la cançó dels Smiths un altre cop. “There’s a club if you’d like to go, you could meet somebody who really loves you. So you go and you stand on your own, and you leave on your own, and you go home, and you cry and you want to die”**.

El somriure se’m talla. La meva amiga em mira. Estàs bé? Saps que t’estimo, oi? Somric de nou. Això és més important.

* Sóc humà i necessito ser estimat, igual que la resta del món.
** Hi ha una disco, per si vols anar-hi, on podries conèixer algú que realment t’estimés. Hi vas i t’estàs tot sol, i te’n vas sol, i tornesa casa, i plores i et vols morir.

Fèlix Brun
Cercador de paraules
Il·lustració: Jaume Casajoanes

Psicologiajove

2008-06-30T10:40:00.001+02:00

Sexualitat i matemàtiques

No sé si avui en dia als alumnes de primària els costa molt o poc aprendre’s de memòria les taules de multiplicar. Tampoc recordo si a mi em va representar un procés especialment dificultós. El que sí que tinc present és la quantitat d’hores
invertides abans no les vaig poder recitar de fit a fit. Com? A classe, el mestre ens les preguntava sistemàticament, cada dia, un per un, en ordre, saltejant-nos un sí un no, començant pel primer o pel darrer.
Això sí, no se’n salvava ni l’apuntador. Fèiem fulls i fulls de multiplicacions a mansalva: d’una xifra, de dues, de tres o més de tres, amb el zero entremig o al darrere –aquestes eren les millors. Les repetia a casa, de vegades davant la mare, sovint jo sola, o, si aconseguia saberme’n una de força difícil, intentava fer-me la xula dient-la ben de pressa i ben a prop d’algun company de classe que aguantava el xàfec amb heroïcitat. Quan semblava que ja les dominaves fins a la del cinc i
començaves amb la del sis, per no sé quins set sous se t’oblidava la del
quatre. Desesperant!

L’aventura de les mates, però, no havia fet més que començar: divisions, arrels quadrades, regles de tres, monomis i polinomis, equacions de primer i de segon grau. Era molt còmode i gratificant haver retingut en la memòria totes aquelles taules perquè això et proporcionava seguretat i rapidesa en efectuar càlculs més complicats, en realitzar aprenentatges de més envergadura.

La sexualitat també forma part de la nostra vida des de sempre i no hi ha taules d’aprenentatge miraculoses que una vegada apreses ens facin aconseguir una vida sexual òptima.
Ara bé, sense taules, l’aprenentatge serà més feixuc, més barroer. Sexualitat, afectivitat, sensualitat..., són conceptes íntimament lligats que requereixen d’una llarga etapa d’evolució personal, d’una àmplia interacció social, d’opinions contraposades, d’un coneixement pausat del nostre cos i del de l’altre, de temptatives, d’errades, d’encerts. La nostra identitat sexual no serà, doncs, tenir consciència de sexe sinó d’una opció sexual lliure, plena d’afectes i intrínseca a l’ésser humà que, com totes les opcions importants a la vida, l’hem de sentir nostra
sense presses, sense etiquetes, sense pors, però amb una evolució tan gradualment progressiva com sigui possible.

Cremar etapes dificulta aquest creixement en equilibri.

Imma Sagrera i Depares
Psicòloga

Ternura

2008-06-30T10:30:00.001+02:00

La Carte
Du Tendre
Georges Moustaki

Han estado mucho tiempo separados. La toma de los hombros y empieza a susurrarle una canción. Su canto es entrecortado y no todo se le entiende.

A lo largo del río que recorre
las verdes riberas del encuentro,
Mientras canta va besándola.
camino de las fuentes del encanto,
Ahora el pecho,
al alba deja que se nos abra
ahora el cuello,
encima de una tierra de ensueño
ahora los hombros ...,
el tierno país de los amantes.
Besa con fruición las palmas
Partimos con el corazón que tiembla
de esas manos
de la alegría de ir los dos al tiempo.
que tanto ha echado de menos.
Sin saber que nos espera.
Se hunde en su pelo
Así empieza el largo viaje
y aspira el olor que le embriaga.
sembrado de peligros y de espejismos
Sus manos descienden
del amor y de sus tormentos.
por el torso desnudo
Algunos torrentes de maledicencia
y las deja reposando sobre sus caderas.
van desgarrando la placidez,
La atrae hacia él y vuelve a su boca,
intentando llevárselo todo al mar.
esa boca,
Entonces hay un riesgo de naufragar
e introduce sus manos por
y que un viento fuerte nos acompañe
debajo de las braguitas de ella,
hacia las islas de la infelicidad
acaricia sus nalgas y de nuevo la besa
Pero cuando todo parece a la deriva,
con pasión, con lujuria,
de nuevo, por el río, baja agua viva
con la memoria de tantos
que nos empuja hacia el infinito.
y tantos días de deseo frustrado,
Y descubrimos, en la ternura,
y la tiende sobre la cama
la entrada de la tierra prometida
mirándola como si jamás la hubiese visto,
la tierra eterna del amor
y vuelve a besarla.

María Trujillo

De tot sèpia

2008-06-30T10:20:00.000+02:00

Entorn

2008-06-30T10:10:00.000+02:00

Quatre questions, quatre.
Sexe natural

1. El mascle de determinades espècies d’aranyes del gènere dels saltícids, molt presents i observables a Torredembarra, ha de prendre algunes mesures de protecció sexual. De quines es tracta?

a. Es posa uns preservatius de seda confeccionats per ell mateix o per la seva mare.
b. Atrapa una mosca, l’embolcalla amb seda, la dóna a la femella i, mentre ella la desembolica, la copula amb compte perquè ella no el devori; acte seguit, els més atrevits intenten prendre-li de nou la mosca per anar a buscar una nova femella.
c. Si és observat pels pares o germans de la femella en plena còpula pot ser devorat fins i tot per la femella a mig satisfer.

2. Les formes luctuoses dels Muntanyans però, sobretot, la seva tranquil·litat i grau d’intimitat, han portat que s’hi trobi una densitat per metre quadrat superior a altres territoris de Torredembarra de:

a. Contrabandistes de droga, naturalistes, persones fent meditació o ioga, gais, artistes, exhibicionistes i punts de concepció (no per part de l’Esperit Sant) de
torrencs i torrenques de pro.
b. Més femelles de mosques i mosquits que no pas mascles, motiu pel qual piquen més aquests últims en aquesta zona que en altres de la vil·la.
c. Rodatges de películ·les porno.

3. Quina relació té la planta anomenada dits de bruixa (Carpobrotus edulis) amb el
sexe i la seva dispersió tan ràpida com a planta invasora?

a. El turisme sexual en països asiàtics ha afavorit el transport de les seves llavors.
b. Produeixen unes llavors dolces per reproducció sexual que, un cop ingerides per ocells, són dispersades amb les seves femtes.
c. Per reproducció asexual (un tros de planta és capaç de reproduir tota la planta sencera) té una elevada capacitat d’invasió de nous espais.

4. Per què els mascles de rossinyol bord (Cettia cetti) són tan poc atractius visualment?

a. Perquè, segons les femelles, canten molt bé, com el rossinyol, altres ocells
de canyar i alguns cantants d’òpera.
b. Perquè, a diferència de la nostra espècie, copulen amb més freqüència els mascles més poc agraciats, la qual cosa ha dut a una selecció natural especial anomenada “lletgisme”.
c. El seu aspecte es deteriora especialment després de les perllongades còpules a què els sotmeten les femelles. Alguns mascles fins i tot moren un cop han satisfet les seves parelles.

Solucions: 1.b, 2.a, 3.b i c, 4a

Ramon Ferré Sánchez
Membre del GEPEC-EdC

Amb la meva veu

2008-06-30T10:00:00.001+02:00

Adults grans

Un se sent jove fins que no veu reflectida en els altres la pròpia edat, la salut, les forces i l’empenta. Per motius familiars estic en contacte, des de fa mig any, amb els residents d’un sociosanitari proper a on hi tinc ingressada una persona que estimo. Sovintejo les instal·lacions, on tothom, o gairebé, ha superat amb escreix la seixantena. Alguns estan allitats, d’altres es lleven una estona diària tot i que passen majoritàriament tot el seu temps ajaguts. No són ells els que avui copsen la meva atenció. A qui em miro i remiro, qui em treu hores de son pensant que a tots ens pot arribar en qualsevol moment, una realitat tan punyent, són les parelles que han viscut pràcticament tota la vida junts i que ara, al llindar de la vellesa, amb els cabells emblanquinats coronant els seus fronts i les arrugues masegant les cares, es fan companyia en un hospital.

N’hi ha de molt vells i n’hi ha també que tan sols són adults grans, això sí, una mica atrotinats. Un dels dos està en fase de dolor, sense poder caminar, necessitant l’altre per a desplaçar-se amb cadira de rodes i, l’altre, delerós de fer companyia, de ser útil i potser sense tenir un altre lloc on anar a passar totes les hores del dia, hi fa estada acompanyant la decrepitud. Els veig amunt i avall pel passadís, saludant els quotidians, mirant de reüll el nouvingut mentre, amb mans encara fortes, empenyen una cadira de rodes on l’ésser estimat, depenent i adolorit, hi passa hores i hores. Quan es fa fosc tornen a poc a poc, silenciosament, a l’habitació, on el malalt passarà la nit.

Les habitacions compartides, les portes que es tanquen tard i el bellugeig de bates
blanques, professionals i alienes, tallen qualsevol proximitat de tendresa o d’intimitat, d’amor i de sexualitat. Una carícia a flor de pell i un petó dipositat a la galta és potser el que es permeten fer dins de la màxima discreció imposada per voluntat pròpia, en haver de viure en un lloc públic envoltats de cares desconegudes, de vides que no són properes, que avui hi són i potser demà ja no.

Diuen els experts que la patologia més freqüent detectada en aquest grup a partir dels seixanta o seixanta cinc anys és l’artrosi, seguida de la hipertensió arterial, fet que no impedeix gens ni mica tenir relacions sexuals actives i la majoria les consideren agradables i normals. La vellesa és un procés que en ordre biològic es manifesta per una disminució genèrica del metabolisme; però és important tenir en compte la societat en la qual es desenvolupa, ja que és un procés biològic, psicològic i també social.

El fenomen de l’envelliment en la població es produeix de forma paulatina, una mica més cada any, no hi ha remei i tots, si la naturalesa és generosa, hi arribarem. En el món, en termes absoluts, el nombre de persones de seixanta-cinc anys i més s’haurà multiplicat aproximadament per quatre entre el 2000 i el 2025 i la seva proporció enfront de la població total tendeix a duplicar-se (5,3% al 2000 – 10% al 2025).

Per tant, la sexualitat en la gent gran, és quelcom que, sens dubte, ens implica a tots. Una sexualitat que, en l’edat dels adults grans, per tota la història acumulada, es concep associada a l’amor, aquell que genera una emoció que impregna les relacions humanes i àdhuc les relacions entre alguns animals, i que ens impregna des del mateix naixement. Un sentiment que cerca en l’acaronament, la flonjor de la sensació d’estimació que els ha acompanyat al llarg de la vida i en el racó íntim de les sensacions, el sacseig entranyable i tremolós de la sexualitat encara viva.

Mentre em miro a una parella de més de seixanta-cinc anys, quan es desitgen bona nit, fins i tot en el reducte tan poc íntim de l’habitació d’un hospital sociosanitari, mostrant dependència, solitud i afecte, també em parlen sense paraules de com viu la sexualitat, a través de l’amor, una parella d’adults grans.

Núria Gómez Granés
Periodista i escriptora
Fotografia: Núria Gómez Granés

Diverses lectures

2008-06-30T09:50:00.001+02:00

T’estimo... o no*

L’amor, l’afecte, l’amistat, les relacions familiars i la gelosia han estat protagonistes de la història universal de la literatura. Per fer entendre als més
petits la importància de l’amistat, teniu a la biblioteca el conte de dues taquetes
que, en abraçar-se, es canvien de color, escrit per Leo Leonni (Pequeño azul y pequeño amarillo). Diuen els experts que, per als joves, es conserva viu el model d’amistat d’Els tres mosqueters, d’Alexandre Dumas, i per als grans lectors hi ha la delicada història de Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie.

En alguns contes descobrim com l’amistat entre oposats és enriquidora, que les diferències ens uneixen i fan preuat l’amor així compartit. Un exemple molt visual és el conte Quatre petites cantonades de no res, de Jérôme Ruillier. I, per comprendre que no hi ha impossibles, cap lliçó millor que la de La princesa viene a las cuatro, de Wolfdietrich Schnurre, on l’evidència que la hiena no és una princesa no és cap problema.

Els joves es podran identificar amb l’Arnau, el protagonista de Jo, el desconegut,
d’Antoni Dalmases, que es descobreix a ell mateix quan coneix altres realitats veïnes.I entendran com actua l’Èlia de la novel·la de Care Santos Hot Dogs, i que s’impliquien un moment de canvis en la seva vida.
Madurar significa acceptar les responsabilitats de l’entorn, respondre als que estimem de forma sincera, lliure, i no sempre és fàcil. El Gran Gris i el Petit Marró, en el tendre conte de Jörg Steiner, són dos conills de fàbrica que un dia s’escapen, però, després d’uns ensurts, el Gran Gris decideix que ja no està fet per viure a fora.Un altre exemple, que els infants veuen clar, és com la marona d’Stuart Little accepta el seu fillet com un més de la família, encara que s’assembli en tot a un ratolí.

Hi ha contes d’enamorats que acaben en casori i altres tràgicament. La literatura
ens deixa somniar amb el príncep, ens descobreix nassos encantadors com el de Cyrano de Bergerac, d’Edmon Rostand, i ens prepara també per superar les grans pèrdues, com al Soldadet de plom, de Hans Christian Andersen, o a Història d’un cap tallat, d’Antoni Garcia Llorca.

El món del còmic ens mostra la importància importància del record d’un amor infantil a La Torre Blanca de Pablo Auladell, i com pot ser de delicat el primer amor en una societat tan conservadora com la de Blankets, de Craig Thompson, o quan l’amor es dóna entre dues companyes de classe de l’institut, com les de Blues, de Kiriko Nananan.

Per afrontar aquests reptes, la informació sempre va bé. Els pares ja poden explicar còmodament d’on vénen els nens de la mà d’El milagro del oso, de Wolf Elbruch. I els joves poden resoldre els dubtes habituals en la iniciació sexual amb la novel·la El diari vermell de la Carlota, de Gemma Lienas. Així mateix, l’homosexualitat en l’adolescència està tractada amb tacte i prudència per Jordi Sierra i Fabra en la història de la Maria d’A l’altra banda del mirall.

La literatura descriu fins al més mínim detall tot tipus de situacions, d’arquetips,
de famílies diferents. Els vincles familiars són molt importants, alhora que
fluctuants, i cadascú els ha d’entreteixir a la seva manera: Jostein Gaarder ho mostra en la fresca història de La noia de les taronges, i Amélie Couture en el conte No, no i no!, on la petita Anna es queda tan trista quan mor la iaia i ha
d’anar a viure amb el pare i la seva nova companya que decideix fer vaga de viure:
no juga ni parla, no vol anar de colònies ni menjar, i no vol estimar el nou germanet.

Malauradament, de vegades, el dolor va lligat a l’amor; ho sap La Sireneta, d’Andersen, de qui recomanem la lectura de l’original. Dolor pateix una mare que ha de donar en adopció la seva filla per motius de pobresa, com la que Lienas descriu a Busco una mare! La gelosia és una malaltia que ha de superar qui estima, com el gos gelós d’una gateta que ens presenta Jenny Wagner a Óscar y la gata de medianoche.

Us desitgem amor ple de comprensió i de sospirs emocionats com pàgines tenen aquests llibres.

* Aquest és el títol d’una exposició que acollirem a la Biblioteca, organitzada pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil. Les obres citades són una tria del catàleg i les teniu ja a la Biblioteca.

Ana Merino Mir | Montserrat Ribas Mata
Directora de la Biblioteca Mestra Maria Antònia | Bibliotecària
Il·lustracions del llibre: La Torre blanca. De Pablo Auladell

El·lipsi

2008-06-30T09:40:00.002+02:00

El públic no sap el que sap, però ho sap

L’amor, i per extensió el sexe, no acostuma a ser considerat com un objectiu primordial a les societats desenvolupades econòmicament. I d’això n’és un bon reflex el cinema.

La ficció dramàtica consta sempre de dues trames: principal i secundària. La segona existeix per recolzar a la primera i ajudar a proporcionar impuls a la narració, però no per adquirir el protagonisme de tota l’estructura.
Doncs bé, a les pel·lícules més emblemàtiques, aquelles que semblen les més romàntiques, la història d’amor sol ser una trama secundària. Serveix senzillament per mostrar l’altra cara del personatge principal, la més humana, la més tendra, disculpar la seva mala traça, perdonar la seva crueltat o manca de compassió o excés de violència.
Único Testigo, Muerte entre las flores, Balas sobre Broadway, Casablanca i d’altres, narren a la trama principal històries de crims, relacions mafioses, l’ambició de l’artista, la lluita per una bona causa, etc., encara que la trama secundària, la història d’amor, les relacions sexuals dels protagonistes, tinguin una importància cabdal i a l’espectador li sembli informació de suma importància.

No obstant, es pot dir que sense història d’amor no hi hauria història del cinema. Fins i tot, degut a les el·lipsis o compressions temporals inevitables a una pel·lícula de noranta minuts, podem dir que un personatge practica el sexe o demostra amor molt més sovint del que mai ho faria a la vida real.

El sexe, al cinema, ha vingut acompanyat d’una sèrie d’ardits que han permès a l’espectador imaginar i, per tant, millorar subjectivament els fets sense veure’s.
L’ús del fora de camp i les escenes de sexe sempre han vingut unides. Fins i tot, aquest fora de camp utilitzava tradicionalment unes metàfores que l’espectador entenia immediatament.
Recordem: una parella enfront d’una xemeneia, es besen, desapareixen lentament de l’enquadrament i l’objectiu de la càmera fa una petita panoràmica acompanyada d’un zoom in, centrant-se en un pla curt de les flames. L’espectador entén perfectament el que està ocorrent en fora de camp i, quan recupera la parella, potser un o dos minuts després i a una altra escena, sap que són amants.

El foc, les onades del mar, la pluja intensa, el vol d’ocells, etc., sempre fenòmens naturals dotats de moviment i àudio sincrònics que trenquen l’escena amorosa, explicaven perfectament el que estava succeint fora de l’enquadrament de la càmera. Aquestes estratagemes conformàven un codi que l’espectador posseïa, encara que no en fos conscient: el públic no sap el que sap, però ho sap.

Si les relacions entre els personatges es tornaven perilloses, la censura originava solucions dràstiques que ara fan riure. Com el cas de Mogambo, pel·lícula en la qual una dona casada s’enamorava d’un altre home arribant a les relacions sexuals. A España es van deformar els diàlegs fent que marit i muller fossin germans, la qual cosa va originar una sèrie d’incògnites inexplicables, com per exemple que els dos dormissin junts i que el germà tingués antipatia pel protagonista. En el fons, el públic podia imaginar relacions encara més complicades entre els personatges.

La no explicitat del sexe anava acompanyada, i de fet encara hi va moltes vegades, d’una censura del cos nu. Ens trobàvem amb què, sempre que un home es llevava del llit després d’haver fet l’amor, portava els calçotets posats i la dona anava al lavabo embolicant-se amb el llençol, fet amoïnós que ella realitzava amb gran lleugeresa i com si fos conscient que tota una sala de cinema l’estava observant. I, quan el senyor Adolfo Suárez, president del govern espanyol, va decidir que ja era hora de fomentar una “apertura” als costums més quotidians, cosa que implicava poder comprar revistes eròtiques als quioscs i veure les actrius despullades al cinema, aquest fet va fugir de la fatídica paraula “desnudo” i es transformà en la horrorosa paraula “destape”, la qual cosa no entorpia gaire la imaginació de l’espectador perquè ja se sap, el públic té la paraula.

Maria Bestard Luciano
Realitzadora i guionista
Fotografia: www.emuleteca.com

Bon ambient

2008-06-30T09:30:00.001+02:00

Redescobrint l’empatia

La introducció

Es podria haver fet un article basat en la fisiologia de la reproducció en mamífers. Potser hauria estat interessant parlar sobre el món sexual de les formigues. Inclús, algú se li podria haver passat pel cap donar detalls sobre la pol·linització de les flors. També hi ha tot allò del reforç en els processos comunicatius i afectius entre
humans. Malgrat tot, però, és innegable un tipus de sexe mercantilista que es ven frívolament com a article de consum, talment com si tingués la mateixa condició que els productes arrenglerats en els passadissos d’un centre comercial.
Aquesta activitat envaeix la cultura periodística i televisiva i, inclús, les nostres tertúlies més quotidianes. És el sector que genera, amb diferència, els millors resultats econòmics de la globalització.
El text que s’elabora a continuació s’inspira en aquest submón. Per tant, donat el cas, podria ferir sensibilitats. Deixo, doncs, a la teva consideració el continuar llegint o no.

L’acte

Somiada passió, somiada evasió, somiada ambició, somiada foscor. Món estimat, consola’m avui. Un altre cop. En vull més. Calla, no despertis els infants!

Va madura, morbosa, francès al final, p.n. Mass. anal. Guapíssima catalana amb cos
de guitarra. Jovenetes sexis ho fem tot en pis part. Moreno simpàtic 23 cm, ofereixo sexe i sortides a dones.

Somiada fantasia, somiada prohibició, somiada pell, somiada hipocresia. Món estimat, consola’m de nou. Almenys aquesta nit. Segur, n’hi ha prou. Per què em fas això?

Cris, gallega insaciable. No professional. Rebeca i Sílvia 2 jovenetes per enamorar-se. Nits 8 jovenetes provocatives. Servei comp. + vídeo transvestit. Paloma mulata. 130p. Gran joguina dur... Esp. Principiants.

Somiada seguretat, somiada parella, somiada possessió, somiada companyia. Món estimat, consola’m com puguis. Una última oportunitat. No ho puc entendre, no ho puc
evitar.

3 russes i 2 caribenyes, tot morbo, lèsbic, dúplex i grec. 24 h. Sortides David guapo, viciós, molt calent. Sexe al màxim! Gorja profunda. El plaer del càstig Submisa, molt alt nivell, agulles, Spanking, fuet. Arribem on la teva imaginació arribi!

Somiada unió, somiada plenitud, somiada descendència, somiada immortalitat. Món estimat, dignitats vinclades en l’absurd, buidor devorant buidor. Avui, finalment,
com l’Ulisses camí d’Ítaca, a contracorrent, et miro per primer cop al ulls mentre observo esperançat com les nostres solituds redibuixen el camí abraçades.

Divorciada recentm Busco sexe. Pago bé. Casada amb vell. Busco sexe desenfrenat. No cobro Nova! Brasilera 27 a. Bombó de licor. Truca’m! [...] Busco sexe esporàdic. Algun noi disposat.

Xavi Sellarès Casas
Il·lustració: Clea Thrussell

Què vols que et digui

2008-06-30T09:20:00.003+02:00

Sexe o amor? Embarassos adolescents

És un fet que els embarassos en adolescents continuen sent habituals tot i que, degut a que la majoria de vegades s’opta per una interrupció voluntària de l’embaràs,
en poques ocasions transcendeix la intimitat familiar.
És per aquest motiu que sovint, quan es parla d’aquesta qüestió en els mitjans de comunicació, en campanyes informatives, tallers d’educació sexual…, hi ha moltes vegades la percepció que això només passa als altres, entenent com a altres col·lectius marginals, amb pocs recursos econòmics, poca comunicació amb els pares, mancats de formació/informació, immigrants o similars.

Però la realitat és que aquestes situacions afecten tant persones amb característiques semblants a les anteriorment esmentades, com a nois i noies amb qui ens creuem diàriament pels carrers de la nostra vila: simpàtics, intel·ligents, estudiosos, educats…
La pregunta del milió és: Què es pot fer per prevenir o evitar aquestes situacions massa sovint tan indesitjades com inesperades? Ens hem de resignar al fet que són coses que passen o realment seria possible trobar entre tots una solució?

Una solució que hauria de ser poc menys que màgica, per no dir-ne utòpica, ja que fins ara totes les que s’han anat proposant al llarg del temps han comptat sempre amb l’oposició frontal de diferents sectors de la societat. Classes/tallers/sessions/informació sobre educació/assessorament/salut sexual/afectiva/reproductiva, són necessàries? Qui hauria de dur-les a terme? Pares/professors/personal sanitari/mitjans de comunicació? On s’haurien de fer?, a partir de quina edat? Amb quina periodicitat?

El lliure accés dels joves als mitjans contraceptius és realment necessari? O només serveix per incitar-los i donar idees quan encara són massa joves? Jo a la seva edat encara jugava a nines i no vaig saber res de sexe fins que no em vaig casar.

La qüestió dels embarassos adolescents ha existit sempre, potser la diferència d’avui dia és que, com deia al principi, quan es dóna el cas s’opta habitualment per una solució ràpida i discreta com és l’avortament, que ja se sap que tenir un nen tan jove et parteix la vida, que et fa madurar de cop, que el primer són els estudis i que per a tota la resta hi ha més dies que llonganisses.

El futur està a les nostres mans, de nosaltres depèn que cada dia nois, noies, pares, mares, famílies…, hagin de fer front a aquest tipus de situacions o que en un futur, esperem que no massa llunyà, arribi a ser quelcom de prehistòric o, si més no, excepcional.

M. Mar Farré Magrinyà
Llevadora
Fotografia Imma Font Mas, retratista.

Parlant de ...

2008-06-30T09:10:00.003+02:00

Un exemple a seguir

Aquest apartat sol anar destinat a què, com a representant de l’Ajuntament, expliqui alguns dels projectes que hi ha en marxa. Però a vegades cal fer excepcions. Com a regidors, recollim sovint les inquietuds, les sensacions, els sentiments dels ciutadans i ciutadanes, i cal que ens en fem ressò.
La Sínia és una publicació amb més de tretze anys d’història, que ha tingut un gran nombre de col·laboradors que han fet possible la seva continuïtat. Per tant, aquesta
revista té una clara vocació participativa per damunt de tot. Ara bé, d’aquestes persones que han col·laborat, n’hi ha algunes que, per la seva implicació des del primer dia, per la seva fidelitat, constància i qualitat en els seus textos, mereixen
un capítol a banda. I en aquest sentit, la Maria Rosa Riambau, esdevé un magnífic exemple.
Són moltes les persones que se’ns han adreçat darrerament per fernos arribar el desig de retre-li un petit homenatge, i com a mostra d’aquestes múltiples adhesions, reproduïm aquesta carta que ens ha arribat i de la qual hem volgut mostrar el seu contingut essencial.

A la meva amiga
Dedico aquest escrita Maria Rosa Riambau

Sí, és per a tu, Maria Rosa, te’l dedico amb tot el meu cor. Sóc la Rosalia, em coneixeràs més si et dic la Rosalia de ca la Basília. Per tots aquests anys, que han estat molts, de la teva col·laboració, que has realitzat amb els teus magnífics escrits publicats a la revista La Sínia, ets digna d’admiració. Textos que han tingut nombrosos seguidors, amb magnífiques descripcions, plens d’amabilitat i dolçor. Textos en els quals ens explicaves les teves caminades, les teves excursions pels voltants del nostre poble, acompanyada sovint pel teu marit i per altres persones.

Hem gaudit molt amb els teus escrits i, l’Antònia, la meva germana, quan s’acosta el final de trimestre, ja pregunta impacient per l’aparició del nou exemplar de La Sínia, per llegir, abans que res, el teu escrit. Maria Rosa, a la meva germana i a mi, com a molta altra gent, ens fas passar una bona estona comentant-los.
Et desitjo, Maria Rosa, molta serenitat davant els sotracs que dóna la vida, cal que siguis forta i estima’t la teva pròpia persona, que Déu t’ajudarà. Per la meva part, et prometo que compliré el que em vares dir un dia a la Residència, comentant la meva possible col·laboració, quan em vas dir: “Rosalia, ara et toca a tu”. I m’ho vares dir amb aquella bondat, amb els teus ulls tots cristal·litzats de bona persona. Doncs et diré, que el dia sis de maig, dia de la Mare, vaig fer el primer escrit, el vaig fer amb molta il·lusió, i aquest, com pots veure, te’l dedico a tu.

Rosalia Solé Ruiz

Gerard Ciuró i Marquès
Regidor de Comunicació, Educació i Patrimoni
Fotografia: Rosa M. Guasch - Aj. Torredembarra

Editorial i crèdits

2008-06-30T09:00:00.000+02:00

EDITORIAL

En el temps de les presses, la Sínia apareix per la cantonada, tranquil·la, petant la xerrada amb algú. Seu a la plaça de la Vila i comenta com han anat els tres mesos des de l’anterior número. Després de la migdiada ha sortit a estirar les cames fins que s’ha trobat a una colla amb qui fer tertúlia.

Aquest número promet: tot sovint ens neguem a parlar d’allò que ens agrada, ens indigna, ens enamora, ens neguiteja pel simple fet que no toca. Però avui, toca. I junts hem omplert aquests fulls inspirats pel sexe, l’amor i el gènere.
Per cert, Sínia, de què parlaràs el proper trimestre? Dels nouvinguts i benvinguts i espero que tothom m’ajudi.
No dubteu en escriure al Consell Editorial mitjançant l’adreça de correu electrònic:
participacio-ciutadana@torredembarra.cat

CRÈDITS

Consell Editorial: Maria Bestard Luciano, Ferran Castell Batlle, Gerard Ciuró Marquès, Ramon Ferré Sánchez, Núria Gómez Granés, Agnès Llorach Solé, Trini Mir Hernández, Emma Riambau Farré, Xavier Sellarès Casas, Xavier Zaragoza Olivé.
Agraïments: A tothom qui ha fet possible aquesta edició de La Sínia.
Punts de distribució de La Sínia: Ajuntament, Biblioteca, Patronat Antoni Roig, Ona La Torre, Fundació Pere Badia, Llar de Jubilats, CAP, Cal Bofill, La Casona, Casal Municipal, Casal de La Marítima, etc.

Si us interessa rebre La Sínia per correu postal o per correu electrònic,
ho podeu sol·licitar: Per escrit: Ajuntament de Torredembarra - Regidoria de Comunicació. Pl. del Castell, 8. 43830 Torredembarra. Per telèfon: 977 640 025. Per correu electrònic: participacio-ciutadana@torredembarra.cat

Blog: lasiniatorredembarra.blogspot.com

Última correcció: Federico Merino Mir.
Disseny i realització: Eloi Figuerola Estudi. Impressió: Unigràfic.
Edita: Regidoria de Comunicació, Ajuntament de Torredembarra.
Amb el suport tècnic del Gabinet de Premsa.
Dipòsit legal: B-15891-08. Tirada: 2.000 exemplars gratuïts. Prohibida la seva venda.

Art i manyes

2008-04-05T11:30:00.002+02:00

Oli sobre paper
“Paisaje”33x41 cm
Toñín

En clase se sienta cerca. Levanta sus ojos de agua y mira hacia delante. Inclina la cabeza con un signo de interrogación a punto de brotar de sus labios. En ese momento escribe algo y sus dedos inquietos buscan en la incertidumbre unas páginas atrás por el libro. Recibe un mensaje en clave y con aquel gesto anhelante emite una palabra nacida virgen de tan nueva.

Paquita Esteban

Missatges

2008-04-05T11:10:00.001+02:00

Menys pintades salvatges i més concerts!
Les pintades salvatges, sense motiu i sense art, degraden l’entorn urbà i fan malgastar els diners de l’Ajuntament, uns diners que si no es destinessin a arranjar els desperfectes causats es podrien dedicar a altres activitats més gratificants com ara concerts per a joves.

Són molts milers d’euros a l’any, imagineu quantes activitats formatives i d’oci es podrien fer!

Mauri Aj. Torredembarra | Gypsy Nel·lo Peters

Entitats

2008-04-05T10:55:00.004+02:00

L’EDUCACIÓ EN EL SEGLE XXI

Pares, mares, professors/es, mestres, bibliotecaris/es, avis/es, oncles, ties, monitors/es, educadors/es, etc. Tots nosaltres acompanyem, guiem, orientem, ensenyem, els infants i adolescents i ho fem des del seu costat perquè, com deia Freud, no es pot educar des de la distància.
Aquesta tasca, en el segle XXI, no és gens fàcil; la situació és molt complexa, els canvis són constants, els models de referència diversos i tothom pot opinar.
Per poder educar hem de saber cap a on volem anar i, davant aquesta complexitat, traçar el camí és complicat. Ens costa posicionar-nos i, quan la creença flaqueja,la obediència també.

A la família, l’escola i les activitats extraescolars, s’afegeixen altres àmbits de socialització, a vegades, en l’actualitat, fora del control dels adults: el grup d’iguals, els mitjans de comunicació i el consum.

El consum, millor dit l’hiperconsumisme com anomena Lipovetsky, empeny la persona a perfeccionar-se amb tots els productes que surten al mercat i que estan a la disposició de tothom i, si no és així, les entitats financeres, o els mateixos comerços, ja s’encarregaran que així sigui.
Consumim perquè el mercat exigeix un cert producte i qui no l’ofereix passa a ser exclòs. El mercat defineix les necessitats del país, com analitza el sociòleg Bauman en el seu llibre “Vida de consumo”. Dins d’aquesta realitat, nosaltres, els agents de l’educació, hem d’acompanyar els infants i adolescents en el seu procés de formació donant valor a la seva particularitat, i treballar perquè el principi de realitat i esperit crític de cadascú prevalgui sobre el principi de plaer del moment.

La paradoxa és que en aquest context en el qual sembla que res és impossible d’aconseguir i que es pot tenir tot sense renunciar a res, el sentiment de solitud i l’individualisme es fa cada cop més emergent i ens indica que fer vincles amb els altres no resulta fàcil. Ara els nens parlen amb les teles i les màquines, es fan un fart de parlar sols. Aquest aspecte i un altre factor destacable en l’actualitat, la incorporació de la dona al món del treball, reclamen suport en la tasca educativa per part de la societat. És en aquesta època de la impaciència en què la idea de Salvador Cardús que “educar és transmetre, sobretot, maneres de fer per tal de saber donar una resposta ordenada i plena de sentit a les dificultats que planteja la vida de cada dia”, pren tot el seu valor.

A totes aquestes característiques de la societat del segle XXI, cal tenir en compte l’evident diversitat cultural. Persones d’orígens molt diferents hem de conviure i també és un repte de l’educació actual saber-ho fer.

Dins d’aquest marc és on actuem els agents educatius que al principi hem anomenat. Cadascú amb les seves possibilitats i limitacions aportem alguna cosa: la protecció, la transmissió de valors, els ensenyaments, l’organització del temps lliure...

Des del Capicua, treballem l’acompanyament de l’infant en el seu procés educatiu i de socialització. A través del joc, els deures, les manualitats, etc., pretenem donar eines per a la convivència, la resolució de conflictes i la capacitat personal per desenvolupar-se en la societat en general. En el grup, i de manera quasi inconscient, els infants, adquireixen habilitats socials, aprenen a conèixer-se a partir de la diferència que li aporta l’altre, a acceptar-la i a ser tolerant, solidari i respectuós. Aquest any, Capicua, un espai comunitari, obert al poble i integrador, celebra els deu anys d’activitat a Torredembarra.

És necessari crear espais i projectes que donin resposta i permetin debatre els reptes de l’educació, com és el cas de “Parlem per educar” del Pla Educatiu de l’Entorn, i donar continuïtat a les activitats extraescolars, l’Agrupament Escolta Els Salats, Capicua etc., projectes en què el nen es fa des de la convivència amb els altres i amb els adults que l’acompanyen.

Equip Educatiu del Capicua

Arreu la Torre

2008-04-05T10:50:00.001+02:00

Un alumne del CEIP Antoni Roig guanya el premi Baldiri Reixac dos anys consecutius.

Arnau Ribera Tort, alumne del CEIP Antoni Roig, ha guanyat el premi Baldiri Reixac durant dos anys consecutius en la categoria de Premis als Alumnes.

Els Premis Baldiri Reixac els atorga la Fundació Lluís Carulla i estan destinats a l’estímul i al reconeixement de l’escola catalana.

El curs 05-06, quan l’Arnau feia cinquè de Primària, va fer el treball “La platja natural dels Muntanyans. Herbari Fotogràfic”. Després d’una visita guiada amb l’escola, va iniciar el treball. Donat que es tracta d’un espai protegit, l’herbari va ser fotogràfic per tal de no malmetre l’entorn. Va fer una introducció de la platja natural, incloent la fauna, la flora i la relació d’aquests amb el medi social que els envolta. Després, va incloure una fitxa amb cadascuna de les plantes més representatives fins a un total de 37 espècies diferents.

El curs 06-07, va fer el treball “Tresors de la platja. Col·lecció de petxines trobades a les platges de Catalunya”, basat en una col·lecció de petxines iniciada feia anys. En ell es recullen gairebé dues-centes espècies diferents entre gasteròpodes i bivalves, amb els seus noms en diferents idiomes, descripcions i el seu hàbitat, que es poden trobar a les platges de Catalunya.

Arnau Ribera Tort

D... Empeus

2008-04-05T10:45:00.001+02:00

Mercat i restaurant al CEIP L’Antina

Aquest curs, a l’escola, podem gaudir d’una aula on hem muntat un petit mercat i un restaurant de plats combinats.

L’activitat l’havíem desenvolupat ja el curs passat dins l’àrea de matemàtiques als cursos de Cicle Inicial, on muntàvem una petita botiga i un restaurant a les classes.

Aquest curs, hem decidit donar més importància a aquesta activitat i integrar-la en el desenvolupament d’activitats d’altres àrees. Els mestres havíem anat observant que
quan realitzaven activitats d’aquest tipus, a les classes, als alumnes de les darreres generacions els hi faltava experiència en aquesta pràctica (les preses de la societat actual i les compres a les grans superfícies fan que pocs nens vagin a comprar a la petita botiga, ni ajudin als pares a elaborar les llistes de la compra, així ens trobem que, molta canalla, fins i tot, desconeixen els noms de molts dels productes que mengen habitualment). Aquesta nova aula vol recrear una situació que permeti als nostres alumnes la possibilitat d’adquirir aquesta experiència.

El mercat consta d’una peixateria, una carnisseria, una fruiteria, un forn i un petit supermercat. En acabar de comprar, l’alumnat, pot fer un petit àpat al restaurant on els poden servir plats combinats, entrepans i postres, per marxar amb bon gust de boca. Tot això, és clar, després d’haver pagat i comprovar que els hi han donat bé el canvi.

També els alumnes nouvinguts podran fer ús d’aquest espai, per adquirir el vocabulari referent als aliments, així com els diàlegs que faran servir quan vagin a comprar.

Els alumnes dels cicles mitjà i superior visitaran l’aula a l’hora d’anglès i practicaran, en aquesta llengua, diàlegs que prepararan ells mateixos. Cal estar preparat per a futurs viatges!

Estem molt contents amb aquest nou espai que, amb l’esforç i treball de tots, hem creat a l’escola.

CEIP L’Antina
Fotografia: CEIP L’Antina

A cop d'ull

2008-04-05T10:40:00.003+02:00

Boscos endins

Es possiblement l’obra més “lleugera” d’Stephen Sondheim i la més propera al públic. Es un poti-poti de contes infantils mesclats (Ventafocs, Caputxeta, Rapunzel...) i així ens fa l’obra més pròxima.

De primer s’ha de dir que és un musical molt complex. El nivell d’actors i cantants és molt bo, com ja ens tenen acostumats els Dagoll Dagom. Les cançons són molt dif ícils, el que fa que els intèrprets hagin d’esforçar-se més. Per altra banda, els decorats i el vestuari també estan molt ben fets i els efectes especials (com per exemple la transformació de la bruixa a l’interior del gegant), són molt espectaculars i deixa palès que s’ha invertit en imatge.

L’obra està dividida en dos actes totalment diferents. Durant el primer acte, dos personatges (els forners) han de buscar una sèrie d’objectes, que els porta a conèixer a la resta de protagonistes dels contes. Això serveix com a excusa per presentar-nos tots els personatges i la seva personalitat, per acabar amb un “happily ever after” (feliços per sempre) al final del primer acte.

El segon acte és quan es desenvolupa la part més nova de la història, on els personatges canvien de personalitat i es modifiquen radicalment els contes originals.

És diferent als contes tradicionals tot i que també tenen una actuació transcendental al llarg de l’obra perquè entrellaça històries i personatges fantàstics amb els quals hem crescut. Trenca amb els cànons dels contes tradicionals.

La Caputxeta la coneixem com una nena innocent, ingènua, crèdula i víctima, i a l’obra s’ens presenta a una nena incrèdula, astuta, picardiosa, frívola. Quan maten el llop, se’n fa una bufanda amb la cua.

Els prínceps que sempre són audaços, fidels i solidaris i que ho donen tot per la pàtria, doncs aquí són egoistes, covards, infidels.

La típica bruixa dolenta que s’acaba convertint en una bella dama, fa de mare sobreprotectora, acciona pensant en el bé de la seva filla Rapunzel, a qui va clausurar en una torre perquè no conegués ni patís durant tota la seva infància i adolescència; quan s’allibera, donades les circumstàncies, es llença per un precipici.

Al final, apareix la dona del gegant que es menja alguns dels personatges de l’obra i, el fet de no tornar a reviure, fa que sigui com un pas de la infància a la maduresa perquè tots els contes tenen un final feliç i, en canvi, a Boscos Endins el final no es del tot feliç ni tràgic. Potser aquesta és la moralina.

L’obra Boscos Endins es pot disfrutar en el Teatre Victòria fins al maig (o pot ser ho allarguin!). Podreu veure en aquest muntatge de Dagoll Dagom a l’actor, i veí de la nostra vila, Ferran Castells (director de Centrescènic) interpretant dos papers: el de Lacai del Rei i el d’Home Misteriós.

Per a més informació, podeu consultar els webs del teatre o del grup Dagoll Dagom.

Somaya El Asri Zigaf | Aina Castells Álvarez
4t d’ESO
Fotografia: Arxiu Dagoll Dagom

Flora del nostre entorn

2008-04-05T10:36:00.000+02:00

Avellaner. Avellano.
Corylus avellana

Neve inter vites corylum sere, neve flagella Summa peto.

(No plantis l’avellaner entre les vinyes ni tallis la punta dels sarments)

“Les Geòrgiques” Publi Virgili Maró
(prop de Màntua 70 aC - Bríndisi 19 aC).

Arbre caducifoli d’uns 5-6 m d’alçada; fa nombrosos tanys que surten de la soca; té una capçada molt esparsa i irregular.

Les fulles són grans, amb el marge dentat i verd fosc i una mica aspres al tacte. Les flors, en aments, apareixen abans que les fulles i són petites. Les masculines són penjants (moc dels avellaners, arracada) de color groc i perduren tot l’hivern.
Les femenines són molt petites i estan pràcticament ocultes però destaquen els llargs estams vermells (safrà dels avellaners). Floreix de febrer a abril. Els fruits es cullen a final d’estiu.

Hàbitat: té l’origen a la regió mediterrània i creix, de manera espontània, al fons de les valls.

Etimologia del nom: el nom Corylus ve del nom grec de l’avellaner (korus = casc), per la forma de l’avellana; El cognom i també el nom comú, procedeixen de la forma sincrètica d’Abel·la (Avella nux), per la ciutat d’Avella Vecchia (Itàlia).

En el llenguatge de les flors significa reconciliació, extraordinarietat.

En el llenguatge dels somnis, si somies amb un avellaner vol dir “et brindaran ajuda i protecció per assegurar les teves possessions”. Si somies amb avellanes vol dir “per col·locar sota els millors auspicis els períodes de mancances, hauràs de patir privacions i realitzar sacrificis”. Té el sentit del rigor en la gestió dels negocis.

Utilització terapèutica: Les avellanes contenen manganès, calci, potassi i fòsfor. Gairebé un 50% del seu pes és àcid oleic. Aporten grans beneficis per a la salut ja que redueixen els nivells de colesterol i prevenen les malalties cardiovasculars. Tenen vitamina E i vitamines del grup B. Eleven la pressió sanguínia i són importants per a aquelles persones que han de realitzar un esforç físic o intel·lectual. Beneficia el trànsit intestinal i evita el restrenyiment.

En els adults actua com un factor de protecció contra l’arteriosclerosi.

Part medicinal utilitzada: L’oli combat les varices, ferides, flebitis, hemorroides; prevé l’arteriosclerosi i ajuda al funcionament de l’estómac i del pàncrees. És protector i tònic epidèrmic; millora les
funcions metabòliques bàsiques i l’absorció de calci.

Les fulles s’usen com a antiinflamatori i per combatre els edemes i la grip. La infusió de fulles s’utilitza en la neteja de ferides i nafres.

La closca s’utilitza per combatre la retenció d’orina.
La infusió de pol·len és sudorífica i té propietats antipirètiques.
L’escorça, tant la del tronc com la de l’arrel, s’usa per tallar diarrees i hemorràgies.

Ús cosmètic: S’usa per a l’elaboració de sabons, màscares i oli per a massatges. Penetra fàcilment la pell sense engreixar-la.

Altres usos: També se n’obté fusta flexible, de duresa i densitat mitjanai elàstica, de color blanc vermellós, amb vetes de color cafè. No és durable. És fàcil de tallar. Amb la clova es fa combustible. Se solen utilitzar branques d’avellaner jove per fer bressolets per al nen Jesús. Les més grosses, per fer bastons per als caminadors (Camí de Santiago).
L’avellaner és l’hostatger preferit en el conreu de la trufa negra (Tuber melanosporum).

Aplicacions culinàries: Les avellanes, fresques, seques o torrades, tenen nombroses aplicacions culinàries. Forma part del popular berenar: la “crema de cacau”. També se’n fa un licor molt perfumat. La mel d’avellaner, de color daurat, cremosa, d’un sabor exquisit és rica en vitamina A, i aporta totes les seves virtuts, especialment per a la pell.

Oli d’avellanes. Pot aportar un toc perfumat a aliments crus i cuits. La seva versatilitat permet multitud d’aplicacions fins i tot en la massa d’algunes postres.

Aplicacions màgiques: L’avellaner ha tingut un important paper en les cerimònies i rituals màgics. Les varetes d’avellaner eren utilitzades per les fades, bruixes, etc., ja que amb elles feien els seus conjurs (Ex: per remoure la marmita màgica i obtenir-ne els beuratges). La vareta ha de ser d’un rebrot de l’any; ha de ser tallat el primer dimecres de la lluna, entre onze i dotze de la nit.
Les avellanes constitueixen el símbol de la saviesa i transmeten aquesta propietat a les persones que en mengen.
Per als celtes representava la saviesa concentrada: una cosa dolça, compacta i nutritiva, tancada en una petita closca dura. Simbolitza el coneixement i la fertilitat. El mes Coll (el 9) està dedicat a l’avellaner i va del 5 d’agost a l’1 setembre.
Els druides invocaven la prosperitat i la fecunditat de la seva tribu sota els avellaners (nou mesos de gestació). En la seva simbologia observem com les forces de la Mare Terra, femenines, es troben en perfecta harmonia amb les forces celestials masculines. Expressa el moment místic en què l’home assoleix el coneixement complet. Acull la simbologia de la fecunditat femenina. El bastó o gaiata d’avellaner porta
en si mateix el poder màgic i l’autoritat suficient per ser l’arma dels pacífics.

Una mica d’història:
Els primitius, des del Paleolític, utilitzaven pinzells fets amb branquetes d’avellaners i els seus habitatges estaven construïts amb estaques arrebossades amb fang.

A Egipte s’han trobat restes de paneres, ruscos, etc. fets amb avellaner (entre el 3000 i el 2000 aC). A la Grècia hel·lènica era ja una planta molt conreada. Al Calendari Republicà Francès el dia Noisetier (avellaner) era el 26 de Pluviôse (20 de gener - 18 de febrer) i, es correspon, amb el 15 de febrer.

Mites i llegendes: Zeus li va regalar a Hermes (déu dels banquers, els comerciants, els lladres, els endevins i els missatgers) una vara d’avellaner; ell la va interposar entre dues serps que s’estaven barallant per a calmarles i es van entrellaçar al voltant de la vara o caduceu que, a partir d’aquí, identifica Hermes com a herald dels déus i representa la pau. Avui dia és el símbol de les farmàcies.
Aquesta idea de missatger de Déu i de la pau la tornem a trobar a La Bíblia: Moisès porta una vara d’avellaner per mandat de Déu; Aaró llança la vara d’avellaner, que es
converteix en serp, davant el faraó; a Josep, quan és escollit con a espòs de Maria, li floreix la vara.

Folklore
A la Ventafocs dels germans Grimm l’avellaner adopta el “treball” de la mare/fada protegint-la del mal i la injustícia. L’acompanya en el seu camí de sacrifici, aventura i màgia per obtenir la felicitat. Li dóna el vestit per al ball. En
aquesta versió, la Ventafocs és més decidida, més lliure, va a peu al palau i se’n va quan ella ho decideix, encara que el príncep se’n declara perdudament enamorat.

Patronímics:
A Catalunya hi ha 287 persones que es diuen Avellaner de primer o de segon cognom
Llanfairpwllgwyngyllgogerychw yrndrobwllllantysiliogogogoch és el nom d’un poble de Gal·les.
La seva traducció, per a qui no domini gaire el gal·lès, és “L’església de Santa Maria de l’Estany de l’Avellaner Blanc prop del Remolí Ràpid de la Gruta Vermella de
Sant Tisili”.
És el topònim més llarg del Regne Unit i el tercer més llarg del món.

Trini Mir Hernández
Dibuix: Francisco José García Breijo
Professor de la Universitat Politècnica de València
Fotografies: Joan Rivera i Solsona. Autor de “Flora del Pirineu”

De la parla

2008-04-05T10:35:00.010+02:00

PETITA HISTÒRIA D’UN FRACÀS

Aquest que ara explicaré és un dels molts fracassos que he patit durant la meva llarga vida, que no són pocs. Però d’aquest, d’aquest que ara explicaré, me’n recordo molt, potser perquè va ser el primer o, si més no, és el primer que recordo. No devia pas tenir més enllà d’onze o dotze anys. Anava a una escola de monges franceses que van tenir l’encert d’ensenyar-me el plaer de la redacció. I, com que escriure m’agradava, jo era una alumna que no portava problemes. Fins al punt que mai no rebia cap càstig, ni tan sols una simple reprimenda. Això em molestava i feia que em sentís discriminada: m’allunyava de les meves companyes. Vaig decidir que havia de fer alguna entremaliadura sonada que mereixés un càstig just. Els càstigs injustos no comptaven, no eren nobles i em revoltaven.Jo volia un càstig guanyat a pols, amb totes les de la llei. Dels altres, dels injustos, ja n’havia patit, i en portava un de clavat al mig del cor.Encara el porto. Després de tants i tants anys no puc evitar que em revolti quan hi penso. I ja que m’hi he referit, faré un incís per explicar-ho. Jo no tenia gaire més de cinc anys i anava a un parvulari regentat també per monges, que no eren les franceses que em van ensenyar a redactar. Alguna cosa devia dir la monja que no em va agradar, perquè vaig xiuxiuejar a l’orella de la meva companya de pupitre: “aquesta monja està boja”. A l’espieta del meu costat li va faltar temps per anar a xerrarho a la monja, i aquesta –la mala bèstia– en comptes de no fer-ne cas, o de castigar-nos a les dues, a mi per dir-ho i a l’altra per xerrarho, em va tancar tota la tarda a la cambra dels armaris on deixàvem els abrics en arribar i el davantal quan marxàvem. Era una cambra petita i fosca, sense més llum que la que entrava a través d’una tarja que hi havia damunt la porta. No cal que la imagini, la veig perfectament. M’ha quedat gravada a través de les llàgrimes que no parava de vessar. Va ser una injustícia, continuo pensant que va ser una injustícia, i jo, ja ho he dit, volia un càstig just, just i ben merescut.

En aquell temps –1930– no hi havia bolígrafs. Escrivíem amb unes petites plomes d’acer que tenien la punta partida per un tall vertical que li donava flexibilitat i permetia una millor cal·ligrafia. Si es trencava la meitat de la punta i es clavava la ploma a la taula, es podien obtenir unes fortes vibracions. Això vaig fer. A mitja classe vaig començar a fer vibrar la ploma. El soroll va trencar el silenci de l’aula i nenes i professora es van preguntar alarmades: “Què és aquest soroll?” “Qui el fa?” va dir la monja.

Havia arribat el moment tan esperat. El cor em bategava. Em vaig alçar i amb la veu una mica tremolosa vaig dir: “Sóc jo! Sóc jo!”

No hi va haver càstig. Ja he dit en començar que havia estat el meu primer fracàs. No solament no se’m va castigar sinó que se’m va posar com a model de lleialtat i companyonia per haver assumit tota la responsabilitat del fet.

No va ser fins bastants anys més tard que vaig comprendre que el fracàs és el càstig que ens dóna la vida.

Maria-Rosa Wennberg Ball-Llobera
Filòloga
Fotografia: Imma Font Mas, retratista.

Mà de morter

2008-04-05T10:35:00.006+02:00

De la sardina a la margarina

A l’hora de parlar d’aliments bons o dolents ensopeguem amb la primera dificultat. No hi ha aliments bons ni dolents, tot dependrà de multitud de factors: la quantitat, la qualitat, la freqüència de consum, l’estat de conservació, contaminants, tòxics o infeccions del producte, la salut del consumidor, la cultura i hàbits de consum de la població.

En primer lloc, defensaríem la SARDINA com un dels millors representants del peix blau, gras per excel·lència, que té un dels millors greixos per a la salut, els anomenats omega 3, que són greixos poliinsaturats molt bons aliats per al nostre bon estat cardiovascular, entre d’altres virtuts.

Molts estudis confirmen que hauríem d’aportar omega 3 a diari a la nostra dieta, per a combatre l’excés d’altres greixos menys sans. Els omega 3 fan més elàstiques les nostres artèries i menys espessa la nostra sang, a més de ser antiinflamatoris naturals.

Però com totes les coses de la vida no és tan fàcil, i ens trobem amb un petit i alhora gran problema amb la riquíssima i estimada SARDINA. Quan les sardines eren més sanes i els mars estaven menys bruts, es creia que el peix blau era dolent i poc saludable. Avui que tots els metges en recomanem el seu consum, tenim la pega que el peix, sovint, ve contaminat. Vatua l’olla! Ens estaran castigant des d’allà a dalt?

Per contrapartida tenim la untosa MARGARINA, que és un nou aliment, doncs és industrial; és a dir, no es troba a la natura, la fabriquen a través d’un procés anomenat d’hidrogenació pel qual un oli que era en estat natural un greix líquid, deix de ser-ho, per passar a ser margarina.

Serà més fàcil d’untar, de treballar en brioixeria, més fàcil de conservar. Sí, però no més sa que abans que la mà humana fes girar les molècules de l’oli en una màquina i fes que el greix es fes més sòlid i no tan recomanable. Aquests greixos estan preocupant molt a la ciència actual. Poden contribuir a l’arteriosclerosi i a l’obesitat, doncs no són sintetitzats tan bé com els olis naturals pel nostre organisme i els acumulem.

En fi com a consells finals us diria: menys manipular la naturalesa, menjar aliments no tan processats per les indústries i per acabar, menjar de tot una mica i no massa de res.

Una mica de SARDINA i una mica de MARGARINA.

M. Teresa Huguet Fité
Metgessa especialista en nutrició

L’Escola, primera gran etapa de la VIDA

2008-04-05T10:30:00.002+02:00

Quan jo anava a estudi, l’any 1952, a la classe que dirigia el mestre Sr. Leopoldo Vall, ja estàvem a l’avantsala de la nostra “Llicenciatura”. El Sr. Josep Salort era el director de tota la secció dels alumnes masculins de les Escuelas Nacionales. A la classe que regia el Sr. Ignácio Pérez, que era l’única del Patronat Antoni Roig, s’hi ensenyava el mateix curs equivalent que la quarta classe de les E. N.

La directora de “l’apartat” de les noies, fou la mestra Maria Antònia Hernández, una gran persona casada amb el també ensenyant Sr. Cayetano Mir. La Sra. Pepita Salort, que ens ha deixat recentment, va compartir aula per les tardes, en forces ocasions, amb nosaltres.

Dono el meu testimoni de tres homes que s’hi van dedicar en cos i ànima. Mossèn Joaquim Boronat, entre juny de l’any 1919 i octubre de 1950. Mossèn Jaume Espí, rector de Sant Sebastià de Clarà i Sant Joan de Baix a Mar. També exercia el seu mestratge a la Capella de la Residència Hospital Pere Badia. I en Salvador Borrell, un humanista, laic, republicà i catalanista, que va sofrir en pròpia pell els estralls de la desfeta de l’any 1939 amb la presó i l’exili.

Reposin en pau tots ells i aquest és el meu homenatge a la seva memòria. Trist és l’home en què no queda res del nen que va ser.

Pere Abadia Recasens.
Fotografia: Cedida per Pere Abadia Recasens

Recordes quan?

2008-04-05T10:25:00.003+02:00

D’alumna a mestra: Antonieta Cañellas Salvat

Avui hem anat a visitar la senyora Antonieta de Cal Carsus, una dona molt agradable i riallera. Ha estat molt amable amb nosaltres i l’entrevista ha resultat divertida i interessant.

L’Antonieta ens ha parlat sobre la seva experiència com a alumna i com a mestra. Perquè ella va ser alumna i també mestra dels més petits i, durant molts anys, mestra de costura de moltes noies, avui dia àvies.

A l’escola. L’escola pública, en aquell temps, era totalment gratuïta i els donaven també el material escolar (el pagava el Patronat Antoni Roig). Això era un gran avantatge per a les famílies i més si eren nombroses.

Des de petits, a les escoles, els nens i nenes anaven separats. Hi havia entre vint i vint-i-dos alumnes per aula.

Quan va néixer el seu germà petit, la mare els va enviar al Patronat. Potser perquè era gratuït o bé pel tarannà del seu pare.

En aquell moment hi havia la dictadura d’en Primo de Rivera i no s’estudiava català. Amb la Segona República el Patronat va passar a ser escola de l’Estat i es van començar a fer català. La seva primera mestra va ser la senyoreta Maria Hivern. L’any 37, durant la guerra, va deixar d’anar a l’escola.

Ens va ensenyar la llibreta de classe de quan tenia onze anys, que estava en mol bon estat, sent una demostració de l’amor amb què l’Antonieta l’ha conservada.

A les tardes feien labors per arribar a ser bones mestresses de casa encara que, en aquell moment, hi havia força fàbriques a la Torre i moltes nenes, als catorze anys, hi anaven a treballar. La vida no era com ara. Hi havia força més necessitats.

Quan l’escola va passar a titularitat pública, la van pintar, “Estava tan maca!, la façana, la reixa... I ara quan hi passo penso: Verge Santa, com està això! I allí hi entra hi surt tothom. Abans l’escola era com a sagrada!” Ara quan es troben amb amigues de tota la vida, encara en parlen de l’escola. Perquè la vida d’un nen era anar a l’escola de dilluns a dissabte, sortir al carrer a jugar i no gaire més, ja que el cinema era car; valia 0,65 pessetes (0,0039 €).

Després de la guerra espanyola i durant la Segona Guerra Mundial van haver moltes necessitats. Van ajudar molt els argentins que enviaven carn i verdures (com ara les mongetes perones que, es diuen així en memòria d’en Perón, aleshores president de l’Argentina).

A casa seva, de tota manera, no van passar massa ànsies perquè tenien la sínia.

Després de la guerra d’aquí, hi havia un noi que estava com a mestre interí a l’aula dels més petits i se’n va anar a Zaragoza a estudiar veterinària i, a l’Antonieta li van oferir fer aquestes classes. Va treballar amb els més petits durant una mica més de dos anys. Recorda aquesta època com a molt bonica.

La costura. De molt joveneta, a l’estiu anava a ca l’avi, a l’hort de Cal Ratxet i allà les tietes l’ensenyaven a cosir.
La roba es feia a casa, camises de dormir, pantalonets... va insistir en què només es comprava el mitjons, les mitges i alguna coseta més. Així, amb les tietes va fer les primeres passes amb la costura.
Després va anar a fer el Corte y Confección amb la Montserrat Mercader Morà, a més a més d’aprendre també s’ho passaven d’allò més bé, l’expressió de l’Antonieta va ser “De fet cosíem poc, però rèiem molt!”. Més tard va començar a anar a cosir per les cases. Això ho va fer bastant de temps. Quan ja estava apunt de casar-se va començar a agafar feina per fer-la a casa seva i va tenir les seves primeres dues pupil·les. Per aquest taller van passar moltíssimes noies a les quals ella va ensenyar a cosir. És a dir, tornava a ser mestra.

La gent va seguir fent-se la roba fins ven entrats els anys seixanta, quan el país començava a refer-se de la duríssima postguerra i l’aïllament. A mida que es tenien més diners s’anava cosint menys a casa. Les clientes preferien anar a una botiga, remenar i comprar-se allò que necessitaven.
Era massa pesat esperar que la modista et cosís!

La primera peça que ella es va comprar va ser una camisa amb les últimes pessetes, però és clar, ella és de l’ofici.

Gypsy Nel·lo Peeters
2n d’ESO -14 anys
Fotografia: Cedida per Antonieta Cañellas Salvat

Menjim, menjant

2008-04-05T10:25:00.002+02:00

Aprenem a cuinar?

Si tens alguna cosa a dir-me, adoctrina’m
Si vols, escolta’m

Tots tenim molt a dir, de mil maneres, amb mil exemples. Tots sabem coses que els altres volen conèixer. El mestre que amb paciència i passió ens regala la seva saviesa, ens endinsa en un oceà de coneixements on trobem joies que ens acompanyen i no ens abandonen, ens ensenya a saber el què, el com, el perquè, el on i perquè no, les conseqüències.

Vivim amb una informació que espera que hi parem atenció. Mai no serà un temps perdut aquell que dediquem a un llibre, una revista, a la ràdio, a la televisió, a la xarxa, a la veïna del segon, al forner...

També a la cuina, com part important de la cultura que és, trobem un gran exemple d’educació. Hi ha escoles, tallers, llibres, revistes, programes de cuina a la televisió, a la ràdio, a la xarxa...
Per tot arreu veiem grans experts que molt sovint han tingut de mestre a algú de la seva família, sovint la mare o la iaia.

El fet de cuinar té una posició privilegiada en les feines diàries que comporta una casa i el benestar dels seus habitants.
Per a mi és molt més gratificant fer un bon àpat que passar l’aspiradora, i sempre és més estimulant el resultat.
La cuina és un món de plaers que s’endinsa en el nostre organisme d’una manera molt directa.

A més a més, cuinar és obligatori, proveu a empassar-vos, durant una setmana, menjar ràpid: ja veureu que cap al final del procés tindreu els nervis a flor de pell i us sentireu molt neguitosos.

Per sort aquí no passa sovint, sempre hi ha temps de fer una bona amanida o d’anar a casa de la mare que ens sedueixi amb una cassola de cloïsses amb ceba.

En la nostra civilització tenim la immensa sort de poder triar entre un ampli ventall de les sanes delícies que ens ofereix la cuina mediterrània. A molts indrets de la Terra, no la tenen i es veuen obligats a repetir constantment els quatre aliments que tenen a l’abast. Afortunats nosaltres!

Però estem perdent l’experiència de cuinar amb temps. El fet que les dones treballin fora de casa ha derivat en una recessió en l’aprenentatge de la cuina dins la família.

S’observen casos extrems que indiquen que els nens no reconeixen un pollastre sinó la seva pota o el seu pit. De petita, a l’escola, ens van portar a una granja i vam poder veure aquests animals vius i en directe però, avui, molts nens es pensen que els pits de pollastre els fabriquem industrialment.

Aquesta també és una feina que queda pendent.

Sovint arribem a casa esgotats, els nens també ho estan, i enllestim, en deu minuts, un sopar carregat de calories i agents artificials i passem a una altra cosa.

Val a dir que tampoc s’ha d’aclaparar a la gent amb la nutrició, però sabem que el menjar bé és una de les dues coses que generen més dopamina al nostre cervell, estimulant-lo i beneficiant-lo anímicament.
I hem de mantenir una bona dieta si volem gaudir d’aquest pla de pensions que tant ens costa de pagar!

El menjar, com les factures, ens acompanya de per vida. Per què, doncs, li traiem importància? Comencem el dia amb presses i esmorzem qualsevol cosa que espanti la gana. Per què no consultem a qui està al nostre abast? Preguntem a la mare, a la sogra, a el cuiner del restaurant de sota, al metge. Sempre podrem trobar pautes que ens esclareixin dubtes genèrics.

Els nens tenen una gran capacitat d’aprenentatge, se saben la plantilla del Barça de dalt a baix! Així que, per què no dediquem una estona a cuinar amb ells? El nen espanyol (no les nenes) se situa en el rànquing d’obesitat per derrera dels mal-alimentats EEUU. Aquest fet és alarmant, qui havia de dir que amb la dieta mediterrània de la qual gaudim, plena de matisos tan saludables, ens trobaríem davant d’un fet tan insòlit?

La canalla no té aquest problema per menjar oli d’oliva, pernil, paella o ranxets.
Pateix aquest fet degut a un còctel explosiu. Posem a la boca del nen o de la nena un raig de publicitat a mitja tarda farcida de calories, després li afegim un raig de sedentarisme, barregem tot el conjunt i quan la textura ja és lluent el decorem amb una cuina ràpida i malsana.

El que aconseguirem és un nen amb una malaltia que pot ser crònica i molt perillosa per a la seva salut. A més, el carregarem de complexos degut a la influència que pateixen observant aquest cossos gairebé esquelètics que ens envolten als mitjans de comunicació.

Hauríem imaginat en el pitjor dels casos que el nen europeu amb problemes de pes viuria a Londres o a Berlín, però no, el tenim aquí davant, potser a dins de casa. Ens mira amb ganes d’aprendre, no deixa de ser un nen ple de preguntes. Si podem explicar-li com venim al món, pensem que no és gaire dif ícil explicar-li com fer unes delicioses galetes a casa sense cap tipus d’agent químic ni excés de greix.

Després agafem la pilota o la bicicleta i li ensenyem com gaudir d’una vida més sana que l’hi garantirà un futur millor.

Rocío Merino Mir
Cap de cuina d’El Esmero, Els Munts

De papers

2008-04-05T10:20:00.004+02:00

L’Arxiu presenta

Segurament una de les primeres paraules amb les que associem l’aprenentatge és “escola”, el centre on els mestres ensenyen diversos coneixements i els alumnes els aprenen.
L’ensenyament no sempre ha estat a l’abast de tothom (i encara menys per a les dones), de fet és una fita assolida ben recentment (segle XX). Per això, per a la vila de Torredembarra, té especial rellevància la creació de l’escola Antoni Roig a finals del segle XIX.
Part de la primera gestió del centre es conserva a l’arxiu torrenc:

Codi de referència: CATAMTO 5. 3.2 31-33

Títol: Gestió de l’activitat. Ensenyament

Nivell: Grup de sèries.

Data: 1897/1996

Volum i suport: 3 capses, paper

Història del productor: el dia 3 de setembre de 1886 es va constituir la primera Junta del Patronat, el qual va ser fundat per
satisfer la voluntat testamentària del comerciant Antoni Roig i Copons (Torredembarra, 1817 – 1885), que va ser un dels indians que van fer fortuna a les Amèriques. En el seu testament (3 de juliol de 1878), va deixar els seus béns per crear una Fundació Piadosa, amb l’objectiu de desenvolupar l’ensenyament entre els nens i nenes de Torredembarra, així com atorgar un dot a les donzelles pobres de la vila pel seu casament.

Abast i contingut: malauradament no s’ha conservat massa documentació, però la disponible permet apropar-nos a l’organització de l’escola, els mètodes emprats, algunes llistes d’alumnes, entre d’altres aspectes.

Sistema d’organització:
3. Gestió de l’activitat.
3.1 (Dotació de donzelles)
3.2 Ensenyament
3.2.1 Creació i govern de l’escola
3.2.2 Docència
3.2.3 Alumnes
3.2.4 Provisió de places: professorat i conserge
3.2.5 Material escolar i despeses
3.2.6 Correspondència

Condicions d’accés: lliure.

Núria Canyelles Vilar
Arxivera municipal
Fotografia: Rosa M. Guasch - Aj. Torredembarra

Professor de...

2008-04-05T10:20:00.003+02:00

Sardanes

Aquest món està ple de professors: d’idiomes, filosofia, ciència, psicologia, consum, política, música, religió, oficis, esport, ball, etc.

Jo m’atreviria a dir que, qui més qui menys, tothom ha fet de professor d’alguna cosa. Recordo que la primera cosa que vaig ensenyar va ser, als meus dos germanets –l’onzè i el dotzè, que per cert són bessons– a caminar.

Una altra de les coses que recordo amb molta estima és quan la meva tieta em va ensenyar, quan jo tenia nou anys, a ballar sardanes. Resulta que ara sóc jo qui dóna classes de sardanes a Torredembarra.

Ensenyar és molt enriquidor; quan veus que l’alumne ja et supera i que ja en sap més que tu, quan va començar no sabia ni moure els peus, i ara ja vol saltar, ja fa malabarismes amb els peus, no es cansa mai... Renoi, val la pena.

A la nostra vila tenim una colla de jovent, noies i nois (dominen les noies) –per cert, sempre m’he preguntat com és que hi ha més noies que nois ballant sardanes.
L’altre dia tot parlant-ne amb el grup, les noies feien el següent comentari: “és que als nois els hi fa vergonya –són uns porucs”. Que consti que jo vaig sortir en defensa dels nois (potser perquè en sóc un i em vaig sentir malament que ens ataquessin d’una manera tan directa). Elles varen insistir: “que va, és que són uns graponers i no s’hi veuen amb cor”. Ràpidament vaig tranquil·litzar els ànims tot argumentant que “el dia que s’adonessin que ballant sardanes es gaudeix de veritat, es fa una activitat sana i noble, que no perjudica, que manté el cos en forma, i no cal dir (el més important) que ballant sardanes mantenim viva una de les millors tradicions de Catalunya, veurien com no s’ho pensarien ni un minut. També voldran ser dels que defensin el que és nostre”.

Passi el que passi, continuarem fent de professor per seguir ensenyant a ballar la nostra dansa: la sardana.

Josep Font Gumfaus
Professor de sardanes

L’antic col·legi Antoni Roig

2008-04-05T10:15:00.001+02:00

Pujo, com tantes vegades, l’escala vella i desgastada per tants de peus, grans i petits. La pedra està polida i brillant. Alço els meus ulls i veig les dues finestres, una a la dreta i una a l’esquerra, on fa anys, jo i molts més, anàvem a classe.

Al mig, l’entrada amb unes quantes escales que semblen un eufemisme a l’ensenyança, un curs més, una escala més. Les pujo, tot recordant dies de col·legi.

Una estranya sensació s’apodera del meu ànim, si paro atenció encara puc sentir les veus cridaneres dels nens i les nenes. Per això, sempre que escolto el xiscle de les orenetes em sembla que ja és l’hora de sortir de l’escola.

També recordo aquells professors carregats de paciència i de bones intencions.
Mare meva! Quan penso que tenien que batallar cada dia amb classes de trenta nens, més o menys com ara, s´ho mereixen tot.
Proposaria que, de la mateixa manera que es va fer una escultura dedicada als avis davant de les Monges es fes una dedicada als professors, als mestres, allí dins, on tantes i tantes hores van passar, on deixaven el millor d’ells, perquè aquells nens i nenes, que ara som pares i mares, tinguéssim cultura i molta educació ètica, se’n diu ara.

M’assec en aquell pedrís fred, com sempre, en el meu lloc; allí ens ajuntàvem els amics, els de la colla, per pujar a fer classe, cada dia era diferent, de vegades, per sort meva, la primera hora era la de matemàtiques, o la de llenguatge, i llavors jo era feliç. Els meus professors em van ensenyar la bellesa dels números i la meravella de les lletres, entre altres coses. Però si era química..., malament! Allò era un drama per a mi.

Tan de bo pogués tornar a ser un infant i tornar a col·legi, i tornar a passar els nervis per un examen. Des de la perspectiva dels anys, quantes coses canviaríem, veritat?

He de confessar que el dia que vaig acabar l’EGB i vaig sortir, per última vegada com alumna d’aquell centre, vaig plorar.
Em vaig acomiadar dels meus mestres plorant i jurant que mai els oblidaria, i mai ho he fet. Alguns d’ells ja no estan entre nosaltres: el senyor Mir, sempre amb un somriure als llavis i la seva saviesa; el senyor August Martínez i el seu posat seriós, però un tros de pa beneït. Suposo que, allà on estiguin, encara deuen vetllar
pels seus nens.

Si parlem de generacions anteriors tenim la senyoreta María Antonia Hernández, que va desaparèixer tràgicament en un maleït accident de tràfic i a qui ara se li fa el merescut reconeixement, donant-li el seu nom a la nova biblioteca. Tot i que el seu espòs, el senyor Mir, també hauria d’entrar en aquest homenatge perquè, ben pensat, tots hem estat deixebles del senyor Mir.

Ella va ser la que va impulsar el fet de tenir una biblioteca, ganes d’ensenyar, mestra per sempre.

Aquell col·legi és part de la nostra història, forma part de les nostres vides. Ara el veig brut, abandonat, sembla que no se l’estimin, i és nostre, com el mateix Ajuntament.

S’hi fan moltes activitats i hauria –sempre sota el meu punt de vista–, d’estar més cuidat.

No sé si mai s’han parat a pensar quantes generacions de torrencs i torrenques han estudiat allà, i crec que es mereix que el cuidin i el protegeixen com a un avi, ple de saviesa que és.

Em dirigeixo a la Regidoria de Cultura, si us plau, cuidem els nostres tresors, i fem que les properes generacions sàpiguen de qui o de què parlem, que puguin gaudir d’un
espai tan bonic i tan nostrat com l’antic Col·legi Antoni Roig.

Agnès Llorach Solé
Escriptora i coordinadora de tallers d’escriptura

Creu de terme

2008-04-05T10:10:00.001+02:00

Creu de terme de Torredembarra

A l’edat mitjana Torredembarra estava rodejada d’una muralla de pedra i argamassa, de la qual avui se’n conserva ben poca cosa. Aquesta muralla tenia tres entrades: el Portal de Padrines, o de la Vila, el Portal de la Bassa i el Portal de la Creu. Els dos primers encara existeixen.

El Portal de la Creu, dit també del Mar -perquè des d’allí sortia el camí que portava a la platjaestava situat a l’extrem est de la vila, al pas que avui separa la plaça de la Font de la plaça de la Vila.

La plaça de la Font, tot i que al llarg dels anys ha tingut diverses denominacions, és coneguda amb aquest nom des del 1869, quan s’hi va instal·lar una font pública encara avui existent. Abans, però, era coneguda amb el nom de plaça de la Creu ja que allí es trobava l’antiga Creu de Terme de la vila. Amb el pas dels anys Torredembarra va anar creixent i la creu va anar quedant dins de la vila. Aleshores es va canviar d’emplaçament i es va instal·lar on s’unia l’antiga carretera reial i el carrer de Pere Badia, exactament als terrenys de la finca coneguda com a l’Hort del Nap, on avui hi trobem el supermercat Caprabo.

Amb el temps, en aquest nou emplaçament s’hi van anar construint altres edificacions i la creu de terme va quedar amagada i enclavada en una paret de la finca i, mica en mica, es va anar desmantellant, restant només la columna i el capite ll. La creu sembla ser que era d’estil gòtic i que va ser construïda durant el domini dels Icard sobre la vila, probablement durant el mandat del primer dels Icard, D. Pere. Si es així, la creu dataria dels últims anys del segle XIV o primers anys del segle XV.

L’any 1929, el Dr. Rosalí Rovira i Oliver, fill predilecte de la vila i gran seguidor dels valors religiosos, va voler restaurar-la fent-se càrrec ell mateix de totes les despeses. El dia 13 d’octubre, la nova creu es va instal·lar uns metres més enllà d’on havia estat col·locada l’antiga. El nou emplaçament corresponia a uns terrenys propietat del Dr. Rosalí Rovira que va cedir “gratuita y perpetuamente” a l’Ajuntament de Torredembarra amb la finalitat que la finca esdevingués un parc municipal i amb l’única condició que no s’hi construís mai cap edifici que “pueda perjudicar las vistas de las fincas vecinas”. D’aquesta manera s’assegurava que la creu de terme estaria en un lloc segur i visible. La restauració de la Creu la va dur a terme l’escultor tarragoní Sr. Salvador Ripoll que la va fer a imatge d’altres creus existents al segle XV.

Durant l’acte d’inauguració de la nova creu, mossèn Joaquim Boronat va llegir una emotiva poesia i van parlar l’alcalde Sr. Josep Maria Bofill Parera i el cardenal de Tarragona, el Sr. Josep Bru. El diari catòlic La Cruz va publicar la notícia uns dies més tard. Amb motiu d’aquesta restauració de la creu de terme, el Dr. Rosalí Rovira va publicar un petit opuscle sobre la història de la mateixa imprès a la impremta Sancliment.

La nova creu de terme, però, no durà gaire. El 14 d’abril del 1931 es va proclamar la II República, i a partir d’aleshores, van córrer nous aires pel que fa al culte religiós i els símbols que el representaven. La nit del 10 d’abril del 1934 la creu va ser destruïda per uns desconeguts. Segons ens explica l’Emili Mercadé, en un article publicat l’any 1989, els mandataris d’aleshores (amb Eduard Fité López d’alcalde) van fixar un dia per desmantellar la creu. Sembla ser que van arribar a fer-ho públic i a anunciar-ho com si es tractés d’una festa. De totes maneres, uns dies abans algú se’ls va avançar i la van fer desaparèixer, diguem-ne, abans d’hora.

Segons la versió dels fets del Dr. Rosalí Rovira la destrucció de la creu de terme la van fer coincidir amb el tercer aniversari de la proclamació de la República quan “Cuerpos humanos, sin alma cristiana, en odio a Jesucristo, en quien dicen que no creen, se gozaron derribando y destruyendo(la) a martillazos”. Amb motiu d’aquesta desaparició de la Creu de Terme el Dr. Rosalí Rovira va publicar una segona edició de l’opuscle abans citat.

Teresa Minguijón Pablo | David Morlà Gómez
Membres del Centre d’Estudis Sinibald de Mas

Diverses lectures

2008-04-05T10:05:00.001+02:00

Aprenent català arreu i marroquí a Torredembarra

El 29 d’abril se celebra el Dia Internacional de la Catalunya Exterior en reconeixement a la tasca de defensa i promoció de la catalanitat al món. Les Comunitats Catalanes de l’Exterior són agrupacions privades de gent catalana i estrangera catalanòfila per tot el món. Casals, centres i agrupacions acadèmiques i empresarials que tenen com a objectius la promoció de Catalunya entre la societat civil i el suport a la gent catalana resident a l’exterior, i són, essencialment, una finestra cultural de Catalunya en la terra que les acull. Es reconeixen oficialment 115 Comunitats a gairebé 40 països, que es beneficien d’un catàleg de serveis de la Generalitat, com és l’enviament de publicacions periòdiques catalanes, l’organització de cursos de català, ajuts a la creació de pàgines web, beques per a estudis de postgrau a Catalunya, estades a Catalunya destinades a joves o descomptes per veure la Televisió de Catalunya Internacional.

Entre el 21 i el 25 d’abril té lloc al Palau de Congressos de Tarragona la Quarta Trobada Mundial de Comunitats Catalanes al Món, que ens brinda l’oportunitat de conèixer la seva tasca. Un bon exemple és el Centre Català de Rosario (Argentina), per la seva excel·lent gestió de recursos, la direcció d’activitats d’èxit, la millora contínua, el suport a altres centres i la programació estable de cursos de català. L’eficàcia de la formació ve donada pel professorat i perquè preparen l’alumnat per superar les proves oficials, amb una mitjana de 37 alumnes en cada grup inicial i de 12 alumnes en els cursos de segon i tercer Elemental. De forma més oberta mantenen el taller de conversa Arrels, amb una mitjana de 13 participants. La direcció del centre ens informa del fet que molts estudien moguts pel desig de conèixer la cultura catalana i per estimar unes arrels més o menys llunyanes.

En sintonia amb aquest respecte a la cultura i les llengües, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia engeguem diverses línies de treball: promovem l’aprenentatge d’idiomes estrangers, donem suport a cursos oficials de català i oferim eines per a l’autoaprenentatge d’idiomes. Així, després de la prova pilot, reprendrem el curs d’àrab marroquí parlat, fent un segon nivell i encetant un nou nivell inicial. A més, acollirem els cursos de català organitzats pel Centre de Normalització Lingüística de Tarragona.

I és que, segons el Manifest de la Unesco de la Biblioteca Pública, és missió de la biblioteca donar suport tant a la formació individual i la formació autodidacta com a
la formació acadèmica en tots els nivells. Per aquests motius, també allotjarem el projecte del Centre d’Estudis Sinibald de Mas de crear una Aula d’Extensió Universitària, que engega amb sessions de contingut històric amb els següents títols: “Els borbons”, “Judaisme i cristianisme” i “Els templers”.

Les sessions es duran a terme a la Sala de Formació de la Biblioteca, un espai apte per a sessions de formació, presentacions de llibres, conferències, exposicions i altres activitats de dinamització cultural. Per a l’ús d’aquesta sala cal formalitzar una sol·licitud i, entre tots, programar activitats d’interès local, que es podran consultar a la pàgina web de la Biblioteca.

Però, a més, a la Biblioteca disposem de la Sala de Treball en grup, un espai pensat per poder treballar dues o més persones conjuntament sense interferir en l’activitat pròpia de la Biblioteca. Per poder utilitzar aquest servei cal fer reserva prèvia al taulell d’informació o bé per telèfon o per correu electrònic, indicant el dia i el temps que es necessitarà, i presentar el carnet de la Biblioteca. Ambdós espais permeten l’ús d’ordinadors i, com a tot el parc de Cal Llovet, la connexió a Internet.

Ana Merino Mir | Montserrat Ribas Mata
Directora de la Biblioteca Mestra Maria Antònia | Bibliotecària
Fotografia: Mauri -Aj. Torredembarra

Entorn

2008-04-05T10:00:00.001+02:00

Cinc qüestions, cinc

Educació ambiental

1. Els Muntanyans no només són objecte d’activitats escolars per als centres de Torredembarra. També vénen a aprendre com és en realitat una platja (les altres han perdut les seves dunes, plantes i animals que en són característiques) estudiants d’altres parts de Catalunya i d’altres nivells. Fins i tot vénen a fer les seves pràctiques estudiants universitaris, treballs de fi de carrera, doctorats d’altres països europeus. Des de fa molts anys, per la tardor, vénen estudiants de Biologia de la Universitat de Barcelona a realitzar una pràctica obligatòria. De quina assignatura es tracta?

a. Zoologia;
b. Botànica;
c. Ecologia

2. Quan un nen o nena té inclinació envers la música o l’esport, acostuma a disposar de diferents ofertes al seu abast per a desenvolupar la seva sensibilitat. Corals, grups de música popular, escoles de música, professors particulars, grups esportius de base, etc., sumen una gran quantitat de possibilitats. Però quan a un nen o nena li agraden les plantes, els ocells o les petxines, on pot desenvolupar les tècniques naturalistes? Els Muntanyans han estat objecte de diverses promocions d’escoles de naturalistes per part del GEPEC-EdC. Les últimes han tingut com a una de les bases de la seva filosofia que els pares acompanyin el fill o filla durant les activitats a fi d’evitar l’absentisme paternal. Fem una prova per a avaluar el nostre nivell naturalístic: què és l’albellatge?

a. Una gramínia
b. Un arbre de ribera
c. El reflex brillant típic d’algunes papallones

3. Les tres formes de resoldre un problema (també ambiental) són: la tecnologia, la punició-legislació i l’educació. L’una sense l’altra no pot resoldre cap problema. La Unesco ha celebrat múltiples reunions internacionals sobre educació ambiental a partir dels inicis dels anys 70 en diferents ciutats del món. Les primeres apuntaven ue els destinataris havien de ser tant nens com adults. Després, aquestes reunions afirmaven que l’educació ambiental s’havia de realitzar a tothom, però especialment als adults donat l’accelerat deteriorament del planeta i a que una generació de nens triga vora 30 anys a canviar la generació precedent. A quins grups de estinataris la Unesco proposa centrar els esforços en educació ambiental a les darreres reunions internacionals?

a. Als homes del temps pagats per multinacionals del petroli que no els interessa resoldre els problemes del canvi climàtic derivats dels seus negocis
b. Als pobladors dels països més desenvolupats per a donar exemple abans que exigir mesures als subdesenvolupats
c. Polítics, educadors, periodistes, empresaris i líders socials

4. De moment, els únics quatre quaderns pedagògics editats a Torredembarra versen sobre educació ambiental centrada als espais litorals torrencs. Especialment el dels Muntanyans. Versen també sobre aspectes socioeconòmics i ecològics del barri de Baix a Mar (del qual s’inclouen retallables d’edificis emblemàtics), el port, el Roquer i el propi fons marí. Hi ha activitats prèvies, al camp i posteriors. S’han preparat per a edats compreses entre quatre i més d’onze anys. Tots ells es poden baixar gratuïtament de l’apartat “quaderns didàctics” del web:

a. muntanyans.gepec.org
b. www.gepec.org/muntanyans
c. www.gepec.cat/muntanyans

5. Hi ha estudis que afirmen que el 40% de la nostra població té dificultats (sensorials, físiques, psíquiques) d’accessibilitat en general i per a accedir al medi natural en particular. S’inclouen persones d’avançada edat per a les quals, per exemple, la lletra de tamany petit, els és, com a mínim incòmoda. Cofinançats per l’obra social d’una de les caixes d’estalvi, al GEPECEdC desenvolupem el programa d’itineraris de natura accessibles “Natura per a tothom”. I una de les moltes qüestions que estem aprenent i observant és que els col·lectius amb discapacitat (ara diversitat funcional) no volen segregacionisme respecte de la resta. I és que s’ha comprovat que les millores com rampes i ascensors, fan la vida més còmoda per a tothom. No volen uns lavabos adaptats per a ells, volen que tots els lavabos ho siguin i d’aquesta manera seran més amables per a tothom. No volen que hi hagi publicitat per a ells en lletres més grosses, volen que tots els materials tinguin lletres més grosses perquè tothom ho puguem llegir de manera molt més còmoda. I així ens passa que, per exemple, els arquitectes no tenen com a assignatura obligatòria l’accessibilitat (d’obligat compliment, teòricament) i ens trobem el dia de la inauguració de l’Ajuntament de Torredembarra al Castell amb un problema (ara resolt):

a. la inclinació dels miralls dels banys impedeix que les persones en cadires de rodes es puguin veure reflexades
b. la porta d’entrada té un petit esglaó que fa ensopegar a més d’un i dificulta l’entrada de cadires de rodes quan amb una lleugera rampa tothom podria entrar sense problemes
c. hi ha extintors que sobresurten de la paret de manera que els cecs hi poden ensopegar per no poder-se detectar amb els bastons

Solucions: 1c, 2a (de fet, segurament és la planta que més hem vist a la nostra vida, és vora gairebé totes les carreteres i camins, i fins i tot carrers), 3c, 4 totes els respostes són valides, 5b.

Ramon Ferré Sánchez
Membre del GEPEC-EdC

Nedant el Tàmesi

2008-04-05T09:55:00.002+02:00

“A què has vingut a Londres?” em pregunten, i no sé què respondre. Hi ha moltes raons. Explico la meva residència a la ciutat en el passat. Explico la meva tornada desitjada. Explico els daltabaix que he viscut per arribar-hi, la por a l’avió, el temps esperant, el diner reunit i els preparatius escolars. “A quina universitat estudies?” és la següent pregunta, la que sempre ve. Estudio en una universitat espanyola, a distància i tinc la sort de poder fer els exàmens aquí. Això m’ha facilitat les coses. Haver començat una carrera a Londres, haver-la deixat a mitges, haver tornat a començar de zero, m’ha fet ser previsor i escollir-ne una que em permetés anar i venir si volia (no a tot arreu, però sí a unes quantes ciutats somiades).

Comença el curs i tot són aparadors plens de llibretes noves i estoigs amb el ratolí cuiner. Entro en una botiga i m’ho enduria tot. Papers de colors, punts de llibre adhesius, cartolines, llapis, gomes, sobres. Els meus ulls fan pampallugues però, en un atac de maduresa, compro l’imprescindible, allò per què he vingut; al cap i a la fi, estudiar a distància redueix la quantitat de material que necessito. Per als exàmens ja em compraré nous bolígrafs per a assegurarme que no me’n faltin.

Sóc a Portobello i en acabat de les compres tinc dues parades més. La primera és la meva universitat, un recinte amb nom de fruiter on semblo haver entrat en una altra dimensió. Camino per passadissos de jardí tardorenc, per portes petites com si seguís, un cop més, el conill d’Alícia. Tot d’una sóc en un pati d’escola envoltat de nens de no més d’onze anys. Accents, accents de tot arreu, accents castellans, gallecs, valencians, andalusos.

Paraules barrejades, xifres en castellà, monedes en anglès. Jocs que desconec amb noms que aquí semblen estrangers. Una mestra se m’acosta: “¿Te puedo ayudar?” i m’informa d’on és la meva universitat: al costat de la guarderia. Per la finestra nens petits jugant, presumiblement, també en castellà.
Surto al cap d’una estona amb els papers en regla i de cop m’adono que al meu voltant, a mesura que m’allunyo d’aquells murs, la gent deixa de parlar en la meva llengua. No sé on sóc, per uns instants, doncs sembla que encara no hagi arribat.

Molt a prop està l’escola on treballa el Kurt, el jove director d’un col·legi privat. A l’entrar m’adono que tot és molt diferent. L’estructura endreçada i cronometrada de les institucions britàniques; el desordre inequívoc d’un ambient estrany. Nens i nenes tots iguals amb la mateixa americana, però no és per ser privada, és un comú en aquest país. Penso en els avantatges i els enumero al meu cap. A la fi ens trobem i m’ensenya les instal·lacions, totalment diferents al meu estimat Antoni Roig. El timbre sona i els alumnes surten en una embranzida ordenada pels amples passadissos. Alguns es paren i parlen amb el meu amic. Un nen i una nena intercanvien paraules en català. El Kurt m’explica que estudien un any a Catalunya i un altre a Londres. Em sorprenc i els llanço un adéu tímid al que responen amb somriures i rialles.

Recollim uns papers i sortim. Hem quedat amb la seva esposa per a fer un cafè abans que ella vagi a classe. Encara que ja té alguns títols, segueix endavant en el seu aprenentatge en aquest nou país.

Un ràpid trajecte en cotxe, una parada per passar a buscar la Jo –abraçades per un encontre després de tants mesos– i ja som en una zona que conec bé: cap allà, el YWCA on vaig conèixer l’Amber tot estudiant polonès, per aquí, el jardí on berenava abans d’entrar al Birkbeck College, divisem Tavistock Square, d’on m’agradaria no tenir memòries tan tristes, i ja som al voltant del UCL, on voldria passar les tardes.

La Jo m’explica les novetats, m’explica les tafaneries del amics comuns, m’explica en què consisteix el seu curs i, inevitablement, arribem al tema més dur per a ella. Després de tants anys vivint i treballant legalment en aquest país, ara que aconsegueix el seu passaport, per un tecnicisme de dos dies està a punt de no poder seguir amb el seu curs. Amb els ulls brillants em parla de la injustícia burocràtica i la ràbia se’m contagia.

A través de la finestra veiem com els joves se’n van en direcció a les estacions i gent no tan jove camina amb motxilles en la mateixa direcció on la Jo ja corre. Penso en si aquesta imatge durarà gaire abans que li neguin la plaça finalment. Penso en com n’és d’essencial tenir un aprenentatge i en la dificultat que els títols posen. “Què val més, el coneixement o el paper?”, li pregunto al Kurt. Em mira mig trist i somriu.

Fèlix Brun
Cercador de paraules

Psicologiajove

2008-04-05T09:50:00.001+02:00

Els especialistes ho tenen clar: els nens i les nenes, els nois i les noies no creuen perquè les mares i els pares no manem. Educar requereix paciència, fermesa, coherència i, sobretot, temps.

Per poder educar, la paraula “manar” és indispensable. Si som educadors no hi ha excusa, hem de manar, que no oprimir. Aquest fet ens pot convertir en els dolents de la pel·lícula més d’un cop però, a la llarga, la societat sencera ens agrairà la nostra preocupació a l’hora de formar persones amb valors socials de convivència i de respecte.

S’assumeix que, com que no existeix un manual de com educar els fills, tenim l’excusa perfecta per a equivocar-nos. L’equivocació, l’errada, la precipitació, el mal fer... són conceptes admissibles, fins i tot lògics. Si eduquem la podem espifiar i no passa res. El gran problema actual no està en fer-ho malament, sinó en no ferho, en la dimissió de l’educació per part d’alguns pares i mares, en els entrebancs que es posen a d’altres educadors com mestres, monitors d’esport o de menjador, defensant sempre (a capa i espasa) el fill en contra de les decisions (de vegades encertades i de vegades no) que han pogut prendre en una situació determinada.

Per poder ser coherents en l’educació dels nostres fills hauríem de basar-nos en tres coneixements bàsics:

- Saber com som nosaltres mateixos: esnobs, raonadors, angoixats, permissius, ofensius, irrespectuosos, liberals...

- Saber com és el nostre fill: tímid, reservat, nerviós, sensible, agressiu,
insegur...
- Saber en quin moment evolutiu està el nostre fill: hem de saber si ja li ha passat l’edat d’utilitzar el xumet o el biberó, si ja està en edat de demanar les coses parlant, si està en l’època de les pors, si les seves hormones estan fent estralls en el seu caràcter... I hem d’aprendre a utilitzar criteris propis, personals. Podem demanar ajuda, consell, assessorament, però hem de decidir què fem i com ho fem sense deixarnos endur per la moda educativa del moment.

Si eduquem ens equivocarem, però com deia algú (i si no, m’ho invento): no hi ha èxit final sense errada prèvia.

Imma Sagrera i Depares
Psicòloga
Fotografia: Muntatge d’arxiu

El·lipsi

2008-04-05T09:45:00.001+02:00

Educar i entretenir

Un tema molt controvertit és el fet de que els infants estan indefensos davant de la programació televisiva. Conseqüentment es demanen programes apropiats per a nens fora de l’horari escolar. Programes que, a part d’educar, els entretinguin.

Educar i entretenir. Els programes de televisió educativa infantil haurien de complir aquests requisits i, de fet, els seus responsables així ho pregonen.
Arribats a aquest punt ens hem de fer importants reflexions:

• Com es defineix un programa de televisió educativa infantil?
• Com s’ha de produir?
• Qui ha de controlar la seva qualitat? Els responsables del programa? Els pares o tutors?
• Qui controla la capacitat dels controladors?

Com a primera resposta, un programa de televisió educativa per a nens és aquell que neix amb el desig d’omplir una estona d’oci col·laborant en la seva educació i entretenint, potenciant sempre tots aquells factors innats en els nens que no corresponen de forma específica a l’educació escolar, tals com la imaginació, la sociabilitat o l’autoestima.

La població mundial infantil viu realitats molt diverses. No és el mateix un nen del Tercer Món o un altre de la nova Europa, ni els nens de tres a sis anys o els de set a dotze són iguals. És lògic doncs que els continguts d’aquesta televisió educativa ho tinguin en compte. Els continguts haurien de complir les premisses marcades per un grup divers de professionals dins del sector geogràfic i cultural de que es tracti: psicòlegs, pedagogs, músics, educadors, dibuixants, metges, matemàtics, etc. Entre tots poden confeccionar el manual del guionista i, és a partir d’aquest manual, que els diferents professionals de la narració televisiva escriuen els seus guions i realitzen les seves càpsules.

Òbviament, aquestes premisses s’han d’actualitzar periòdicament, perquè també els infants tenen dret a posar-se al dia. Un bon programa de televisió educativa per a nens ha de tenir un equip pedagògic de manteniment que assessori sobre els continguts. El productor o el realitzador no són responsables del contingut del programa però sí el director del programa i el de la cadena que ho emet, els quals han de configurar la feina de manera que s’adapti a les necessitats dels infants. Saltar-se aquests passos vol dir no respectar les necessitats d’un bon programa de televisió educativa infantil.

I això també fa reflexionar vers què passa amb els Contenidors com seria el cas de Los Lunnis, El Club Súper 3, o Club Megatrix. Perquè a un Contenidor, els personatges i guions de l’equip productor corresponen senzillament als donapassos, mentre que les sèries que s’insereixen provenen d’altres productores nacionals o estrangeres.

Si l’adquisició d’aquestes sèries correspon al departament de compres d’una cadena, independent de l’equip productiu del programa, o sigui professionals que el que controlen no és el nivell educatiu del contingut, sinó més bé temps d’emissió, preu per capítol, etc., és doncs necessari que també l’equip de suport pedagògic investigui els continguts de les adquisicions. El fet que els programes de televisió es venguin a altres països no vol dir que, en el cas dels infants, no hagin de sofrir una adaptació de continguts. Així com es dobla la llengua, el país que adquireix
un programa determinat s’ha de comprometre a produir-ne una part, adaptant-la a la realitat social que viu la seva població infantil.
Un programa educatiu per excel·lència, Sesame Street, produït per la Children’s Television Workshop i exportat a països de tot el món, segueix aquests condicionaments.

I, d’altra banda, tenim el tema de la publicitat. Un espai de programació infantil pot durar de 60 a 180 minuts, durant els quals, a intervals mínims de 30 minuts, s’informa als nens de tots els productes que es poden adquirir. Ninots, disfresses, jocs, joguines, articles de consum, roba, colònies, sabons, etc. Articles que, al reproduir els personatges del programa, han de pagar uns drets de fabricació. Fins a tal punt que actualment els guanys reals que rep una productora d’un programa infantil provenen del merxandatge i no dels ingressos de l’emissió.

La publicitat és doblement efectiva al referir-se als herois dels nens mentre veuen els seus programes preferits. I, donat que inclús a les televisions públiques els ingressos que provenen de la publicitat són força benvinguts, això fa que els productors executius vetllin més pels resultats lucratius que pel vertader motiu de l’emissió: educar i entretenir. Pel manteniment del programa, la publicitat es pot inserir abans i després però no durant l’emissió. La Children’s Television Workshop, per exemple, posava com condició per vendre el Sesame Street a un país determinat, l’absència de publicitat durant l’emissió del programa. Un exemple a seguir.

D’altra banda, cal considerar que no és obligatori veure la televisió diàriament. Correspon als pares vetllar i censurar els continguts inconvenients a què estan sotmesos els seus fills i no considerar aquest artilugi com una mainadera. El tema no és anecdòtic ja que s’ha comprovat que la mitjana dels nens espanyols veuen setmanalment la televisió un temps molt aproximat al que dediquen a l’escola.

Ara bé, estan tots els pares disposats o preparats per assumir aquesta missió? La resposta és no. Si programes de tafaneries que a molts ens semblen de mínim gust i qualitat tenen tan altes audiències entre els pares i mares dels nostres infants, és lògic suposar que el valor dels programes infantils es considerarà amb el mateix patró, o sigui a la baixa.

La conclusió doncs és considerar responsables les cadenes de televisió de l’emissió dels seus productes i de la manca de qualitat dels molts suposats programes, contenidors o sèries infantils. No és obligatori emetre programes infantils, especialment per una cadena privada. Sí és recomanable, especialment per a una cadena pública, emetre en una certa franja horària de tarda, quan els nens arriben a casa, berenen i descansen mirant la televisió, un bon programa educatiu infantil, sense pauses publicitàries, oblidant l’aspecte lucratiu, dosificant adequadament els productes de marxandatge, i afavorint l’autoestima, la imaginació i la fantasia dels nostres nens, com un servei més entre tots aquells als que la població infantil té un dret inqüestionable.

Maria Bestard Luciano
Realitzadora i guionista

Amb la meva veu

2008-04-05T09:40:00.002+02:00

ÀFRICA, UN INICI, UNA ESCOLA

Parlant de l’aprenentatge, avui, –inaugurant aquesta nova secció de La Sínia–, em vull fixar en Àfrica, un continent que té molt a veure amb nosaltres i amb tota la humanitat. Segons les darreres investigacions, tot apunta a que totes les poblacions de la Terra som el resultat de les migracions humanes dutes a terme durant els últims 80 mil anys. Aquestes migracions les haurien protagonitzades 28 línies diferents, a partir de 10 homes i 18 dones, tots procedents d’un petit grup localitzat a l’Àfrica fa uns 144 mil·lennis. Primer varen arribar a Austràlia, –ara fa uns 60 mil anys–, emigrant després alguns grups cap a Europa, on hi arribaren fa uns 40 mil anys.

Per tant, si el punt de partida de la humanitat és el mateix, si les arrels més antigues ens entrelliguen en una amalgama de sangs barrejades a l’atzar, sembla raonable pensar que, en el fons, tots, siguem del color que siguem, som força iguals i no tenim cap mèrit afegit pel sol fet d’haver nascut en un lloc o en un altre. El que ja no té res a veure amb la nostra essència més íntima és la marcada diferència que s’ha produït entre els que s’han quedat al continent d’origen (Àfrica) i els que ens hem pogut avançar en altres contrades, si més no, pel que fa a l’aprenentatge i a sobreviure amb dignitat.

Mentre aquí ens plantegem i discutim l’oportunitat de fer moltes activitats extraescolars, o si ens convé o no que els nostres fills aprenguin la tan discutida assignatura “educació per a la ciutadania”, o si les nenes marroquines han de fer gimnàstica a l’escola, hi ha a l’Àfrica (el continent d’origen) un contrast sagnant que ens hauria de fer pensar. Fent una mirada, per exemple, a Djibouti, (Àfrica oriental), ens adonem ràpidament que tot el seu entorn és completament erm. El sol escalfa tan fort i l’ambient és tan sec, que fins i tot el terra es malmet, s’evapora, s’esberla engolint fins a les entranyes qualsevol inici de vida vegetal. Djibouti està dividida en tres grans regions: la planícia costanera, els altiplans volcànics en les parts central i meridional del país, i les serralades en el nord. Gairebé totes les terres són completament ermes, sense capacitat de ser conreades per extreure del sòl alguna cosa que dur-se a la boca.

En un lloc així, on l’ambient no ofereix cap possibilitat d’autosuficiència per a la vida quotidiana, pensar en un aprenentatge per al creixement intel·lectual o social és un somni tan llunyà, tan fora de l’abast, que sembla que ni tan sols es pot plantejar. Però malgrat aquesta realitat tan punyent, d’aquest apartat lloc del món on sobreviure no depèn de la voluntat i l’esforç de cadascú, on aixecar-se pel matí té el mateix sentit que romandre allitat, estar en un cicle natural d’aprenentatge és fins i tot diferenciador per als nens o les nenes.

Tenir cura dels menuts de la família, de la casa, anar a buscar l’aigua potable molt lluny del lloc de residència, batre la farina..., és quelcom que recau de manera natural en les dones i molt especialment en les nenes. Si aquestes han tingut la sort de sobreviure a la pobresa i no han hagut, per exemple, de prostituir-se per ajudar la seva família, o els pares no els han tallat les extremitats per tal de fer més llàstima i aconseguir que la gent els doni més diners quan demanen caritat, poden anar un temps a l’escola, la qual abandonen ràpidament.

Amb l’objectiu d’igualar precisament la taxa d’alfabetització femenina amb la masculina, el 1999 es va crear un projecte específic d’escoles pont, per a donar suport a les nenes que han hagut d’abandonar –tot just iniciat– qualsevol tipus d’aprenentatge. En aquestes “escoles pont”, preparen les nenes per a incorporar-se a l’educació regulada en el curs que els correspon segons la seva edat, si és que tenen la sort de poder seguir algun dia un període d’aprenentatge, d’aquell tant bàsic, que els pugui ajudar a entendre que el seu futur, fins i tot a l’Àfrica, pot ser millor.

Núria Gómez Granés
Periodista i escriptora
Fotografia: Montserrat Pena Domingo

Mestres

2008-04-05T09:35:00.001+02:00

Quan la senyoreta Maria Antònia va morir jo devia tenir set o vuit anys. Per la meva edat, i pel fet que ella no exercia en aquell moment a la Torre, jo no sabia qui era, però recordo el trasbals que va suposar la seva mort. Però per a mi, la Senyoreta Maria Antònia era la dona del Senyor Mir. D’ell sí que me’n recordo. I tant!

El vaig tenir a sisè, setè i vuitè i ens feia diferents assignatures, però sobretot les matemàtiques. Segurament que en l’admiració que sento pel Senyor Mir hi té a veure que a mi les mates sempre m’han agradat, i sempre m’han anat bé.
O potser m’han agradat i m’han anat bé perquè el vaig tenir a ell de mestre? Deu ser un peix que es mossega la cua, o la propietat commutativa aplicada a la vida real.

La meva promoció va ser la seva darrera, i si tenim en compte que es va jubilar amb setanta anys, ja us podeu imaginar el paper que li tocava fer davant uns galifardeus de catorze anys explicant justament la bèstia negra de l’ensenyament: les matemàtiques. Tot i la seva edat i la nostra poca vergonya, era un mestre respectat.
Li trèiem renoms (El iaio Mir, el Caye), l’imitàvem, intentàvem burlar la seva autoritat, copiar als exàmens, i totes les trapelleries normals del moment, però el respectàvem i algunes persones fins i tot l’admiràvem. Segurament això passava perquè ell també ens respectava a nosaltres: no li recordo cap insult, bufetada o humiliació cap a un alumne (almenys durant els cursos que el vaig tenir).

Al matí ens feia resar. Abans del Parenostre, l’Ave Maria i el Glòria de rigor, ell deia una oració que no havíem sentit mai i que no he tornat a sentir mai més (per mi que se l’havia inventada ell). I després, a la feina.

A més de les matemàtiques ens feia música: cantàvem “Canciones regionales de España”. Aquestes cançons ens van molt bé en els sopars d’exalumnes, ja que ens proporcionen unes bones riallades quan les recordem.

També fèiem plàstica i pretecnologia. Vam conèixer la tècnica del pirogravat. Portava a classe un artefacte de la seva invenció que escalfava una mena de punxons de diferents mides. Aquests punxons cremaven la fullola per allà on passaven, és a dir, pirogravaven (gravaven amb foc). No em negareu que fos original!

Enmig de tot això, ens alliçonava amb les seves anècdotes, vivències i frases fetes de la saviesa del seu poble aragonès: “El que hace un cesto hace ciento, cuando tiene mimbre y tiempo”, per exemple.

Però el Senyor Mir era sobretot un home disciplinat. Quan fèiem vuitè, el professorat va fer una vaga que va ser força general i va durar bastants dies. El Senyor Mir no es va apuntar a la vaga: es jubilava aquell any i, segons deia, el seu expedient era net com una patena. Els altres mestres li van respectar la decisió. Durant aquelles setmanes, ell anava cada dia a l’escola. També hi anàvem alguns dels seus alumnes. Fèiem una hora de matemàtiques, i després llegíem, pirogravàvem o fèiem la feina que els altres mestres ens havien manat per fer durant la vaga. Com que les matemàtiques que apreníem aquells dies eren fora de programa, vam avançar moltíssim i ens va anar de primera per l’any següent a l’institut.

Recordo el Senyor Mir com el millor mestre que he tingut. Al cap d’uns anys, vaig tenir la sort de treballar de mestra amb la seva filla, i això em va permetre recuperar-lo una mica. Anava sovint a casa seva i parlàvem amb ell de la nostra feina. Tot i les diferències d’edat i de manera de fer, em produïa una sensació molt especial parlar amb el meu Mestre com si fóssim companys.

Avui, els meus alumnes senten parlar del Senyor Mir. Els repeteixo coses que ens deia ell. Si sabés les vegades que hi penso!

Una altra mestra que recordo amb estimació és la Senyoreta Montserrat Ardèvol. La vaig tenir a primer i no en recordo gaires fets concrets; més aviat el seu afecte i les seves maneres de fer. La feinada que va tenir per fer-me fer ganxet, la pobra!

Va estar molt contenta que jo em fes mestra. I a mi m’agradava molt parlar amb ella. Però això ja va ser de gran.

Fa deu anys, jo vaig estar ingressada a l’hospital. Ella hi anava sovint a visitar la seva amiga Maria Ibern, que estava en una altra planta. Em venia a veure: una visiteta curta, per no molestar; i em portava una revista (res de xafarderies!) de les de viatges, o de natura… Potser recordava les meves dificultats amb el ganxet i per això no em va portar mai una revista de labors!

Però no tot eren flors i violes en aquella escola. La meva generació (sobretot les nenes) recorda sense indiferència la senyoreta Maria Viñas. Tinc gravada a la memòria una bruixa rondinaire, malhumorada i cruel que inevitablement havíem de patir un curs o altre, en el nostre cas a tercer. Hi havia una nena, que ara és una dona, mare de família (i qui sap si aviat àvia) que assegurava que mai més no menjaria raïm, per no recordar la Viñas. No sé si a hores d’ara manté la seva paraula…

Maria Gual i Figuerola
Mestra

Paraules de grans, paraules d’infants

2008-04-05T09:30:00.001+02:00

“No hi ha res més agradable que la vellesa envoltada d’una joventut amb afany d’aprendre”.
Ciceró (106-43aC) Filòsof i escriptor romà.

Paraules de Grans, Paraules d‘Infants és el lema amb el qual el Pla Educatiu d‘Entorn inicia un concurs literari per als infants i joves del nostre municipi i que es desenvoluparà a tots els centres educatius de primària i secundària, comptant també amb el CEIP Salvador Espriu de Roda de Barà, com a escola convidada.

Un projecte que consisteix en la cessió de paraules i expressions en llengua catalana que utilitzava la gent gran del poble en el seu parlar quotidià, i que ara el jovent ni les utilitza, ni les coneix. Aquest recull de paraules s’ha fet en estreta col·laboració amb la Fundació Pere Badia i la Llar de Jubilats, així com les aportacions voluntàries de la gent gran de la vila.

En un acte simbòlic que se celebrà a la Sala de Plens de l’Ajuntament, representants dels alumnes dels sis centres agraïren el recull d’aquest saber popular cedit per
la gent gran.

Per al desenvolupament del concurs, cada centre disposarà al vestíbul,el conjunt de paraules cedides, l’alumnat triarà una paraula i se la farà seva “apadrinant-la”. Els alumnes podran apadrinar tantes paraules com vulguin, i en un llibre blanc aniran deixant els seus textos, donant així “vida” a una paraula que estava relegada exclusivament a la gent gran.

El Pla Educatiu d’Entorn farà l’edició d’un llibre amb el recull dels textos premiats de cada centre i es farà una presentació oficial amb entrega de premis al juny.
Volem destacar, però, que l’essència del concurs és promoure i estimular sentiments de respecte i amor cap a la gent gran.

Encara que en els últims temps els canvis socials a l’àmbit escolar requereixen altres objectius, l’educació no és una feina exclusiva de les escoles i, projectes com aquest, ens recorden que hem de parar més atenció a l’educació familiar, en especial, els coneixements i valors que els més grans de la família transmeten als més petits. Així, no hem d’oblidar mostrar als nostres infants i joves el que realment representa la figura de la gent gran: saviesa i bagatge assolits al llarg d’una trajectòria de vida diferent a les nostres però de les que podem i hem d’aprendre molt. I, si a tot això afegim l’entorn tan especial de Torredembarra, parlem d’una tramesa de saber, saber fer i saber estar, que gràcies a aquestes relacions intergeneracionals no es perdran en la memòria.

Alguns experts afirmen que projectes com aquest aporten a la gent gran beneficis com la millora de l’autoestima, la capacitat de contrarestar sentiments d’estancament o de pèrdua que produeixen efectes molt positius per a la salut, en definitiva assolir un envelliment actiu.

Els objectius educatius que ens plantegem al Pla Educatiu d’Entorn han de ser multidireccionals pel que fa als destinataris. Tot i que les primeres actuacions que
estem fent es dirigeixen principalment a infants dels CEIP de Torredembarra, el fet de desenvolupar projectes com l’esmentat anteriorment altres com “Parlem per Educar” en el qual vàrem reunir aproximadament 140 pares per parlar d’educació, ens ajuden a apropar-nos a aquests objectius i a fer cada cop més present la comunitat educativa com a responsable de l’educació dels futurs ciutadans de la Catalunya del segle XXI.

Isabel Escobar Sanmartín | Elena Pérez Pérez
Tècniques del Pla Educatiu d’Entorn de Torredembarra
Fotografia: Mauri -Aj. Torredembarra

Tens un moment

2008-04-05T09:25:00.001+02:00

Annabel Totusaus actriu

Nascuda a Calafell, Llicenciada en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona juntament amb un Postgrau en Pedagogia Teatral. Classes de cant amb Dolors Aldea i Mary Davison, entre altres, i va realitzar un stage al Centre Royal Hart (França). L’hem pogut veure en espectacles teatrals com: “Dones” i “Amor, prozac i dubtes”, “Les Criades”, “In Vitro” i amb La Cubana a “Mamá, quiero ser famoso”. A televisió en series com “El Cor de la Ciutat” o en programes com “25 anys de Cubana”.
En el cinema en pel·lícules com “Le gusta el chile?”. Va gravar el disc “Mummy I wanna be famous” de la Cubana, “Aran un País” de Santi Arisa i “30 anys de la Tribu”.
Actualment interpreta el paper de fornera en l’espectacle “Boscos Endins” de Dagoll Dagom.

Què et va fer ser actriu, hi havia alguna tradició artística a la teva família o entorn?

No, a la meva família no hi ha ningú que es dediqui al teatre ni a res relacionat
amb l’art. Va sorgir de mi. De petita sempre estava cantant i ballant i la meva àvia deia als meus pares “eduqueu-li la veu, feu-la artista”. (Riu) La iaia ja veia que hi havia material.

Et van donar suport?

Sí. Sempre han confiat en mi. El meu pare em deia sempre que quan triés una professió, com que t’hi has de dedicar tantes hores a la vida, n’havia de triar una que realment m’agradés.

Si no fossis actriu què hauries volgut ser?

Quan vaig acabar el batxillerat vaig escollir Filologia Hispànica, fins i tot em vaig apuntar a la carrera i tenia plaça a la universitat, però vaig fer també les proves d'ingrés a l’Institut del Teatre i com que les vaig superar vaig triar l’Art dramàtic. No sé però, si hagués acabat la carrera de Filologia....

Quin va ser el procés fins a convertir-te en actriu?

Primer vaig fer uns cursos de Teatre amb en Joan Gibert a Calafell i després vaig entrar a la carrera d’Art Dramàtic. El tercer curs de la llicenciatura el vaig començar a compaginar amb alguna feina d’actriu al teatre, algun infantil, i en acabar l’Institut, com gairebé tothom, comences a combinar la feina amb algun curs complementari i vas fent els teus grups de teatre.

És necessari tenir una tècnica per a ser actor o actriu, o per contra tot si val?

Això depèn... Jo penso que la tècnica, si la tens, t’ajudarà sempre. Que sigui necessària o no? Hi ha actors que són molt intuïtius, que treballen d’una manera innata, però si tenen una tècnica darrere, tot això que està de més. No penso que et vagi mai en contra.

Tens un Postgrau de Pedagogia teatral, creus que el teatre està ben tractat en l’educació?

No, crec que encara hem de guanyar més terreny en aquest sentit. La gent no sap el potencial que té el teatre i el que pot arribar a ajudar a l’escola. El teatre és molt vàlid per els nens. Molta gent pensa que és simplement un joc i no, darrere de tot això hi ha molts valors que els nens poden adquirir.

I per què creus que tothom s’atreveix a donar classes de teatre a les escoles?

Molts cops per temes econòmics, s'aprofita un professor d'una altra cosa per cobrir aquesta activitat i, sobretot, perquè no hi ha aquest plantejament seriós. Si vols tenir un bon resultat has de posar algú que hi entengui, però això molts cops ni es pensa.

Què els hi recomanaries als joves que es volen dedicar a la interpretació?

Que tinguin molta paciència perquè les coses no vénen de cop. Hi ha moments en aquesta professió que no seran bons però si realment vols una cosa has de confiar-hi i tenir paciència i perseverança.

Vivint al Tarragonès com t’ho feies per veure teatre professional o per estudiar Teatre?

Mira, realment t’he de dir que no vaig començar a veure teatre fins que no vaig començar la carrera, a part de “Mar i Cel”, que vaig anar a veure amb l’Institut de Batxillerat i el qual em va “flipar”. De petita no en veia, però penso que una de les coses que em feia somiar era veure pel·lícules i els actors de cinema.

M’agradaria conèixer la teva opinió sobre l’estat de salut del teatre en general al nostre país? És un bon moment?

Sempre es diu que el teatre està en crisi. Però és un moment en què a Barcelona, per exemple, el musical està obrint molt les portes, tot i que encara falta molt públic per a les coses més alternatives. De totes maneres no ho veig terrible. Sóc optimista, tot i que quan hi ha futbol les sales estan buides (riu).

Ara ets al Teatre Victòria en la producció de Dagoll Dagom “Boscos Endins”, que després començarà gira per Catalunya i Espanya, creus que es podrà veure en algun indret del Tarragonès o hauran de venir a veure’t a Barcelona?

A mi m’han arribat veus que sí, alguna cosa farem per la comarca, potser Tarragona, Reus, Valls. Però si et refereixes a poblacions més petites ja ho veig més difícil.

Per què creus que és tan difícil poder veure teatre professional als pobles de la costa del Tarragonès? Què fa falta?

Suposo que és un problema econòmic i de manca de preparació dels equipaments dels teatres. Hi havia un llistat d’espectacles que si l’Ajuntament els volia programar, i aportava una part del pressupost, rebia una subvenció per a fer-ho (no sé si encara existeix això). Hi ha una manca de programació cultural, però el perquè, no te’l sé dir. Només es programa un cop l’any per a la festa major (un espectacle) però no hi ha programacions amb una mica de continuïtat.

Creus que les coses que falten al Tarragonès en general, culturalment parlant, i que
hi ha a d’altres indrets, no hi són per manca d’interès dels ciutadans o és un problema de desinterès polític?

Home, agafant com a exemple el meu poble, Calafell, jo veig que a l’estiu es fan concerts, un cada setmana, al Castell o la casa de Carles Barral i sí que hi ha públic. A la gent li interessa. A base de fer-ho molt, la gent s’interessa, hi va i ho sol·licita. Sempre, però, primer ha d’haver-hi aquest punt de risc i programar l’activitat.
No és per manca de públic, s’ha de promoure més la cultura a nivell polític.

Què els interessa, doncs, als polítics?

No ho sé, sembla que es prioritzen altres coses abans que la cultura. I què creus que haurien de fer les autoritats competents, Ajuntaments, Generalitat, Diputació, Ministeri... etc per fer que pogués haver una oferta cultural interessant fora del nucli de Barcelona?
Arriscar-se més. S’utilitza l’excusa que no hi ha públic, però no hi estic d’acord. No és veritat. No aconseguiran grans beneficis econòmics directes, segurament. Però sembla que no es valorin la resta de beneficis, tant socials com culturals.
Tornant al meu poble, Calafell, el fet que si hagi instal·lat l’Hotel Ra genera un tipus de turisme i d’economia diferent que abans, el mateix pot aportar la programació cultural ben feta, però és clar, s’ha de fer bé i arriscar-se.

El creador, com tot ésser humà té les seves pors, quines són les teves?

A l’escenari sempre tens la por, “tonta”, d’oblidar-te del text, però amb l’experiència, les pors aquestes es fan més petites. Com a actriu sempre hi ha la por de passar una temporada de poca feina, de crisi.

Quin espectacle els recomanaries veure als lectors de “La Sínia”?

(Riu) Home, veniu a veure “Boscos Endins” (segueix rient). No, seriosament, el recomano perquè crec que és un bon espectacle, podeu venir amb tota la família, amb els avis, els nens... I sobretot perquè és un musical amb missatge,et fa pensar, i això sempre és bo, no?

Ferran Castells Batlle
Actor i director de Centrescènic
Fotografia: Ferran Castells Batlle

Bon ambient

2008-04-05T09:20:00.001+02:00

La vida: l’escola

En Serafí fa mesos que no dorm bé.
Als vols de les cinc de la matinada, es desperta amb un neguit punyent a l’estómac. Constantment li vénen imatges d’un rostre vell i rebregat pels anys.

Com altres matins de diumenge d’aquest hivern, travessa el llindar del vell geriàtric d’una manera mecànica. L’atmosfera del passadís té un regust entrelligat de calç humitejada, en altre temps blanca, i una fortor de gent envellida, mal enganyada amb colònia litrona.

Des que l’ansietat el devora, s’ha enrolat de voluntari. Ben bé no sap per què ho fa. No hi ha res que el distregui del seu particular infern. Malgrat tot, allò l’atreu.

En Serafí és un advocat ambiciós, té una dona brillant, un nen entremaliat de quatre anys i una nena que veu el món des del bressol. Es diria que no li manca de res: treball, diners, èxit, estudis, família..., però amb una buidor profunda que va creixent any rere any i que tapia, maldestre, dins seu tan bé com pot.

Així doncs, el retrobem caminant per aquell desangelat passadís quan tot d’una, un feix de llum mandrós esclata a la cara pansida d’un vell. Ràpid, s’interessa per aquell nou avi i l’informen. El seu nom tant se val.
Casualment, és també un advocat, ben situat en el seu moment. És diria que tenien vides paral·leles: mai s’havien permès tenir temps més enllà de la feina.

De quan estudiava, aquell home va acumular molta informació: hipertròfia memorística. Però de saber, saber, no se’n va adonar que la seva vida sentimental s’escolava i els seus quatre fills creixien indolents i sapastres mancats de la seva necessària mirada. Avui, sol en un racó d’aquell grandiós i decadent edifici.

El Seraf í s’ha quedat trasbalsat contemplant el seu somni davant seu: els ulls, sobretot se li graven aquells ulls negres sense lluïssor, habitants empetitits en les profunditats de dues grans cavernes custodiades per enormes arrugues que solquen tot el seu rostre esquitxant-lo aquí i allà capritxosament.
Cohabiten incòmodament amb elles, un escampat de taques, pigues i vasos sanguinis a punt de rebentar la pell com per fugir del naufragi. Sí, es va impressionant d’aquí i d’allà, d’aquest despoblat d’abatuts cabells del crani esprimatxat, com també, d’aquell flàccid cor tatuat al braç que sobresurt de la màniga dreta del jersei, sense evitar pensar si seria d’algun escadusser amor adolescent. Tanmateix, anacronisme patètic que potencia més el drama en què es troba ara.

L’observació podria continuar, però el Seraf í ja no pot més: les llàgrimes li llisquen galtes avall. Un espetec dins seu l’ha fet trontollar.
Sembla que ningú s’adoni del que li està passant: acaba de rebre una ensenyança, una segona oportunitat que de vegades et dóna la vida. Sense voler-ho, aquella caricatura del que fou un dia, assegut en una empolsinada cadira de rodes, li ha entregat un testimoni vital, com en una cursa de relleus.

En Serafí plora. Per uns moments, confús, seu a la vora del gastat rostre en què s’emmiralla, mentre s’esgota la darrera experiència que tenen en comú tots dos: aquell precís bany de sol tebió que es va afeblint a l’horabaixa.

Els ulls del vell són molt lluny, qui sap si cercant els sentiments que no va saber viure i expressar. De fet, ja fa molts anys que se li va apagar el món. En Seraf í, en un adéu irreprimible, estreny per uns segons eterns la mà de l’home tant afectuosament com pot i aquest el correspon amb un somrís beneitó mancat, ja, d’intel·ligència.

Lentament, es va retirant. Surt al carrer, respira en pau l’aire fresc de la nit i somriu agraït com feia anys no havia fet: la vida l’espera.

Xavi Sellarès Casas
Il·lustració: Núria Riambau

Què vols que et digui ...

2008-04-05T09:15:00.001+02:00

L’edifici del Patronat Antoni Roig

L’edifici del Patronat Antoni Roig és un dels més emblemàtics de la Torre.
Ara necessita una remodelació i unes inversions importants perquè pugui mantenir-se en bon estat i donar servei al poble.

Va ser inaugurat l’any 1899 i es pot dir que no s’hi ha fet mai cap obra important
de manteniment. Crec que s’ha de buscar la manera per tal de deixar-lo en bones condicions per a les activitats que s’hi duen a terme (que en són moltes).

Des de 1886, any en què es va celebrar la primera junta administradora, el Patronat ha complert perfectament amb la funció per la qual va ser fundat, l’ensenyament.

Segons el testament del Sr. Antoni Roig, la junta del Patronat ha d’estar formada per l’alcalde com a president, el farmacèutic més antic del poble, un regidor i dos dels majors contribuents. Les despeses de manteniment, no sé si des de sempre, però sí des de fa molt de temps, han estat a càrrec de l’Ajuntament, el qual sempre ha mirat de fer el mínim d’inversions en aquestes instal·lacions fins arribar al punt en què l’edifici s’ha degradat de tal manera, que ara s’han de fer reparacions molt importants per poder-lo deixar en bones condicions.

L’Antoni Roig (com se l’anomena popularment) ha donat, fins fa molt poc temps, ensenyament reglat i per ell ha passat la majoria de la gent de la Torre. Aquest edifici no és patrimoni de l’Ajuntament, és propietat del Patronat Antoni Roig, l’alcalde és president de la junta formada per quatre membres més. Aquesta junta és la que ha de vetllar perquè l’edifici es mantingui en bon estat i alhora ha d’estar informada de totes les activitats que s’hi duen a terme. En aquests moments hi tenim l’Escola de Música, les aules d’adults, el centre Capicua i diverses entitats més.

En concepte de lloguer, l’Ajuntament pagava, fins fa ben poc temps, aproximadament la quantitat simbòlica de 300 € a l’any, quantitat ridícula pel servei que dóna l’edifici. No es pot donar l’excusa que aquest lloguer és tan baix perquè es paguin els professors, l’aigua, la llum, etc., perquè si no es tingués aquest edifici se n’hauria de buscar un altre, o uns altres si es volguessin donar els mateixos serveis, i les despeses serien molt més elevades.

Amb tot això, el que vull dir és que l’Ajuntament hauria de pagar un lloguer que es correspongui amb la superfície ocupada i al preu actual, tal com fa amb altres locals i així, amb els ingressos obtinguts, la junta podria decidir les prioritats i fer les
reparacions necessàries perquè l’edifici i les instal·lacions es mantinguin en bon estat. Però, pel que es veu, tenen més importància les obres que tenen més ressò com l’auditori, pavellons esportius, biblioteca, ràdio, carrers... Quedin com quedin aquestes obres, la qüestió és fer coses noves, les altres queden en segon lloc i no se’ls hi dóna importància (no porten vots). És un valor sentimental dels torrencs i la Torre ja no és el que era, la majoria dels habitants ja no senten que formen part de la identitat del poble.

Tal com estan les coses, sembla que quan es fa alguna obra de manteniment a l’edifici sigui un sacrifici per a l’Ajuntament, quan no és així. Qui fa el sacrifici és el Patronat i el poble de la Torre que veu com aquest edifici emblemàtic es va degradant i es pot arribar a perdre. I quan això passi, que passarà si seguim així, qui en serà el responsable?

Pel bé del poble i de tots els qui hi vivim i els qui hi viuran, confiem que es trobi una solució per salvar aquest edifici que, a banda de bonic, ha estat tan important, abans que sigui massa tard.

Octavi Solé Rovira
Exregidor i exmembre del Patronat Antoni Roig
Fotografia: Mauri - Aj. Torredembarra

Parlant de ... Pla educatiu de l'entorn

2008-04-05T09:10:00.001+02:00

Sovint, s’ha confós el concepte d’educar amb el d’ensenyar.

Però òbviament, el fet d’educar va molt més enllà. Educar consisteix en formar-nos, créixer com a persones des de diversos àmbits, per la qual cosa requereix la implicació de tot el nostre entorn. La família, l’escola, els amics, les entitats i associacions de les quals formem part, els mitjans de comunicació, i d’altres àmbits, tenen un component educatiu important.

L’Ajuntament, com a administració més propera al ciutadà, sovint assumeix més competències de les que té, perquè òbviament no es pot tancar els ulls davant les necessitats de la nostra ciutadania. Temes com la immigració, l’educació fins als tres anys, la formació d’adults, la formació de persones amb risc d’exclusió social, haurien de ser assumides, o si més no dotades de més recursos des de les instàncies superiors, des de l’Administració d’un estat competent en aquests temes. Però tenim el que tenim i cal treballar amb els recursos dels quals disposem.

El Pla Educatiu d’Entorn és un primer pas, molt important en aquesta implicació de les diverses administracions en l’educació de la persona. L’objectiu prioritari d’aquest pla és el de coordinar i impulsar el treball conjunt en tots aquests àmbits que esmentava en l’inici d’aquest article.

Cal tenir en compte que Torredembarra és una ciutat que genera una gran quantitat d’activitats, un intens moviment cultural, esportiu, lúdic, educatiu i associatiu. Malauradament,aquest dinamisme sembla que, a vegades, passa desapercebut i no té el ressò que li correspondria. Per tant, sembla del tot evident que si es treballa de manera coordinada, aconseguirem una major implicació i optimitzarem els resultats.

El Pla d’Entorn és, doncs, un ambiciós projecte de present i de futur, que ha començat amb empenta, que gaudeix de prou recursos humans i materials, però que per garantir el seu èxit, requereix la implicació de tots els sectors i àmbits que tenen quelcom a veure amb l’educació.

Gerard Ciuró i Marquès
Regidor de Comunicació, Educació i Patrimoni
Fotografia: Mauri - Aj. Torredembarra

Editorial

2008-04-05T09:05:00.003+02:00

Sens dubte, el patrimoni heretat provinent del llegat de l’indià torrenc Antoni Roig és un dels trets distintius de l’educació a la nostra vila. Cal no oblidar, però, que darrera la magnitud de les grans obres s’hi amaguen mestres que han esdevingut referents.

Precisament, mentre piquem aquestes línies ens ha deixat la Pepita Salort que tantes coses ens havia ensenyat.
El nostre més sentit homenatge per a ella des d’aquesta editorial.

L’educació s’enfronta a nous reptes en un context de canvi permanent. La formació ha deixat d’estar associada als nostres primers anys de vida per esdevenir permanent. Aquesta Sínia vol fer una petita contribució a aquest món des d’àrees ben diferents.
Mentre s’està distribuint aquesta darrera edició nosaltres hem posat el fil a l’agulla per a preparar la següent Sínia. El sexe, l’educació sexual, la reproducció, l’amor i la sensualitat seran els temes que s’encarregaran d’inspirar artistes, escriptors, entitats i tothom que vulgui.

Les opinions de les col·laboracions no han de coincidir necessàriament amb del Consell Editorial.

Per participar en la revista i opinar sobre els projectes de nova execució o de continuïtat amb lligams amb l’aspecte més cultural de la vida de la nostra vila, pots contactar amb el Consell Editorial mitjançant l’adreça de correu electrònic:

participacio-ciutadana@torredembarra.cat
Foto de coberta: Luis González
Paper estucat mat: Novagloss 150 gr - Antalis

Crèdits

2008-04-05T09:00:00.001+02:00

Consell Editorial:
Maria Bestard Luciano, Ferran Castell Batlle, Gerard Ciuró Marquès, Ramon Ferré Sánchez, Núria Gómez Granés, Agnès Llorach Solé, Trini Mir Hernández, Emma Riambau Farré, Xavier Sellarès Casas, Xavier Zaragoza Olivé.

Agraïments:
A tothom qui ha fet possible aquesta edició de La Sínia.

Punts de distribució de La Sínia:
Ajuntament, Biblioteca, Patronat Antoni Roig, Ona La Torre, Fundació Pere Badia, Llar de Jubilats, CAP, Cal Bofill, La Casona, Casal Municipal, Casal de La Marítima, etc.

Si us interessa rebre La Sínia per correu postal o per correu electrònic, ho podeu sol·licitar: Per escrit: Ajuntament de Torredembarra - Regidoria de Comunicació.
Pl. del Castell, 8. 43830 Torredembarra. Per telèfon: 977 640 025.
Per correu electrònic: participacio-ciutadana@torredembarra.cat

Ha fet l’última correcció Federico Merino Mir

Disseny i realització: Eloi Figuerola Estudi.

Impressió: Unigràfic
Edita: Regidoria de Comunicació, Ajuntament de Torredembarra.
Dipòsit legal: B-15891-08. Tirada 2.000 exemplars gratuïts. Prohibida la seva venda.

Arts i manyes

2008-01-21T22:50:00.000+01:00

Paquita Esteban

Noche de San Juan
Los perros aúllan al rojo y al ruido:
chispas de oro, carnaval de humo.
Aire y humo bailando:
chispas de oro y rojo
sangre que arde.
Nuestro hijo devorado por el tigre que ruge.
Sopla el aire mareas de aire y luna
hacia el faro
hacia el sur:
tierras del delta: dios de los cristianos.
Es junio y los signos del calor invaden la arena
se queman las ricas telas de los sueños
los perfiles goyescos de los rostros.
La noche camina...
las sombras preparan su ofrenda: diosa desnuda del mar.
Fiesta de rojo y violeta, de petróleo y de sal.
Las horas apagan la hoguera como sus besos
los silencios rincones del agua.
Toca el tambor, golpea la luz, arde la sangre
y el relieve cubierto de antina y de rocío
se llena de indefinidos pétalos de rosa
flotando
roncando
el mar fiero y la voraz laguna se abrazan en un sueño de
verano.
El sol levanta el telón.
¿Dónde está el paisaje negro de noche sin luna?.

Arreu la Torre

2008-01-21T22:45:00.000+01:00

Enguany dos torrencs han rebut un reconeixement públic per la dedicació que han mostrat al llarg dels anys en diferents aspectes culturals relacionats amb la vila de Torredembarra i la cultura popular en general. El primer d’ells va tenir lloc el passat 22 d’abril coincidint amb els actes de la 14a edició del “Dia del Graller”, unes jornades sobre el món de la gralla que organitza anualment la Coordinadora de Grallers de Vilafranca del Penedès. L’homenatjat va ser el torrenc Anton Gras Ciuró (a) Sagal per la seva dedicació a la música, als castells i la seva important tasca com a mestre de timbalers. L’acte va tenir lloc al migdia a la plaça Jaume I. Després de rebre diferents obsequis per part de la Coordinadora, l’Ajuntament de Vilafranca i els Grallers de la Torre, unes emotives paraules d’agraïment van donar pas a la particular interpretació torrenca del Toc del Castell per part del mateix Anton i
els Grallers de la Torre. Un dinar col·lectiu al casino de Vilafranca va cloure l’acte.

Per altra banda coincidint amb els actes de la Festa del Quadre de Santa Rosalia d’enguany els Grallers de la Torre i el Patronat Municipal de Cultura van retre un homenatge al també torrenc Jaume Busquets Ventura, en reconeixement a la seva tasca
divulgativa al voltant del cant coral i la música en general, als castells i, en defi nitiva, a la implicació constant que ha tingut al llarg dels anys envers la cultura del nostre poble.

De tot sèpia

2008-01-21T22:40:00.000+01:00

Imatge quotidiana per a la peixateria i el carreró. Anys 30

FOTO CEDIDA PER ALBERT VILASECA

Ball de diables

2008-01-21T22:35:00.000+01:00

El Ball de Diables de Torredembarra és una entitat amb una gran vida pròpia. Té la seva seu al Patronat Antoni Roig, a la construcció annexa que abans era la casa del bidell. Allà hi guardem el nostre material divers i hi celebrem les nostres reunions

El gruix d’actuacions es dóna en el període estival (entre Sant Joan i Santa Tecla, per entendre’ns) i és per això que en aquesta època al nostre local és fàcil trobar algun diable preparant pirotècnia o als membres de la junta planifi cant sortides. A
l’agost l’activitat va in crescendo, doncs és l’hora de preparar els versots i d’assajar el Ball Parlat i la Carretillada del quatre de setembre.
El fet de tenir també un Ball de Diables Infantil fa que ja, a partir de l’abril i fi ns al setembre, el local aculli amb periodicitat entre quinzenal i setmanal els seus assajos.

No tot s’acaba amb l’arribada de la tardor. També hi ha alguna actuació en altres èpoques (festes majors de tardor o d’hivern) i es fan altres activitats que van més enllà del que és una actuació de foc, com poden ser la participació en algun acte cultural on se’ns requereixi (Jornades o Fires de cultura popular o suport a altres activitats que es fan a la nostra vila, com a l’arribada del Correllengua). El fet de pertànyer (en som fundadors) a la Coordinadora de Balls de Diables Centenaris també fa que tinguem compromisos més generals. També és variable la data de la Mostra de Balls de Diables Centenaris amb Parlaments en la que participem cada any, i hem de confessar que cada any cau alguna actuació fora del Principat.

Ser diable no és només tirar foc o tocar el timbal. Pel bon
funcionament del ball hi ha tota una feina al darrera
que no es veu ni se sent. Si estàs interessat en ser del Ball de
Diables posa’t en contacte amb nosaltres. Al Ball tothom hi és
benvingut. No té importància l’edat, la talla, què llegeixes, amb
qui surts, què menges per sopar.

Núria Batet Miracle
Foto: Jordi Suñé Morales

L'auca de l'estudiant

2008-01-21T22:30:00.001+01:00

Quan al matí arribem a l'aula imaginem llits a taula
Sara

Si a la lluna tu estàs, ja t'ho trobaràs
Dànae i Míriam

La joventut d'avui dia vol fer festa cada dia
Marc, Roger i Javier

Els joves pensem, opinem i també ens manifestem
Mireia i Alba

Quan ens despertem al matí només pensem en tornar a dormir
Patrik i Pol

Per a ser un bon estudiant has de ser constant
Arantxa

A cop d'ull

2008-01-21T22:30:00.000+01:00

Una de les experiències més colpidores que vaig viure quan tenia 22 anys, va ser intentar apagar un incendi a la Serralada dels Ports prop d’Horta de Sant Joan.

Eren les 14’15 h d’un migdia d’agost. L’espetec de les branques dels pins ens van despertar de la migdiada.

Mig poble i els bombers vam començar a grimpar per les pistes per veure com, impotents, les flames i el vent se’n reien del bosc. Un miracle va fer que uns núvols carregats de pluja descarreguessin l’aigua necessària per aturar el drama.

El foc devora amb ànsia quan troba el plat de les sequeres a taula.

Dies després, la contemplació del paisatge ennegrit restà per sempre a les retines.

Aquests dies, el govern de la Generalitat, ens passa un espot publicitari, que més o menys resa…”estacions… zero, flora… zero, fauna… zero, bolets… zero,….etc..”va dient tot allò que perdem quan el foc arrasa allò que troba.

El FOC controlat pot esdevenir festa; sense controlar, tragèdia. La tragèdia de la mort de persones i de la pèrdua d’un paisatge o altre.

Hi ha un altre foc que anorrea el paisatge. Més lent, crema amb combustió intangible. És el foc del ciment. Estic parlant de l’urbanisme que a molts indrets de la geografia nacional ha imperat aquestes últimes dècades de règim democràtic. L’urbanisme s’ha fet seu el terreny rústic i manlleva la història geogràfica de viles i pobles a cop de plans parcials i generals. Moltes
vegades a contracor dels mateixos vilatans que impotents clamem a la reflexió.

Veure desaparèixer, a prop nostre, paratges com el Canyadell, El Roquer...ara Muntanyans és com si contempléssim impassibles un incendi planificat pels poders especulatius.

Si l’espot publicitari l’apliquéssim a aquest urbanisme desintegrador i anihilador s’hi avindria com el fil a l’agulla.
No estic parlant d’aturar tota mena de creixement, parlo d’integrar l’urbanisme al paisatge. Només cal passejar-se per indrets on això es duu a la pràctica per adonar-nos que la direcció del creixement a la Costa Daurada no és el que pot dur-nos més riquesa material i espiritual... més aviat que tard ens passarà factura. Aquesta construcció ferotge practicada per especuladors incombustibles arrasa el paisatge sense mirament de cap mena. Veure els exemples del Penedès, Lanzarote o la Provença a França

Aquest incendi serà difícil d’aturar. Amb el clam ciutadà no n’hi haurà prou.

Hi posaran seny les administracions locals i autonòmiques?

L’únic miracle el pot dur el propi mercat, que ja està fent inviable promocions que ocupen terrenys rústics planificats com a urbanitzables.

L’especulació ferotge pot estar cavant la seva pròpia tomba. Ho saben els propis promotors. Encara que la vanitat els faci seguir construint, a la darrera manifestació contra la construcció a Muntanyans II, els joves cridaven “Menys ciment, més coneixement”. En Joseph Beuys hi estaria d’acord.

L’art també es pot cremar a la foguera de les vanitats. Quan la creació artística no té un compromís ferm amb la societat que li ha tocat viure.

Vull acabar aquest escrit recordant una de les figures cabdals de l’art contemporani. Parlo d’en Joseph Beuys (1921-1986).

No puc resumir ara les contribucions d’aquesta persona (queda per un altre article si s’escau). Només ressaltar l’acció que va fer a la Documenta de Kassel plantant set mil roures com a acció artística. Per Beuys tot arbre és una escultura viva. Ho va fer un any en què encara no es parlava de canvi climàtic. Contracorrent d’aquesta nova cultura del desenvolupament insostenible, va divulgar un nou concepte d’art.

Jordi Morera
Membre de GROP
Associació per a la difusió de l'Art Contemporani

Els diables de la Torre

2008-01-21T22:20:00.000+01:00

Parlar de diables a Torredembarra és fer-ho de foc, de sàtira, de tradició, de festa,
de reivindicació i moltes coses més. Però anem a pams. Ser diable a Torredembarra és una tradició centenària que, si bé no es va interrompre durant anys, ha arribat fins el segle XXI.

El document més antic que fa esment de l’existència d’un Ball de Diables a la vila de Torredembarra data de 1791. Es tracta d’una acta notarial en què es dóna fe de la visita del Comte de Santa Coloma, senyor de la vila, per assistir a la inauguració de l´ antic Ajuntament. A l’acta s’explica que davant del Comte els diables van representar el ball parlat (Bayle de los Ángeles) i que també va actuar la resta del Seguici Popular (malauradament l’al·lusió “otros bayles” no permet saberne la composició).

Posteriorment, entre 1849 i 1892, hi ha diverses actuacions del Ball de Diables a les festes majors i als Corpus que van ser recollides per la premsa de l’època: La Opinión, Diario de Tarragona i Diario de Barcelona. El Ball de Diables era un element important de la festa (mereixent la consideració de “tan célebre” als diaris) com mostra el fet que, l’any 1853, els diables van ser l’únic ball que va actuar a la festa major, ja que possiblement l’auge dels castells havia fet desaparèixer momentàniament la resta de balls. Des de l’any 1892, però, ja no es tenen més referències del ball, que es va perdre paral·lelament a la davallada econòmica i
demogràfica de la vila de Torredembarra.

Van haver de passar més de cent anys per tornar a veure foc als carrers de la Torre, fins que el 1987, un grup de joves el va voler recuperar. La transició ja quedava
enrere i era l’època del ressorgiment de la cultura popular catalana. El Camp de Tarragona i el Penedès recuperaven el seu model de festa major i els Balls de Diables n’eren un element essencial. Emmarcantse en els diables d’aquesta zona, un grup de joves, per mitjà del Centre d’Estudis Sinibald de Mas, van recuperar el Ball de Diables de Torredembarra, que, tot i fundar-se el 1987, va fer la seva primera sortida que se’n diu “oficial”, per Sant Joan de l’any següent a Baix a Mar, una actuació que s’ha mantingut fins avui dia. Des de llavors, el ball anà creixent, fins arribar a l’estructura que ara coneixem: una associació de 35 membres actius (60 en total) i l’existència d’un ball de diables infantil, format per infants de cinc a dotze anys.

Gràcies a l’esperit tradicional, el ball va ser membre fundador de la Coordinadora de Balls de Diables Centenaris amb Parlament de Catalunya, que pretén divulgar el fet tradicional del món del foc.

El Ball de Diables de Torredembarra té dos grans trets distintius: el foc i el Ball Parlat. En termes pirotècnis, el ball és un dels capdavanters de Catalunya, forma
part habitualment dels millors correfocs (com ara el de Tarragona i Vilanova) i realitza una carretillada anual, que es tracta d’un cercle tancat de foc durant una
quinzena de minuts. El fet d’utilitzar la millor pirotècnia i de tenir molt en compte el color, el so i el temps dels petards, fan que les actuacions siguin espectaculars.
El Ball Parlat és una representació teatral on el bé (representat pels arcàngels Sant Miquel i Sant Gabriel) acaba derrotant el mal (representat pels borrons, l’Alferes,
el Capità, el Llucifer, la Diablessa i els tabals). El més esperat, però, són els versots satírics que es realitzen cada 4 de setembre amb motiu de la Festa Major de Santa Rosalia. En aquests texts, es fa una repassada en clau irònica del què ha passat al poble i al país.

Aquest 2007 l’entitat està d’aniversari, ja que ha complert vint anys. Per tal de elebrar-ho, el ball va organitzar la XI Mostra de Diables Centenaris a Torredembarra, va fer una exposició pels carrers de la vila (“20 de foc”), va escollir i interpretar els deu versots més representatius dels vint anys (“Els 10 dels 20”) i va estrenar vestits nous pels àngels. Va ser una bona manera d’unir una mica més Torredembarra
amb aquesta entitat, sovint criticada per la seva irreverència, sovint aplaudida pel seu atreviment.

Guillem Bargalló i Palau
Foto: Jordi Suñé Morales

El vermell i el groc

2008-01-21T22:10:00.000+01:00

L’estiu ho crema tot. Fins i tot aquí on la pluja cau durant mesos i sembla
com si la humitat ho hagués impregnat tot fins a l’ànima. L’essència dels elements, l’esperit dels objectes. També de les persones. La gent passeja com mullada i impregnada d’aquesta grisor d’hivern. De cop arriba el sol i la gent s’afanya a sortir al carrer amb les samarretes curtes i les sandàlies brasileres. Jo, acostumat a un sol més càlid, encara porto la meva cardigan com si fos la nova Mrs de Winter
veient Mrs Danvers dins la cornuallenca casa en flames. Flames que ho envolten tot, que s’enduen un futur incert, un passat obscur, un present prou clar.

Pensant en aquesta pel·lícula, sóc transportat pel moviment de les flames, hipnotitzat per la seva dansa, a una imatge més antiga encara, que no he vist mai, sinó en gravats i pintures. Una imatge tan tràgica i tan dolguda que fins i tot jo la sento acompanyada de patiment. M’imagino com seria la vista d’aquells primers dies de setembre de fa més de tres segles, des d’aquest parc on la gent juga a pilota i pren banys solars. Darrera meu el que ara és la Tate Modern; davant, un immens foc. El més
gran de la història de la ciutat, en què es va perdre la catedral de Saint Paul i tants altres edificis que caracteritzaven la silueta de la metròpoli. Avui tenim
una altra catedral, si és possible més bonica, però la memòria existeix, i juga amb nosaltres de maneres insospitades; tant, que em sembla com si hagués estat allí aquell 1666. La sort va fer que no s’haguessin de lamentar gaires morts; fins i tot van dir “figures singulars”.

Però, jo em pregunto, no n’és prou una? El foc és puresa, és clar, però aquell foc no va purificar res. Aquell foc ens deixa –perquè ho fa encara avui– una sensació amargant que fa que quasi sentim la picor del fum al nostre coll.

Mentre espero l’Amber fent la fotosíntesi en aquest jardí, observo com es mou la gent d’una manera totalment diferent a com ho feia la darrera vegada que vaig venir a visitar el museu. Aleshores semblaven trets d’un còmic obscur, americà diria. Un Sin City anglès on la pluja no cessa de caure, la població camina lentament com en una dansa en codi, on tot és del color gris de l’asfalt mullat.

Ara tot és ple de colors, de moviments suaus i tranquils. No hi ha paraigües ni robes amples i fosques. Samarretes curtes i tirants. Alguns nois juguen ja sense part de dalt, potser per distingir-se dels seus contrincants, potser per atraure mirades, potser, tan sols, per suportar aquesta calor. Però jo no m’he tret encara la meva jaqueta.

Passejant per la vora del riu amb l’Amber, miro el Parlament i el meu cervell em retorna imatges i paraules pintades de vermell i groc, del color del foc que encara enlluerna la meva ment des de l’altra banda del riu, del que escapo per sort quan som a la Torre de Londres. D’aquest foc que segueix present en la nostra intel·ligència col·lectiva i també, d’una manera física, en aquest monument a Monument, la columna
en memòria d’aquesta tragèdia.

A l’arribar al nostre destí, el Big Ben em torna a la memòria i em fa explicar-li històries de Carnestoltes, dels Dimecres de Cendra i de com el rei Carnaval crema
mentre endrapem sardines que no hem enterrat. Tot pel record del novembre passat quan, aquí a Clapham Common, on hem vingut a menjar les millors pizzes de la ciutat, vam celebrar Bonfire Night, nit de focs d’artifici en honor de Guy Fawkes, que fracassà en el seu intent d’explotar el Parlament de Westminster. El moviment, la gent, aquesta plaça. Tot em recorda aquella nit màgica en la que el cel obscur de tardor es va omplir, per uns minuts, dels colors que veig en els ulls de la gent aquesta tarda d’estiu.

Miro l’Amber un instant i als seus ulls també veig aquest color tan intens i carregat de significat. Per la seva ment passa la mateixa imatge. El color vermell i groc ara es barreja amb el blau, el verd i el violeta. Ens agafem de la mà i comencem a córrer.

Fèlix Brun
http://nadanteltamesi.blogspot.com
Foto: Liane Volkmann

Joan Ciuró Gatell pintor

2008-01-21T22:00:00.000+01:00

Ciuró Gatell neix a Torredembarra l’any 1940, estudia i es gradua a l’Escola d’Art de Tarragona del 1955 al 1959. Durant aquest període guanya el premi de pintura juvenil, regional i nacional de l’any 1958. El 1965 elabora un mural per a l’Escola de Música del Terç de Llevant. El 2007 realitza el cartell de la conferència feta a la Universitat de Paris-Sorbona, sobre Miquel Martí i Pol.
Ha participat en diferents certàmens nacionals entre els quals destaquen:
1955, 1966, 1967 Premi Inglada Guillot, 1966 Medalla Tapiró, 1966 Saló de Maig de Barcelona, 1967 Seleccionat per participar al Saló Internacional del Museu d’Art Modern de Barcelona, 1996 Premi de Paisatge del XXIV Saló Internacional del Parc
Maurice Rocheteau de Revin (França).
Ha realitzat diverses exposicions col·lectives entre les quals destaquen:
Sala Guifré Escoda de Barcelona, Sala d’Art Morató de Vilafranca del Penedés, Sala Vayreda d’Olot, Sala Conxa López de Torredembarra, Sala Carmen de Torredembarra, Sala d’Art Mar de Barcelona, Sala Salduba de Zaragoza.
Ha portat a terme les exposicions individuals a:
Caixa de Pensions de Torredembarra, Sala Marina de Torredembarra, Sala Museu de Torredembarra, Sindicat d’Iniciatives de Tarragona, Centre de Lectura de Reus, Sala d’Art Arimany de Tarragona, Galeria d’Art Terraferma de Lleida, Galeria Flat’s de Caracas (Veneçuela), Galería Artelarre de Vitoria-Gasteiz, Sala d’Art Mar de Barcelona, Sala Herraiz de Madrid, Palau de la Diputació de Tarragona, Sala Salduba de Zaragoza, Pati Rei Jaume I, Ajuntament de Tarragona, Galeria d’Art Arts Estudi d’Altafulla, Mediatheque de Villars (França).
Algunes de les seves obres han estat adquirides per col·leccionistes d’Alemanya, Holanda, Anglaterra, França, Veneçuela, Japó i EEUU.
Actualment és membre de la comissió d’exposicions de Torredembarra.
Podem trobar les seves obres en les següents publicacions: 10 anys de Galeria Arimany, Revista GAL-ART, Anuari
d’Art Grup Escola, Revista BECTHNK.

Quan decideixes fer-te pintor?
Va ser, quasi, per una frustració de la música. Als 7 anys vaig començar a estudiar
música. M’agradava moltíssim però a casa no em podien comprar un piano. Em van
comprar un violí que aleshores va costar mil pessetes. Encara el tinc. I vaig anar estudiant música fins els setze anys, però als 14 ja vaig començar amb la pintura. Vaig anar a l’Escola d’Art. El meu professor de violí em va dir que havia d’anar a estudiar a Barcelona i és clar, no m’ho podia permetre i ho vaig deixar. Vaig seguir amb la pintura, però encara enyoro la música.

Què veu un pintor en el que l’envolta que no veuen els altres?
Normalment, diuen, que els artistes volem ser diferents. És mentida; som diferents. Sinó no tindríem aquesta sensibilitat. El que ens envolta, una posta de sol, el cantar dels moixons, ho veiem d’una altra manera. Jo no sé com ho veuen o ho senten els altres. És un món que tinc jo. Com deia Nietzsche, qui fa anar les mans és un treballador, qui fa anar les mans i el cap és un artesà, però qui fa anar les mans, el cap i el cor és un artista. És un sentiment que portem dins tots els que pintem.

Hi ha alguna preferència a l’hora de triar els temes que duus als teus suports?
Això ha anat en relació a l’evolució que he anat fent a la vida. Vaig començar d’una manera més acadèmica, durant el temps a l’Escola d’Art.
Però depenent del meu estat anímic he anat canviant. També en algun moment l’obra d’un pintor depèn del mercat i quan depens de galeristes hi ha cops que has de pintar el que et demanen per vendre; és una mica com prostituir-te. No pots fer el que et ve de gust. Jo tinc la sort de no dependre, ara, de les galeries i puc pintar el que sento. Ara m’he tornat més abstracte, havia pintat molt més realista. El que sempre m’ha interessat, però, ha estat el color. Aquest és uns dels aspectes que s’ha valorat més de la meva obra.

Qui són els teus mestres i quines influències vas tenir pel que fa a les arts?
Els meus mestres van ser els de l’Escola d’Art, entre ells en Lluís M. Saumells. Però els meus pintors preferits, catalans, en Nonell i tots els impressionistes, sempre m’han seduït, començant per Toulouse-Lautrec, Cézanne, Renoir. Aquest per mi és un món fantàstic.

El pintor. Neix o es fa?
Crec que ha de néixer amb aptituds, però després s’ha de formar. Per moltes aptituds que tinguis si no treballes no arribes enlloc.

És necessari tenir una tècnica per a pintar o, per contra, tot si val?
És necessita tècnica però també la vas adquirint, treballant.

Com defineixes la teva pintura i què pretens amb ella?
Colorista, sobretot. Pretenc que qui contempla una pintura meva rebi el que li vull transmetre. He passat de la figura al paisatge. No m’interessen massa els temes urbans i ara, tampoc, m’interessa la figura com abans. No puc expressar els sentiments a través del color que m’aporta el paisatge amb els temes urbans ni
amb la figura.

Quina experiència global treus de la teva carrera com artista?
M’ha servit per entendre el món de manera diferent, no envejar res de ningú i saber gaudir de les petites coses.

Quin et sembla, actualment, el panorama en el món de la pintura?
Actualment hi ha més recursos per poder estudiar i preparar-te, per fer qualsevol cosa. Nosaltres als 13 ó 14 anys havíem de treballar per força. Avui en dia hi ha molta gent preparada i això fa que el nivell sigui alt. En realitat hi ha més de tot, però qui ho dirà serà el temps, els anys.

Com actues davant de les exposicions, temàtica de les obres exposades, artistes ... ?
Ara jo només exposo i em bellugo en temes culturals. Quan exposes pel teu compte has d’estar molt convençut de la teva obra, perquè ets tu qui l’has de vendre. Quan treballes per un galerista és ell qui la ven i de vegades els criteris que utilitza
poden no tenir res a veure amb el que tu sents, però és part del mercat. Molts pintors acaben prostituint la seva obra i pinten sempre el mateix, perquè és el que el galerista li demana per vendre. Molta gent compra quadres perquè el galerista els
hi assegura que és una inversió, però no perquè els hi agradi el quadre en si.

Dediques tot el temps que t’agradaria a pintar?
Sí, perquè no puc pintar massa. M’imposo treballar tres o quatre hores cada matí, però més no puc. És com si encenguessis un llumí, dura fins que es crema; després ja no em surt res.

Quina de les teves obres és la que més t’agrada?
En tinc vàries que m’han agradat, però no tinc una preferència per una sola en concret.

Treballes per sèries temàtiques?
Per estil, per una forma de pintar sí, però per temàtiques, no. Tot i que ara hi ha un tema que vull pintar: les quatre estacions, ja tinc la Primavera.

Quines tècniques empres i com comences un quadre?
He tingut èpoques: aquarel·la, dibuixos al carbó, oli, nogalines amb tintes xineses... Ara pinto molt amb espàtula amb capes i gruixos de color. El guaix no l’he tocat gaire i les acríliques no m’acaben d’agradar. A l’hora de començar una pintura
no m’entretinc gaire en l’esbós, vaig fent la composició sobre la marxa, buscant l’equilibri. Abans podia sortir a fora i pintar un quadre, era fantàstic, però la pintura que faig ara no la puc fer així. La puc començar fora, però el treball del color que faig ha de ser d’estudi. Surto a fora i prenc notes i fotografies que després em serveixen per seguir treballant a l’estudi.

Vas pintar l’incendi de Vespella. Quines dificultats hi ha a l’hora de pintar el foc?
Em vaig inspirar en l’incendi de Vespella. Hi ha moltes dificultats a l’hora de pintar el foc. Has d’anar molt en compte amb el color, els vermells, els violetes. Has de tenir molta cura amb les pinzellades per no embrutar. Una pinzellada fora de lloc i embrutes el quadre.

Projectes a curt termini?
Em vindria de gust i m’agradaria exposar fora d’aquí. Però ara, treballant en estudi, no puc, ni vull córrer. Aniré pintant fins que tingui la suficient obra per exposar el que realment em convenci i m’agradi.

Ferran Castells

Diverses lectures

2008-01-21T21:58:00.000+01:00

Quin llibre salvaries de les flames ?

En l’últim article vaig relacionar en to intimista el foc amb els llibres com una via dràstica i dramàtica per esporgar, i és que l’esporgada és una tasca molt complexa que, periòdicament, hem d’assumir, també, a les biblioteques. No puc relacionar de cap altra manera el foc i els llibres, no puc ni imaginar un incendi descontrolat en una llibreria o en una biblioteca, no suporto la imatge de pires de llibres fumejant perquè no complauen la ideologia imperant. Fa mal només de pensar-hi.

Segur que recordeu el recent cataclisme de Cisco; doncs bé, a les notícies vaig clissar un infant fugint-ne i duent sota el braç el més preuat: un parell de
llibres atrotinats.

Si a la biblioteca es declarés un incendi, quin llibre salvaries immediatament?

Ara que per fi albirem el dia del trasllat a la nova biblioteca, imaginar una desgràcia tan greu em deixa sense aire, seria un gran trasbals per a tots els vilatans. No vull ni imaginar els malsons d’Alexandria, Los Angeles o la biblioteca de la duquessa Ana Amalia de Weimar. Però, si avui hem de parlar de foc, ens hem d’enfortir i hem d’aprendre a actuar davant d’una catàstrofe d’aquesta magnitud. Els
tècnics que han realitzat el projecte ja han previst un protocol de prevenció i actuació davant el foc. L’aigua per sufocar les flames, malauradament, també malmet els llibres i un detall curiós és que congelant-los podríem recuperar els més valuosos.

Quins són els llibres de la nostra biblioteca que hem de rescatar de les flames?

Segur que cadascú en triaria un de diferent. Davant d’aquesta pregunta punyent jo no en tinc cap dubte: correria cap a les lleixes de la Col·lecció Local i n’abastaria tants com els meus braços, avesats a dur capses pesants, poguessin suportar. I, sense
pensar-m’ho, recolliria els exemplars de la premsa local: les veus de la nostra vila des de la democràcia. I reclamaria ajut per salvar tota aquesta preuada Col·lecció, on hi reunim el més original i el que ens és més propi. Perquè, si bé alguns dels
exemplars hi són a altres biblioteques, la biblioteca de la vila juntament amb l’arxiu ha de preservar la memòria local.

Què rescataria la gent, d’una biblioteca?
Però, per fugir d’aquesta escena roent, deixeu-me que us tradueixi algunes respostes d’un servei en línia de Yahoo!, una comunitat de respostes on els internautes exposen qüestions curioses i altres les responen obertament. A mi em va provocar un sotrac trobar aquesta pregunta sobre l’incendi en una biblioteca, però em fan somriure les respostes:

Salvaria Incendi a la torre o Com sobreviure a un incendi.
Els primers que se’m posin pel camí.
Un llibre que es tituli Com fer l’amor en una biblioteca en flames.
Aquell que dugui a les mans: se suposa que si sóc a la biblioteca és perquè necessito aquell llibre.
Salvaria els llibres que demanessin ajut. Per què? Perquè sóc un bon ciutadà i m’agrada ajudar.
El més vell; si no, Els miserables.
Trauria tants llibres com pogués, en primer lloc, el que estigui llegint. Ara, si es tracta de títols emblemàtics, trauria la novel·la Fahrenheit 451 de Ray Bradbury.
Cien años de soledad.
En salvaria molts, però, sobretot, El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry. Quan el llegeixes de petit senzillament el gaudeixes, quan el llegeixes a l’adolescència n’aprens força, i quan el llegeixes de gran te n’adones de la quantitat de valors personals que s’hi posen de manifest.
És un llibre per a totes les edats.
La guia telefònica, per trucar als bombers.
Més aviat, salvaria a les bibliotecàries.

Potser algun lector pensarà en un altre, com el de Manuel Rivas titulat Los libros arden mal, que el trobareu a la biblioteca i del que en M. S. Calveiro escriu “Em cremaria les mans per salvar de les flames aquesta obra”.
Estimat lector o lectora, quin llibre salvaríeu? Envieu la vostra proposta
i fem entre tots un llistat dels imprescindibles (biblioteca(arroba)tor
redembarra.cat) i, si voleu, podem seguir parlant-ne al bloc: http://crearbiblioteca.blogspot.com.

Ana Merino Mir
Directora Biblioteca Municipal de Torredembarra

L'Arxiu presenta...

2008-01-21T21:55:00.000+01:00

El foc és un element molt present a les nostres festes.
Els diables són els personatges que hi van lligats, podríem dir que en són els dominadors, que hi juguen i que ens el fan viure en els dies assenyalats, tot il·luminant les nits amb les seves espurnes i escampant l’olor de pólvora pels
carrers. A part de les actuacions anuals en les dates assenyalades del calendari torrenc, el Ball de Diables de Torredembarra, ha organitzat altres actes, com el
que avui us presentem i del que l’arxiu municipal en guarda un reportatge fotogràfic.

Títol: 3a. Mostra de Balls de Diables Centenaris amb Parlaments.

Data: 1997 (juliol)

Volum i suport: 51 fotografies, positiu sobre paper (color).

Història del productor:
el Ball de Diables de Torredembarra és un dels impulsors i fundadors de la Coordinadora de Balls de Diables Centenaris amb Parlaments de Catalunya. Aquesta coordinadora va néixer a principis dels anys 90 del segle XX amb la voluntat de defensar la seva singularitat i la seva història.
Davant l’elevat creixement de colles de diables que es va viure a Catalunya cap a mitjans dels vuitanta del segle passat, vuit colles de diables es van agrupar per a reivindicar uns trets distintius: que són balls (i no colles), perquè dansen i interpreten; amb parlaments perquè tots tenen un acte sacramental; i centenaris, perquè encara que s’hagin anat adaptant als temps actuals, conserven les arrels i els trets distintius dels diables de finals del segle XVIII. L’àrea geogràfica que els acull és petita, compta amb les comarques veïnes del Penedès (Alt i Baix), el Garraf i el Tarragonès. Anualment un dels vuit balls acull la Mostra. Aquesta trobada permet
escoltar i veure les diferents representacions (i adonar-se de la similitud de tots els textos) i gaudir del foc amb la cercavila final.

Contingut:
les fotografies ens mostren diverses imatges de l’acte sacramental de cada grup amb les respectives enceses de carretilles. Les actuacions es van fer en un escenari col·locat davant del castell, el qual encara podem veure per restaurar. Hem detectat que alguna colla no surt al reportatge fotogràfic, però segons el programa d’actes i el testimoni dels presents, les colles que hi van participar són les següents: Sitges, Vilanova i la Geltrú, Sant Quintí de Mediona, L’Arboç, Vilafranca del Penedès, El Vendrell, Tarragona i Torredembarra.

Condicions d’accés: Lliure.

Codi de referència: CAT AMTO 1.4233-4284

Núria Canyelles Vilar
Arxiu Municipal

De blog en blog

2008-01-21T21:40:00.000+01:00

Engegar un blog: la meva experiència personal

Em fa una il·lusió sincera tornar a escriure a La Sínia. En les pàgines d’aquesta veterana publicació, que l’any vinent celebrarà el seu quinzè aniversari, vaig començar a publicar articles l’any 1995, quan cursava COU. Ha plogut molt, com diu el tòpic, i la vida de molts ha canviat amb la irrupció d’Internet i la d’alguns menys encara més amb la popularització dels blogs (o blocs, perquè els correctors amb què he parlat no es posen d’acord si en català s’escriu d’una manera o de l’altra).

No ens desviem del camí. El juliol de 1995 vaig tenir el meu primer contacte amb Internet, des de l’Institut de Secundària de Torredembarra. Llavors només n’hi havia un de centre d’educació secundària al municipi i s’ubicava on ara està el CEIP Antoni Roig. Allí vaig consultar la nota de tall de Periodisme i vaig comprovar que per unes centèsimes, podia estudiar la carrera que havia triat en primera opció.

Han passat dotze anys i escric aquestes línies després de concretar que tornaria a col·laborar amb La Sínia tractant un tema molt concret: els blogs. Què és un blog? Jo m’atreviria a definir-ho com un nou mitjà de comunicació, impulsat per una o vàries persones i en el qual es tracten des de temes personals, a política, esports, humor, filosofia…, de tot. I també és un espai de debat ja que els visitants hi poden deixar comentaris. Per a mi és un invent tremendament interessant. Sovint m’havia fet gràcia tenir un lloc web propi, però els meus coneixements de programació són mínims i mai vaig acabar d’endegar-ho. Però un blog és una cosa molt més senzilla i el març de 2006 m’hi vaig tirar de cap i en vaig engegar un.

Va ser fàcil. Hi ha diversos servidors que te’n permeten crear un introduint poca més cosa que la teva adreça de correu. Tu mateix en tries l’estètica, inclous les teves adreces i altre blogs preferits. Pots posar-hi una minibiografia teva, un comptador de visites i altres gadgets com calendaris, rellotges… fins i tot pots fer enquestes. Les possibilitats que et dóna tenir un blog propi són molt grans. Pots penjar posts (articles) quan vulguis: tres al dia, un cada setmana o un al mes. Temàtica? Ja ho he dit abans. La que tu decideixes: política, esports, experiències, sexe, llibres, cinema, polipoesia… La llibertat és absoluta.

La meva experiència com a blocaire, que s’acosta a l’any i mig, és molt positiva. Als qui posen en marxa un bloc sempre els dono el mateix consell: perseverança. És molt fàcil donar d’alta un blog i els primers dies i setmanes la majoria s’hi implica molt, però després es corre el perill que l’interès decreixi i s’actualitzi poc. El consell que us dono és que us marqueu uns mínims: un article a la setmana, un cada quinze dies… Hi ha dies que sentireu la necessitat d’escriure i no us costarà. Altres vegades us farà mandra, però heu de pensar que podeu tenir visitants més o menys fidels que volen veure nous articles vostres.

Aquest primer article ha estat una mena d’introducció, explicant la meva pròpia experiència. En aquesta secció us parlaré de blocs de tota mena, intentant descobrir-vos les grans possibilitats d’aquest nou mitjà de comunicació. Si voleu podeu visitar el meu bloc (salvat.blogspot.com). Hi ha articles i tota mena d’enllaços a altres blocs i llocs webs i des d’allí també podeu crear el vostre bloc de manera molt fàcil seguint les instruccions que us donen.

Jordi Salvat Rovira
salvat.blogspot.com

FOC

2008-01-21T21:25:00.000+01:00

FOC, TEMPERATURES I CANVI CLIMÀTIC A LA TORRE

1. L’any 1979 varen perdre la vida 21 persones en un incendi forestal a Lloret de Mar. El 5 d’agost de 1993 varen perdre la vida sis persones a Vespella per un incendi forestal de grans proporcions. Un any després, es van cremar quaranta mil hectàrees al centre de Catalunya, en el que es coneix com a “el gran incendi”. El prestigiós Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) va determinar que fi ns i tot aquell any no varen ser els incendis la principal causa de la mort d’arbres a Catalunya. Quina en va ser la causa principal, doncs?

a) L’escalfament global.
b) Les extraccions d’aigua dels aqüífers per part de les urbanitzacions.
c) La plaga d’un insecte, el Tomicus.

2. El foc sempre ha estat inherent als boscos mediterranis. Les alzines sempre han
estat l’arbre predominant dels nostres boscos, a la Torre també: les terrasses de
marges de pedra en sec són la primera transformació que patiren. Per contra, ara,
són els pins blancs els que solen dominar el paisatge, quan haurien de ser en espais relictes. Quina funció tenen les pinyes en els incendis?

a) Amb el foc exploten i propaguen més ràpidament els pins per donar ombra a les joves alzines.
b) Amb el foc cremen més ràpidament les capçades per a donar més llum a les alzines.
c) Amb el foc donen un adob especial per a la recuperació de les alzines i dels propis pins.

3. És sabut que si cap arbre ens hagués de representar aquest hauria de ser l’alzina per ser el que, probablement, trobaríem fent-nos ombra si reculéssim 3.000 anys enrere just al mateix lloc on estem llegint aquestes línies. Als boscos d’alzina, cas de produir-s’hi un incendi, aquest normalment és de capçada, afectant més difícilment el tronc principal i les arrels. Per contra, les pinedes de pi blanc, quan pateixen un incendi, afecta amb més facilitat tota l’estructura de la pineda, fi ns i tot les arrels, i la velocitat de propagació és més elevada. Per què?

a) Les alzines tenen una fusta més bona com a combustible per a propagar els incendis que la dels pins.
b) Els pins blancs, de fet, no fomenten més els incendis forestals que els alzines.
c) Els pins blancs deixen passar més el vent entre els seus troncs rectes, perquè la seva fusta i reïna són molt ràpidament combustibles i perquè no creen un ambient tan frescal al seu interior com ho fan les alzines.

4. Si ens atenim a la Torre, hi ha hagut canvi climàtic? Un grup econòmic i de científics escèptics ha confeccionat el documental “El timo del calentamiento global” tot intentant desacreditar el grup de dos mil cinc-cents científi cs de l’IPCC (Panell Internacional sobre el Canvi Climàtic) de l’ONU que ha trigat tant en admetre la infl uència humana en el clima. El reportatge recorda els documentals confeccionats pels Testimonis de Jehovà desacreditant la teoria de l’evolució en que s’anomenen científi cs sense renom com si el tinguessin. Parlant de la Torre, la bassa de Cal Pastoret a Clarà, cada mes de febrer es gelava. Sempre. Què li ha passat?

a) Ara hi ha anys en que no es congela.
b) Fa més de 20 anys que no es congela quan abans ho havia fet cada any ininterrom
pudament.
c) Es continua congelant però en dates diferents de l’hivern.

5. Uns dies abans de la festa de Sant Joan, una voluntària del GEPEC-EdC va penjar un cartell de l’Ajuntament a totes les entrades de l’Espai d’Interès Natural (EIN) dels Muntanyans-Gorg, tot recordant la prohibició d’encendre petards i foc dins. Tanmateix, igualment, dies després es varen provocar dos incendis al seu interior, a prop del càmping Clarà. A l’igual que amb els gossos, que entren indiscriminadament a la platja dels Muntanyans, la normativa vigent no es nota. Quina normativa és aquesta?

a) Llei de costes.
b) Ordenança municipal de policia i bon govern i convivència ciutadana.
c) Totes dues.

Ramon Ferré
Fotos: carles Rico
http://www.gepec.org/muntanyans/

Suquet d'Orada

2008-01-21T21:15:00.000+01:00

Jo vaig aprendre del meu pare a cuinar. Li feia de pinxo i els clients li demanaven, “Pere, com has fet aquest suquet, aquest romesco, aquest all cremat, ...?” I el pare, a banda, em deia, Quan t’ho preguntin tu els expliques, però no tot. Els sortirà bo, però no com a tu”. Espero que jugueu a les cuinetes i us surti molt bo

Ingredients
1 orada d’1Kg. 300 gr. de la llotja de la Torre.
1 kg. de patates.

Pel suc
2 cebes mitjanes
2 fulles de llorer
2 grans d’all
1 gotet de vi (de taula) blanc
2 llesques de pa d’ahir
2 potets de tomàquet triturat
6 fils de safrà

Pel caldo
El cap de l’orada
1 porro
1 safranària
1 ceba
1 tomàquet

El suc
Sofregir la ceba a talls grans, afegim el llorer i els alls. Quan sigui ros s’hi tira el got de vi blanc, els dos gots de tomàquet triturat i es deixa que faci
xup-xup uns 10 minuts. S’hi afegeix el pa sec i els fils de safrà. Es deixa dos minuts més i es tritura.
Es reserva.

El caldo
En una olla amb aigua s’hi posen el cap de l’orada, el porro, la safranària, la ceba i el tomàquet.
Un cop fet es reserva.

El suquet
Tallem l’orada a talls d’un dit i els enfarinem. Pelem les patates i trenquem (així la fècula espessirà el suquet).
En una cassola de ferro s’hi posa el suc que hem triturat i hi afegim el caldo. Quan arrenqui el bull s’hi tiren les patates. Quan la patata la veiem un pèl tova, afegim l’orada i ho deixem que faci xupxup un quart d’hora. Per últim farem un tomet d’allioli al morter, ho deixatarem amb un cullerot de suquet, tastarem la sal i ja estarà a punt.

Maria Teresa Llorac i Cartañá
Cuinera de El Vaixell, Baix a Mar

Posidònia

2008-01-21T21:00:00.000+01:00

Planta herbàcia perenne que viu submergida al mar. Fa rizomes gruixuts i fibrosos, que formen una xarxa entremaliada gairebé tota enterrada. Les fibres que envolten la tija són els coneguts galls d’aigua; Quan aquestes fibres formen masses arrodonides s’anomenen pilotes. Creix molt lentament –uns dos centímetres a l’any. Les
fulles, en forma de cinta, poden tenir fins a 1,3 cm d’amplada i 1 m de longitud, i s’agrupen en feixos de quatre -deu fulles. Les flors es troben reunides en espigues
i són de color verdós. Floreix, generalment, a la tardor. Un any poden produir-se floracions massives i en altres no. Algunes praderies no han florit durant més de vint anys. Els fruits es desenvolupen durant l’hivern fins a l’abril, son més o menys carnosos i d’un aspecte i mida d’una oliva.

Es reprodueix:
Les praderies de posidònia estan constituïdes per un nombre reduït de taques de
vegetació anomenades clons. Cada clon de l’herbei s’inicia en germinar una llavor.
Hàbitat:
La Posidonia oceanica només es troba a la Mediterrània, al llarg de tota la costa, excepte a les zones dels deltes.
Apareix sobre fons arenosos, en llocs amb aigües amb poc moviment, netes i d’elevada
transparència, i a profunditats que van des de pràcticament la superfície fins als 40 m. És extremadament sensible a qualsevol alteració del medi marí.
És una planta superior que en un moment de l’evolució ha tornat al mar on s’ha adaptat, formant extensions anomenades praderies, que també són conegudes com a alguers, herbassars, herbeis, altines o bruts (perquè quan els pescadors recollien les xarxes, sortien brutes de fullaraca) i componen ecosistemes complexos amb una funció vital dintre dels cicles biològics marins i és considerada com una de les principals fonts de vida de la mar.

Així mateix, estabilitza el sediment i dóna refugi i hàbitat a centenars d’organismes
(alguns dels quals els trobarem exclusivament a la posidonia). Aquestes praderies tan extenses han perdurat durant mil·lennis. Però a les costes del nord de la Mediterrània fa uns anys que han entrat en forta regressió a causa de:

La presència de la Caulerpa taxifolia, que és una alga de mars càlides que creix invasivament en els alguers, desplaçant la flora i la fauna autòctones
i entrant en competència amb ella.
L’abocament d’aigües residuals no depurades. L’extracció d’àrids del fons marí i la regeneració de les platges prop de les praderies. La pesca d’arrossegament per damunt de les praderies.
Els ancoratges d’embarcacions esportives.

La platja d’arena blanca és indestriable d’una praderia ben estructurada i sana ja què és una autèntica fàbrica de sorra perquè allotja comunitats de crustacis i mol·luscs que, amb les seves conquilles ben esmicolades, formen bona part d’aquesta arena i, les acumulacions de rizomes submergits, fan d’esculls protegint la platja de l’embranzida de les onades. A més, a la tardor, les fulles mortes s’acumulen a les platges i, si cap ajuntament miop no ho evita, formen uns dics de protecció contra
les onades més efectius que totes les rehabilitacions amb sorra nova que s’hi vulguin fer. Per tot això i perquè està en perill d’extinció, la Posidonia oceanica es troba protegida per normativa estatal i europea, i per diversos convenis internacionals.
També té un valor econòmic molt important.

Difícilment els pescadors calarien les xarxes productivament sense que la posidònia proveís de llocs de fresa i de refugi dels alevins a una gran quantitat de peixos. A més a més, s’està utilitzant com a matèria primera per a la fabricació de compost, ja que es rica en N, P, C, oligoelements i biocompostos, i el seu aprofitament en agricultura com a fertilitzant verd pot arribar a ser de gran interès.

La Posidònia permet estudiar l’evolució d’ecosistemes de plantes submarines ja que, quan mor, deixa unes restes que són difícils de degradar i s’acumulen seqüencialment, any rere any, i són un llibre d’informació. D’aquesta manera s’han pogut estudiar les característiques lumíniques de l’aigua del mar en els últims 4000 anys.

La major part dels usos de la posidònia s’han perdut, però, n’hi ha que segueixen
vigents com aleshores, o s’han adaptat a mètodes més moderns. Un exemple d’això és la moraga dels pescadors del llevant espanyol que consisteix a fer foc amb els rizomes
secs recollits a les platges i preparar en aquest foc el seu menjar.

I, a Villaricos (Almeria), hi ha una fàbrica que extreu les sals iodades per mètodes
industrials.

Noms:
També és coneguda amb els noms següents: altina, alga dels vidriers; els rizomes amb el seu feix de fulles reben el nom de: galls, cues d’alga (català); antina, alga de vidrieros, perifolla de los gallos, alga marina, ova marina, argazón, lijo (castellà).

Etimologia del nom:
El nom Posidonia, ve del grec i al·ludeix al déu del mar, Posidó; el cognom, oceanica, també ve del grec i fa referència al déu de l’oceà Okeanós.

Una mica d’història:
Són plantes molt antigues. Els fòssils de posidònia més antics es troben a Sicília.
Theopharastus va deixar recollides al segle IV aC les seves observacions sobre els fruits de Posidonia oceanica.
Hi ha un text del segle XVIII que explica que a la plaça Mayor de Madrid es trobava la Posidonia perquè la portaven els traginers quan embalaven amb ella el peix fresc.
Una vegada seques les fulles s’empraven, des de molt antic, com a jaç per al bestiar en els estables, fins que a l’insigne botànic espanyol Andrés Laguna (1570) se li va acudir omplir amb elles un matalàs per al papa Juli III. Des d’aleshores les xinxes van deixar de donar-li mala vida, i els matalassos plens de posidònia es van popularitzar per tot Itàlia.
Des d’aquest moment, la posidònia es va vendre per les seves propietats insecticides
perquè, tal com diu Andrés Laguna (1570), “Da de sí en los principios un muy fuerte y
abobinable olor, o por hablar propiamente, un cierto tufo marino con el cual es de creer que naturalmente extermina a las chinches”.
Altres usos perduts són: com a protecció en el transport de materials delicats com el vidre; com a substitutiu de la palla en la fabricació de maons, o com a aliment dels animals (fulles i fruits); les fulles i rizomes s’utilitzaven per fertilitzar i esponjar les terres. Els galls d’aigua sovint s’utilitzaven com a material tèxtil.

Encara poden veure’s construccions amb posidònia a l’illa de Formentera, a la de Tabarca, a les costes alacantines i en alguns indrets de les platges de Calnegre, a Múrcia. L’organisme viu més gran del món es troba a les profunditats marines de les Balears. Segons l’equip del CSIC que l’ha descobert, la planta està viva des de fa 100.000 anys. Aquesta posidònia, de 8 quilòmetres, creix en una praderia de 700 quilòmetres d’extensió entre la zona dels Freus (Formentera) i les Salines d’Eivissa.

Utilització terapèutica:
Un dels usos antics més importants fou el medicinal. Trobem els aperitius i els astringents, segons recull el botànic Quer (segle XVIII), i per alleujar les malalties respiratòries. A Egipte es va utilitzar, i encara s’utilitza, per alleugerir les malalties tant de la gargamella com de la pell. Les dones utilitzen
les fulles verdes, mòltes i barrejades amb alcohol, per donar-se fregues a les cames i alleujar així el dolor provocat per les varices. Hi ha metges que recomanen
l’ús d’aquesta planta com a alternativa per combatre l’acne. En aquest cas es maceren les fulles fresques en aigua de mar per rentar-se la cara.
La posidònia també ajuda al tractament de les ferides i que aquestes cicatritzin abans. Els pescadors d’arrossegament maceren en alcohol les fulles que surten
enganxades en xarxes i ormeigs, i obtenen així un líquid que després apliquen a les ferides com a desinfectant

Trini Mir Hernández
Foto 1: Albert Cues ( davant Can Bofill )
Foto 2: Albert Cues ( davant Can Bofill )
Foto 3: Josep Lluís Pol ( Mallorca )

Menjim Menjant

2008-01-21T20:45:00.000+01:00

Escalfa, il·lumina, manté controlades les feres...

Enlluerna l’estadi i carrega d’energia els atletes.

Podem aconseguir foc de diverses maneres, fregant dues fustes, dues pedres fogueres...

Una de molt enginyosa és la de fregar una peça de xocolata amb la base d’una llauna, encarant-la a un raig de sol.

L’ús del foc per cuinar distingia els pobles civilitzats dels que no ho eren.

Els xinesos classificaven les tribus bàrbares entre crues i cuinades.

El consum de carn crua s’atribuïa a salvatgisme i set de sang.

Els etnògrafs medievals pensaven en l’infern clàssic, el Tàrtar, així demonitzaven els seus enemics; relacionant-los amb la barbàrie i el primitivisme.

Avui en dia el plat de carn crua més famós a occident és l’steak tartare; seguint-lo de prop hi trobem el carpaccio.

A quasi totes les cultures, l’origen del fet de cuinar se li atribueix a un do diví, a la fortuna d’un heroi... A l’antiga Pèrsia el míssil mal dirigit d’un caçador va extreure el foc d’una roca.

Els indis de Dakota creien que fou extirpat de la terra per les urpes d’un déu amb forma de jaguar. Per als asteques, el primer foc va ser el sol que havien encès els primitius déus de la foscor.

A les illes Cook creien que el va portar Maui quan va tornar del centre de la Terra.

Suposem que l’origen del fet de cuinar els aliments va ser una inevitable successió de la domesticació del foc.

El mite modern occidental més famós és el del porquer que per accident va incendiar
un grupet de porquets que en tocar-los es va cremar, es va llepar els dits, i assaborí així una experiència deliciosa.

Darrere el cas fortuït de l’incendi, hi havia una ment creativa que va permetre salvar les granges d’incendis a l’hora de sopar.

Moltes vegades aquestes ments no pertanyen a les persones; els ximpanzés busquen sota les cendres d’un incendi llavors que un cop torrades, els garanteixen una còmoda digestió.

La primera revolució científica va ser la cuina: l’observació dels canvis bioquímics que es produeixen mitjançant la calor, alteren el sabor i faciliten el procés digestiu.

El foc destrueix els verins d’alguns aliments, com per exemple, la mandioca amarga, que si no la ratllem, remullem i coem, pot arribar a matar a qui en consumeixi una quantitat moderada, degut a la quantitat d’àcid cianhídric que conté.

Bacteris com el cuc que pot portar la carn de porc causant de la triquinosi, fet del qual es sospita va morir Mozart, s’eliminen mitjançant una llarga cocció.
La salmonel·la comparteix aquesta destinació en patir una bona cocció.
Etimològicament la paraula focus equival a llar, fogata.

Gràcies al foc les comunitats s’ajuntaren i organitzaren per mantenir la fl ama viva. Això els va conduir a un canvi considerable de conducta: la reunió per menjar, abans era un fet individual.

Gràcies al foc podem gaudir d’aliments, fàcilment digeribles, amb els nostres estimats al voltant d’una taula.

Foto denúncia

2008-01-21T20:40:00.001+01:00

No és al vespre quan es llencen les escombraries?

De la parla

2008-01-21T20:35:00.000+01:00

Ús del mot FOC en la construcció de frases fetes

La llengua catalana disposa d’un gran cabal de frases fetes, és a dir, expressions peculiars, metafòriques, per designar un fet o una situació. Com que LA SÍNIA d’avui està dedicada al foc, m’ha semblat que podria resultar interessant de recollir unes quantes expressions on s’usi aquesta paraula FOC.

La més coneguda potser seria: Treure foc pels queixals, que significa estar molt enfadats. També és corrent dir Sortir del foc i caure a les brases, per indicar que no s’ha escollit la solució adequada. Altres frases serien: Ser un foc d’encenalls (començar amb molta empenta per deixar-ho tot seguit) o bé Foc de palla (empresa de poca durada), Estar entre dos focs (rebre per dues bandes. També, no saber cap a quin cantó decantar-se), Jugar amb foc (arriscar-se en accions perilloses), Anar a apagar el foc (anar molt de pressa), Atiar el foc o també Tirar llenya al foc (excitar les passions), Posar les mans al foc (respondre de la innocència d’algú), A prova de foc (molt resistent). No fer Ni foc ni fum (ser molt poc important), Tirar el barret al foc (renunciar decebut a una empresa), Tenir fogots (sentir calor excessiva quan no en fa)

A última hora i quan ja donava per acabat el recull m’ha vingut a la memòria una frase ben coneguda: Treure les castanyes del foc, és a dir fer una feina difícil o incòmoda que un altre no vol o no pot fer.

A ben segur que en trobaríem més. Us convido a buscar-les.

Maria-Rosa Wennberg

Aquesta nit de Sant Joan

2008-01-21T20:00:00.000+01:00

Sembla mentida però ja ha passat Sant Joan i, en aquest any que res ha anat com havia d’anar; no hem tingut hivern, per exemple, el poble ha anat de bòlit, amb tots els canvis que estan fent, i els que hauran de fer per arreglar tot el que han espatllat, sinó fixeu-vos-hi, però malgrat tot, arriba Sant Joan.

Arriba l’hora de començar a gaudir de l’estiu que promet; si més no, aquí a Torredembarra, ja comença aquella època de les motos fent soroll, de la gent que no respecta el son de les persones ni el treball dels altres, i que tot ho fan servir com si aquesta vila fos Àrea privada de caça, per alguns, que normalment no són
d’aquí, i que al seu lloc de residència habitual no es comportarien d’aquesta manera.

Però ja arriba la festa del foc, mediterrània al cent per cent, som gent d’un país que tot ho celebrem amb foc i festa, des de la sardana que és un ball fet per adorar al sol, segons diuen els que en saben, fins als petards de les revetlles de Sant Joan, cada vegada menys escoltats pel seu preu abusiu.

Però deixeu-me dir-vos una cosa: penso en aquests xiquets d’avui en dia, pobra canalla; què en saben ells de la festa de Sant Joan? Ells, que són de la generació de la Play i d’Internet, què en saben d’això d’anar a cercar fusta per fer la foguera més bonica i més gran? Alguns d’ells només saben tancar-se dins de quatre parets, per prémer amb tota la força un tros de plàstic que els porti a paradisos perduts, però
no tota la culpa és d’ells, és que no queden llocs per fer les fogueres, no hi ha un pam de terra, tot és... asfalt.

Jo he fet una prova i li he posat la cançó d’en Serrat a uns quants d’aquests nens d’entre dotze i catorze anys i, després els he explicat com era abans aquesta festa, i tot el que representava per a la canalla que avui ja som pares i m’he quedat corpresa quan m’han mirat i amb la boca oberta, m’han dit: Què “guai”, no?”

¡Quina passada! com diuen ells.

Per Sant Joan (Fragment)
Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d’on pugui, com ahir,
com si no n’hi hagués d’altra
jo he sigut com vosaltres:
no vull sentir-me vell aquesta nit.
Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.

Joan Manuel Serrat Teresa

Agnès Llorach i Solè
Foto ( La Mirada ): Imma Font

Punt i a part

2008-01-21T19:30:00.000+01:00

Foc que s’origina quan un llamp cau sobre una arboreda. L’incendi es propaga ràpidament cremant tot tipus de vegetació fins arribar als tallafocs. Aquests frenaran la seva expansió pel bosc i permetran una extinció més controlada. Però aquest foc sufocat, sempre que no hi quedi cap partícula incandescent, no podrà renéixer de les seves cendres. No farà pas com l’au Fènix, símbol d’immortalitat i resurrecció pels grecs i romans, que es consumeix amb el foc cada cinc-cents anys, aproximadament, i torna a néixer de les seves pròpies cendres. El Fènix també representa a la gran bola de foc en algunes cultures perquè aquesta mor a la nit i reneix al matí. Si la gran bola de foc s’anomena Ra a la cultura egípcia, Hefest és el déu del foc a la grega i equival a la deïtat romana de Vulcà que alimenta el foc dels volcans. En entrar en erupció, aquests destrueixen amb la seva lava tot el que troben al seu pas, deixant un rastre de destrucció i foc.

Obscuritat que es torna claror quan amb un llumí s’encén una espelma. Aquesta il·lumina les pàgines del llibre o acompanya les passes que s’adrecen cap a la cuina. Allà, es posa a escalfar una mica d’aigua al fogó; fa fred i ve de gust prendre un te calent. Mirant la flama circular del fogar, es recorda les torxes que utilitzaven els avantpassats per allunyar els animals perillosos i els focs que feien per utilitzar el seu fum com a mitjà de comunicació. Es veu la imatge dels artesans transformant el metall, el vidre i el fang. Vénen a la memòria les metxes dels petards que s’encenen i les fogueres de Sant Joan, al voltant de les quals es dansa esperant que el focs d’artifici envaeixin el cel. Es reviu l’estremiment que envaeix l’ésser en sentir el tret quan es dispara una arma de foc. El xiscle de la tetera fa tornar a la realitat i adonar-se que sempre s’ha de tenir el foc vigilat. En agafar l’espelma, la seva petita flama fa pensar en l’espiritualitat, símbol que el budisme i el cristianisme confereixen al foc. De cop, una ràfega de vent, ho deixa tot en plena obscuritat.

Caliu que desprèn la llar de foc i que omple tota l’estança. La llenya espetega mentre amb un manxall es venta el foc per tal d’avivar-lo. L’escalfor de benestar que produeix estar vora la xemeneia no es pot comparar amb la calor interna que provoca una febre elevada. Però, en una altra ocasió, aquesta calor pot manifestar-se a mode de picor intensa deguda a una gran erupció. La intensitat també rau en la manera com es viuen els fets que succeeixen a la vida; això és la passió amb què es respira. Aquesta està present a la relació dels enamorats, els quals mai posaran les mans al foc, l’un per l’altre, si no estan segurs de ser correspostos. En cas de desavinença, és millor no afegir llenya al foc. D’altres preferiran arriscar-se i jugar amb foc tant a l’àmbit personal com professional. I, de ben segur, si no aconsegueixen el que volen, treuran foc pels queixals. De totes maneres, encara que en una relació de parella les dues parts s’avinguessin, sempre podria produir-se foc d’encenalls. El
seu amor es consumiria a foc lent mentre intenten mantenir el caliu.

Eva-Maria Sans Blas

Recordes quan ?

2008-01-21T19:00:00.000+01:00

Un cop d’ull a la vida de la Maria Teresa de cal Roig

El dia 29 de juny vam anar, el Jordi i jo, a visitar la senyora Maria Teresa Solé per fer-li una entrevista sobre com era la vida antigament, concretament, sobre la seva vida. Li vam proposar uns temes, dels quals ella ens va parlar. L’entrevista va esdevenir molt interessant i la Maria Teresa va ser molt simpàtica amb nosaltres i ens va aportar molta informació per a poder redactar l’article.

La Maria Teresa Solé va néixer l’any 27. Als 29 anys es va casar amb el Pere Nel·lo i van tenir dos fills: el Jaume i l’Anna. Viu des de sempre a Baix a Mar. Va començar explicant el perquè els anomenaven els de Cal Roig. Els hi deien així perquè, segons la gent del poble, tenien un color de pell vermellós. A moltes altres famílies també els hi posaven un renom, era una cosa habitual. La mare era de “ca la Marcona”. El pare era pescador. Tenia un gussi. Era el rei de les dorades i dels llobarros. Assegura que ha enyorat molt la Roca Foradada i no li agrada com han transformat l’antic Roquer. Abans s’hi podia entrar fins ben al fons. Era un lloc preciós. Allà nedaven i es tiraven com si fos un trampolí. El mar li agrada molt i avui dia encara va nedant fins a l’Antina. El seu home també va ser pescador (era remitger) i va anar al llum amb una barca anomenada Gorreta. Posteriorment va deixar el mar i va treballar a diversos llocs i, finalment, a la Impremta Sugranyes de Tarragona. Tant els pares com ells van ser socis de la Cooperativa Marítima. Ella va treballar a Cal Mercadé a les trenes. Va començar cobrant 24 pessetes (0,14 euros) a la setmana; més tard 44 pessetes (0,26 euros). I contenta de que t’agafessin! Va haver-hi un moment que no hi havia prou gent a la Torre per treballar a les fàbriques i anaven uns autobusos a buscar gent a la Pobla i a Tarragona.

Durant el mes de maig, a la tarda, després de resar, sortien a la plaça i jugaven a “Grandes y pequeñas”.

Quan ella era jove feien el ball al “Rovelló” que es muntava a la plaça que era de terra. El seu germà, el Jaume, feia de dimoni al “Ball de Sant Joan”. Posteriorment ja van muntar l’envelat a la Plaça de l’Anton Roig i allí feien moltes coses com, sarsuela i altres. També feien un concert a la Cooperativa, a la sala del Cafè, que era molt maco. A més a més feien coses per la canalla com: carreres de sacs, trencar l’olla, etc. Cada any venia l’Orquestra Demons, que ja la llogaven un any per l’altre. Els músics els repartien per les cases per dormir i menjar. Allí es quedaven tots els dies d’actuació. Aprenien a ballar com aprenien a nedar, ballant o nedant, és a dir, fent-ho. No com ara que van a l’escola de ball o a la piscina. Per sant Joan, el seu pare parava uns palangrons i pescava un bon mero que el feien al forn, amb el cap i altres cosetes feien una sopa; els de cal Serafí baixaven tota la fruita i les verdures. També venien els de cal Salort, la Rosalia Moreno. Ells compraven
dues llotges, perquè com que eren tanta gent! Feien unes petites fogueres on coïen patates, però no es feia gaire.

Quan pujaven a festa major a la Torre anaven a cal Serafí i allí es podien ajuntar vint persones a taula. També pujaven a ballar a la Torre, a cal Maiam i sobretot al Sabó, d’on la majoria eren socis.

Durant la guerra van anar a viure a Cal Serafí on, al soterrani, s’havia construït un refugi. Dinaven a l’hort i dormien a la casa.

La platja sempre li ha agradat molt. Quan anaven de vacances amb el Pere i arribaven cap a casa ell li deia “Té dona, ja tens la mar”. Recorda que aquí a l’Antina hi havia unes algues que arribaven a la cintura. Hi havia eriçons. La seva mare, per avisarla de que pugés a dinar, posava una escombra cap per amunt coberta amb una tovallola.

Gypsy Nel·lo Peeters
13 anys

Projectes literaris Molí de vent

2008-01-21T18:24:00.000+01:00

Les nenes i els nens del CEIP Molí de Vent us volem explicar dos dels projectes literaris que hem desenvolupat aquest curs coordinats per la mestra i dinamitzadora de la Biblioteca María Luz G. Santamaría. En primer lloc, les Cartes d’Amor a la Mare Terra que és un concurs literari que hem fet per tercer any consecutiu. Enguany, el tema central va ser el Medi Ambient ja que ha estat el centre d’atenció de moltes de les activitats que hem desenvolupat al llarg del curs. En total s’han escrit unes quatrecentes cartes de forma voluntària. El llibre blanc del vestíbul ha estat obert
durant tot el període que ha durat el concurs per tal que tothom pogués dir-hi la seva. Finalment s’ha editat un llibret amb trenta-set cartes seleccionades per un jurat. Aquí en teniu una:

Un món millor

Al món hi ha massa guerres
M’agradaria que tothom s’estimés
I poder compartir la riquesa
Solament amb els que pateixen pobresa
Tanoques! Sabeu que esteu fent?
Al món necessitem pau i alegria
Tranquil·litat i molta fantasia.

Alumnes de 2n

En segon lloc, Tots junts per un món millor ha estat un projecte literari realitzat per les tres escoles de primària i pels dos instituts de Torredembarra. També ha participat el CEIP Salvador Espriu de Roda de Berà com a escola convidada.
Es tracta d’una experiència educativa innovadora que ha pretès treballar els valors de la igualtat, la tolerància, l’amor, la pau, la llibertat, la justícia, l’alegria i altres, des de la poesia. El resultat ha estat l’edició d’un llibre que es va presentar al Casal amb la presència de moltes mares, pares, mestres i alumnes. També hi van ser els Nois de la Torre i l’Escola de Música. A continuació us oferim un dels poemes que apareixen al llibre:

Estimada mare Terra:

Ens has acollit a tots. No t’ha importat ni raça, ni color; si érem espavilats o menys, si caminàvem a dues o quatre grapes. Molt al contrari HAS ESTIMAT LA DIVERSITAT. Has estat molt generosa amb els teus fills, tant que pràcticament has acabat les teves riqueses.
Ara, gran i vella, és quan ens tocaria a nosaltres tenir cura de tu i em sembla que pocs són els que recorden tot el que has fet i fas per nosaltres.

Núria Riudeubas Batet
Una filla preocupada

L'alerta de la sirena

2008-01-21T17:08:00.000+01:00

L'alerta de la sirena

Asseguts a qualsevol terrassa durant els mesos estiuencs, sovint sentim el soroll
estrident d’una sirena. Moments d’alerta. Una ambulància? La policia? Els bombers. En èpoques de sequera i de calor, més que mai, tenim present que pot iniciar-se un incendi. Tots els estius percebem que estem en situació d’alerta. I què fem nosaltres?

Al Camp de Tarragona, tenint en compte l’estat de la vegetació, l’evolució de les variables meteorològiques i la causalitat en l’ocurrència dels incendis, s’ha detectat que en la major part del territori hi ha un risc moderat, segons el Departament de Medi Ambient i Habitatge. No obstant, s’aconsella que tots els ajuntaments tinguin un pla de prevenció d’incendis i, a la vegada, un pla d’actuació i un protocol a seguir en cas de que s’iniciï un foc en una zona determinada. S’han
de contemplar diversos aspectes; com la importància de la logística municipal si hi ha població afectada (evacuacions, atenció i acolliment a població desplaçada, subministrament de materials diversos, etc).

La possibilitat d’un gran incendi forestal o de simultaneïtats d’incendis, fa que sigui necessari un nombre important de voluntaris ocasionals. La preocupació bàsica amb els voluntaris ha de ser la seva seguretat i l’enquadrament en el lloc adient perquè la seva tasca resulti eficaç en els diversos àmbits necessaris per a l’extinció dels incendis forestals. En aquest sentit cal no descuidar les tasques de logística i suport més senzilles i, a vegades, poc lluïdes, però que resulten imprescindibles per fer front a una situació tan complexa com és un gran incendi. A més, és necessari definir el lloc per establir el Centre de Coordinació Operativa Municipal (CECOPAL) com a indret de referència.

L’autoprotecció de la ciutadania Tot i així, cal afrontar els incendis des de la consciència personal de la ciutadania. Actualment, el 95% dels incendis tenen origen humà com ara negligències, accidents o simplement, són intencionats. Davant del creixement de la població i l’aparició de noves zones d’habitatge, les urbanitzacions incrementen el contacte entre les persones i el bosc i augmenta el perill que hi hagi
un incendi. Però, a més de tenir cura de no ser-ne l’origen, s’ha de ser conscients
que el foc pot arribar de fora de la urbanització i esdevenir un problema de gran magnitud, en amenaçar, a més dels terrenys forestals, habitatges i vides humanes.

D’aquí es desprèn la importància del concepte d’autoprotecció, i les urbanitzacions
tenen una tasca prioritària i fonamental en aquest àmbit. Un bon disseny i uns materials de construcció adequats, un estat acurat i ben senyalitzat de la xarxa viària, l’existència d’espais defensius i un pla d’emergència conegut i assajat per tothom, són la base de l’autoprotecció. Però cal complementar aquest concepte amb diverses feines (neteges, esporgues...), fetes periòdicament i en el moment oportú,
que confereixen a l’autoprotecció una concepció dinàmica en el temps i no quelcom a tenir en compte només en les primeres fases constructives.

Autoprotecció és sinònim d’assumir la responsabilitat de protegir allò que és propi i ajudar a protegir el nostre entorn. No fer-ho ens perjudica. La responsabilitat amb el medi ambient, la cura i la reflexió de tots pot fer que disminueixin les sirenes.

Per prevenir que soni la sirena...

Xavier Zaragoza i Olivé

El veraniego

2008-01-21T16:15:00.000+01:00

El veraniego

Aquest estiu farà 115 anys que va aparèixer la primera publicació periòdica de Torredembarra. Jo no n’he trobat citada cap altra de més antiga. Es deia El Veraniego i va aparèixer almenys en tres ocasions durant l’estiu de 1892. Fins ara coneixia la seva existència, perquè l’Ajuntament d’aleshores va decidir participar en una de les activitats que va organitzar. A les actes del ple municipal queda el testimoni d’aquesta decisió. I poca cosa més. El dia de la presentació de la nova etapa de La Sínia vaig fer cinc cèntims del Veraniego. Però en realitat encara no en sabia res. Ara, per fi, hem aconseguit conèixer el seu contingut: Tots els escrits dels tres números van ser resumits i publicats pel Diario de Tarragona de l’època. A més a més, coneixem la data de la desaparició de la publicació.

La Torredembarra de finals de segle XIX rebia a l’estiu diversos estiuejants. Feien festes selectes en cases particulars, subvencionaven les festes majors i es relaxaven tot passejant per les sínies i la platja. Ferran de Querol, amb la seva prosa costumista, ho descrivia de la següent manera a la seva novel·la Montserrat:

Tornant dels banys, cap al tardet, comensant lo passeig quotidá, tota la forasterada que estiuejava al poble, feya cap al andèn, cercant la distracció de veurer creuar los trens; d’expiar qui sortía de Tarragona y qui més arribava de “per avall”, éssent molts los barcelonins que tenian allí casa propia, o amichs dels que podían serne hostes.

Malgrat aquesta imatge idíl·lica, els torrencs patien una forta crisi econòmica per culpa de la fil·loxera. Però els disturbis de feia tres anys ja no es tornarien a repetir.

Almenys van aparèixer tres números de El Veraniego. En el primer s’informava dels treballs que s’estaven realitzant a la futura escola Antoni Roig, de la futura nova ubicació de la Guàrdia Civil i de la compra del castell dels Icard per part de la família Huguet, entre d’altres notícies. En el segon explicaven el trasllat de l’altar de Sant Antoni a la capella del Rosari, els diners que la junta del Patronat
Antoni Roig havia de donar com a dot a les torrenques que s’havien casat i la prohibició de matar porcs decretada per la Junta de Sanitat.

I en el tercer, anunciaven una subscripció pública, a iniciativa del mateix Veraniego, per tal de recollir diners pels pobres de la Vila. El donatiu, tal i com
era habitual a l’època, es faria efectiu el dia de la festa major. També s’informava
del canvi de noms dels carrers Abadia, Barcelona i Nou pels de Joan Güell, Pere Badia i Antoni Roig. Finalment, cal destacar el resum del programa de la festa major d’aquell mes de setembre: actuació del ball de diables i dels Xiquets de Torredembarra, col·locació de la placa de marbre commemorativa a la casa on va néixer l’indià Antoni Roig, inauguració de les reformes de la Capella del Rosari, els balls a les societats del Recreo i de la Unión, etc.

Segurament, El Veraniego va ser impulsat per alguns estiuejants enamorats de Torredembarra. No tractaven temes polítics però coneixien tots els assumptes religiosos i socials de la Vila. A l’acabar l’estiu desapareixia definitivament. La notícia apareixia al Diario de Tarragona el 16 de setembre de 1892. Ja no seria fins el 1975 que Torredembarra tornaria a gaudir d’una nova publicació escrita. Aquesta vegada els protagonistes van ser els membres del Club de Joves.
Entremig d’aquest llarg període, però, hem localitzat a diversos torrencs que enviaven cròniques vilatanes de manera regular a diferents diaris (Las Noticias, La Veu de Tarragona, etc.)

Seria molt interessant que poguéssim acabar trobant exemplars d’aquesta publicació. A part del seu estudi, es podria conservar una còpia a l’Arxiu Municipal per sempre més.

Jordi Suñé Morales
Fotos: Jordi Suñé Morales

Incendis

2008-01-21T16:02:00.000+01:00

Incendis Imprudències, accidents, bretolades

Dos incendis, dos focs, un vist des de lluny i l’altre viscut sobre el terreny.

Relato quan l’any 1993, un fatídic 5 d’agost, cap a mitja tarda, tal i com m’ha explicat gent que ho va viure i patir en la seva pròpia pell, camperols de Vespella de Gaià, diuen que, de sobte, es va albirar una prima però espessa columna d’un fum molt negre cap a ponent, prop de la urbanització La Cativera, a fregar del terme del
Catllar. De moment ningú no es va alarmar, però aquella fumera es va anar eixamplant atiada per un fort vent de Garbí que va ser una de les causes, junt amb l’espessor
i l’abandonament del bosc, que aquella poc inquietant senyal de foc es convertís en una catàstrofe: un incendi en el que van perdre la vida sis veïns de la contrada i
el terme, un dels més extensos de la província, va quedar completament socarrimat, malgrat el gran esforç de tots els mitjans tècnics i humans que van lluitar-hi.

(Quan m’ho recordaven, a més d’una d’aquestes persones, se’ls humitejaven els ulls, ja que passats 14 anys ni la flora ni la fauna s’han recuperat. Cada any, per Sant Salvador, se celebra una missa funeral en record d’aquelles persones mortes a causa del foc.)

Pel que fa a les causes, primer es va atribuir a un llamp d’una tempesta seca d’estiu. Després es va comprovar que uns brètols van calar foc a un cotxe abandonat.
Tan fàcil que és encendre una flama, per bé o per mal, i tan feixuc que ho tenien els primers pobladors d’aquest malmès planeta que tan poc respectem tots plegats!
L’altre incendi, es va patir un diumenge, també d’agost, cap al migdia, i va ser provocat per una pacífica família que, dins la seva propietat, començava a fer una graellada de carn i, tot i tenir una mànega preparada, quan se’n van adonar, el foc va fer de les seves i, en pocs minuts, se’ls va sortir de mare. Cremant herbes i matolls morts per la sequera va agafar una amplada d’uns centenars de metres, animat per la marinada i apropant-se a una zona arbrada, tocant a la via del tren de la línia de Lleida, amb el gran perill que suposava que creués la via i tot seguit la carretera de Salomó, entrant a la Serra Alta. Ja teníem un altre incendi d’incalculables proporcions. Sort dels helicòpters bombarders i les avionetes d’atac que com Stukers de pau, baixaven en picat, llençant just davant les flames un espès líquid vermellós que tres anys després encara n’estan els marges tenyits, d’aquell
“apagafocs” miraculós. Uns quants voluntaris vam intentar ajudar picant les flames
amb una branca verda de garrofer, i més d’un, fins i tot es va cremar lleugerament les mans; vam fer més nosa que favor.

Resumint: una imprudència completament innocent, detectada per una colla de veremadors que collien al costat del torrent i que van poder donar l’alarma per mitjà dels mòbils, tan útils en aquests casos.

Aquest incendi es va produir dins el terme de La Nou de Gaià, fregant el de Vespella
per llevant. És evident que totes les precaucions són poques.

Ull alerta i les burilles al cendrer!

Pere Abadia Recasens
Il·lustració: Joan Ciuró Gatell

Bon ambient

2008-01-21T12:57:00.000+01:00

M'adoraves quan eres natura

Jo ja hi era abans de qualsevol temps humà. Era un innominat magma incandescent en un mar de solitud vàcua. Amb tot, em va semblar que no arribava arreu i en un acte
de suprema generositat em vaig fragmentar per expandir-me il·limitadament buscant fronteres que no trobava. Que es faci la llum! Big Bang s’anomena aquest esforç infinit però, és molt més que tot això.

Aquest acte d’amor em fou, amb el temps, recompensat del no res. En un dels racons més anònims i esquifits del meu reialme celestial, va aparèixer la consciència. No hi cabia de content. Una de les meves criatures, un estel dels més insignificants, va
ser l’afortunat: els humans, sota la capa del sol, em contemplaven amb veneració, em rendien culte i mostraven gratitud.

Tan encuriosit estava amb aquells nous éssers que, amb prou feines podia guipar, que vaig voler descendir al seu món. Temps ha passat des de la descoberta del foc per l’home. De sobte, fet poderós per mi sobre la resta de la creació.

Totes les civilitzacions intuïtives sense excepció –qui s’atreveix a dir primitives?–, m’han venerat. He format part de la seva cosmologia i d’infinitat de manifestacions animistes.

En els fons, no sóc tan diferent de tu. M’has acusat de devastacions sagnants, d’incendis estèrils, m’has fet símbol de guerres absurdes, de l’ira, de la intolerància religiosa. Malgrat tot, tu m’has estimat. T’he vist milions de vegades abstreta de la teva realitat diürna davant la meva presència en moltes llars, mentre
senties l’espetec dels tions i la dansa acolorida de les meves flames. És en aquests rars moments de pau que t’he mirat molt profundament als ulls i m’he vist entremaliat i enjogassat dins teu. Sí, t’he tocat l’ànima. Mai ningú t’ha vist com jo, tan resplendent,tan preciosa. Potser, ni tu mateixa tens consciència d’haver travessat aquesta porta. I penso: Acumularàs mai tant poder com per descobrir la força de la simplicitat?

En altre temps parlaves de foc interior per referir-te als impulsos més nobles de l’ésser humà. En altre temps, quan existia la poesia, comptaves focs per referir-te al que, asèpticament, ara anomenes cens de població. En un altre temps, també, les
llengües de foc representaven la descoberta de nous mapes humans secrets als nostres dies.

Avui, tu i els teus, esteu massa pagats de vosaltres mateixos i us penseu que podeu fagocitar el vostre ventre terrenal a cop de tecnologia i consum, sense agonia. Però, aneu en compte, jo també he cremat les falles de l’ostentació banal al llarg de la història.

M’estàs oblidant com tot el què val la pena i m’entristeix. Ja ni en les llars, ni en les cuines, ni tan sols en les llànties elèctriques de les esglésies em puc acostar a tu.

Només em queda una gran oportunitat. Oportunitat ancestral, màgica. I a ella m’aferro desesperadament. Sí, és la nit que festeja el solstici d’estiu, l’entrada a l’adolescència de l’any que encara vius sense agrair.

Jo, el Foc, per una nit torno a regnar en els vostres cors. Us provoco fascinació i no és casual. La festa, el ball, els coets, el fum, el beure, són part d’un ritus molt antic de llum en la immensa foscor destinat a renovar la nostra aliança.

Si sobreviu aquesta tradició, et seguiré buscant. Potser, avui ha arribat la fi de la follia i podré despertar-te, com aleshores, del racional somni mentre em contemples en la foguera de Sant Joan.

Com et deia, no som tan diferents tu i jo. Si algun dia tens la immensa sort de remenar molt dins teu, sabràs de què t’estic parlant.

Xavi Sellarès Casas

Parlant de ... Ona La Torre

2008-01-21T12:43:00.000+01:00

Tenir emissora municipal era un dels reptes pendents que ens quedava a Torredembarra. Feia molts anys, molts mandats que se’n parlava, havia sortit en la gran majoria de programes electorals i s’havien insinuat diverses propostes de locals on es podien ubicar els estudis. Finalment, gràcies a un conveni urbanístic, es va aconseguir el local on s’ha instal·lat definitivament i que es troba situat al Carrer Garrofers, al costat de la nova Biblioteca Municipal.

Per tant, una vegada ubicada en un espai prou ampli i ben comunicat, amb els recursos tècnics necessaris per tal d’oferir un so de qualitat, amb l’equip de professionals que hi treballa i amb el suport de la regidoria de Comunicació de l’Ajuntament, s’inicia el repte d’aconseguir que la gent de la Torre se la faci seva, hi participi, l’escolti.

La ràdio municipal ha de ser una eina al servei de la ciutadania, un recurs informatiu d’allò que passa dia a dia a la nostra població; una eina per conèixer les activitats culturals, lúdiques, festives i esportives, de tot tipus que es generen cada setmana; un element generador d’activitats i de moviment cultural; un centre de difusió de la vida de les entitats locals; un espai de debat polític seriós. Aquesta és la ràdio que volem.

Fem una aposta clara per la comunicació i la participació, per arribar a la ciutadania, per difondre allò que passa, per transmetre en directe les sessions plenàries, per la programació en directe, per realitzar entrevistes amb la nostra gent, que té inquietuds, que proposa actes, que genera activitats.

Aquesta Torredembarra que ha crescut de manera molt considerable, corre el risc de desvertebrar-se, de difuminar la seva identitat, de veure com molts dels seus ciutadans desconeixen tot allò que hi passa. Per això la ràdio ha de servir com a element cohesionador, que doni a conèixer que cada cap de setmana hi ha una oferta cultural i esportiva magnífica, i no tan sols durant l’estiu.

Una població que, a més ha esdevingut el punt de referència, la capital d’aquesta realitat supramunicipal, que és el Baix Gaià. La ràdio ha de ser la connexió entre aquests municipis, ha de permetre l’intercanvi d’informacions de tot tipus.

Ara és l’hora de que tothom que hi tingui alguna cosa a dir s’hi acosti, proposi, participi, per tal d’aconseguir que aquesta antiga reivindicació, esdevingui un element imprescindible de futur.

Gerard Ciuró i Marquès
Regidor de Comunicació

Editorial

2008-01-21T12:07:00.001+01:00

"FOC i fum. Olor de sofre”. Foc. Estiu. Calor. Incendis. Rauxa.
Xafogor. Festes majors. Guspira. Mite. Tradició. Fum. Diables i Virgília. Bruixes. Fogueres. Sant Joan. Baix a Mar. Espurnes. El groc i el vermell. Mediterrània. L’ombra. El joc. Si voleu llegir aquesta revista poseu-vos còmodes, feu un glop d’aigua al canti i compte amb el corrent d’aire. Amb la calor la tinta costa de sortir. Però ja som aquí. I com sempre us diem: llegiu, xaleu, comenteu, escriviu a La Sínia i participeu al consell de redacció. I gràcies a tothom per la collaboració.
La propera, l’ensenyament. Aquesta tardor cerqueu un bon moment per sucar la ploma al tinter. Taqueu el blanc amb les vostres idees. L’ensenyament. L’escola. L’escola d’adults. La música. Aquell mestre. El Patronat. Aprendre a pintar, a viure, a conviure, a ballar...

I no podem tancar aquesta editorial sense felicitar les novetats editorials vinculades a la nostra Vila. En primer lloc, el llibre del David Nel·lo, Geografia de les veus publicat per l’editor Eliseu Climent. Nel·lo, vinculat a Torredembarra per qüestions familiars i perquè hi passa les vacances, va rebre el Premi Andròmina de Narrativa 2006 per aquesta novel·la. En segon lloc, el darrer llibre del Gabriel Comes. Aquesta vegada es tracta d’un recull de testimonis al voltant de la vida
de les dones a Baix a Mar durant el primer terç del segle XX. En tercer lloc, el llibre de la Núria Gómez, Tertúlia i cuina a Torredembarra. En quart lloc, el recull del projecte literari Tots junts per un món millor on han participat els centres educatius públics de la nostra Vila. La idea va sorgir de la mestra M. Luz González i el projecte ha estat coordinat per la Isabel Escobar. I, finalment, els llibres didàctics sobre Baix a Mar, el litoral i els Muntanyans editats pel Gepec. Felicitats i... gràcies!

Crèdits

2008-01-21T11:39:00.000+01:00

CONSELL EDITORIAL

Ferran Castell Batlle, Gerard Ciuró i Marquès, Ramon Ferré Sánchez, Agnès Llorach Solé, Trini Mir Hernández, Emma Riambau Farré, Xavier Sellarès Casas, Jordi Suñé Morales, Joan Maria Vidal Mateu, Xavier Zaragoza Olivé.

EDITA:

Ajuntament de Torredembarra

AGRAÏMENTS

Gypsy Nel·lo Peters, Félix Brun, Pere Abadia Recasens, Maria Teresa Solé, Maria-Rosa Wennberg, Joan Ciuró Gatell, Rocío Merino Mir, Albert Pastor Pascual, Albert Cues, Josep Lluís Pol, Jordi Salvat Rovira, Carles Rico, Paquita Esteban, Eva-Maria Sans Blas, Liane Volkmann, Jordi Morera, Núria Canyellas Vilar, Imma Font, Ana Merino Mir, Guillem Bargalló i Palau, Albert Vilaseca, david Morlà, Núria Batet Miracle, CEIP Molí de Vent, Alumnes IES Torredembarra, CRAM, Restaurant El Vaixell i al Gabinet de Premsa i Protocol de l’Ajuntament de Torredembarra.

Ha fet la última correcció Federico Merino Mir

REALITZACIÓ:

Formes Gràfiques Valls,SA
Of.Trac.Pers.Informació.SL

DIPÒSIT LEGAL
441/93

LES OPINIONS DE LES COL·LABORACIONS NO HAN DE COINCIDIR NECESSÀRIAMENT AMB LES DEL CONSELL EDITORIAL