dilluns, 30 de juny del 2008

Amb la meva veu

Adults grans

Un se sent jove fins que no veu reflectida en els altres la pròpia edat, la salut, les forces i l’empenta. Per motius familiars estic en contacte, des de fa mig any, amb els residents d’un sociosanitari proper a on hi tinc ingressada una persona que estimo. Sovintejo les instal·lacions, on tothom, o gairebé, ha superat amb escreix la seixantena. Alguns estan allitats, d’altres es lleven una estona diària tot i que passen majoritàriament tot el seu temps ajaguts. No són ells els que avui copsen la meva atenció. A qui em miro i remiro, qui em treu hores de son pensant que a tots ens pot arribar en qualsevol moment, una realitat tan punyent, són les parelles que han viscut pràcticament tota la vida junts i que ara, al llindar de la vellesa, amb els cabells emblanquinats coronant els seus fronts i les arrugues masegant les cares, es fan companyia en un hospital.

N’hi ha de molt vells i n’hi ha també que tan sols són adults grans, això sí, una mica atrotinats. Un dels dos està en fase de dolor, sense poder caminar, necessitant l’altre per a desplaçar-se amb cadira de rodes i, l’altre, delerós de fer companyia, de ser útil i potser sense tenir un altre lloc on anar a passar totes les hores del dia, hi fa estada acompanyant la decrepitud. Els veig amunt i avall pel passadís, saludant els quotidians, mirant de reüll el nouvingut mentre, amb mans encara fortes, empenyen una cadira de rodes on l’ésser estimat, depenent i adolorit, hi passa hores i hores. Quan es fa fosc tornen a poc a poc, silenciosament, a l’habitació, on el malalt passarà la nit.



Les habitacions compartides, les portes que es tanquen tard i el bellugeig de bates
blanques, professionals i alienes, tallen qualsevol proximitat de tendresa o d’intimitat, d’amor i de sexualitat. Una carícia a flor de pell i un petó dipositat a la galta és potser el que es permeten fer dins de la màxima discreció imposada per voluntat pròpia, en haver de viure en un lloc públic envoltats de cares desconegudes, de vides que no són properes, que avui hi són i potser demà ja no.

Diuen els experts que la patologia més freqüent detectada en aquest grup a partir dels seixanta o seixanta cinc anys és l’artrosi, seguida de la hipertensió arterial, fet que no impedeix gens ni mica tenir relacions sexuals actives i la majoria les consideren agradables i normals. La vellesa és un procés que en ordre biològic es manifesta per una disminució genèrica del metabolisme; però és important tenir en compte la societat en la qual es desenvolupa, ja que és un procés biològic, psicològic i també social.

El fenomen de l’envelliment en la població es produeix de forma paulatina, una mica més cada any, no hi ha remei i tots, si la naturalesa és generosa, hi arribarem. En el món, en termes absoluts, el nombre de persones de seixanta-cinc anys i més s’haurà multiplicat aproximadament per quatre entre el 2000 i el 2025 i la seva proporció enfront de la població total tendeix a duplicar-se (5,3% al 2000 – 10% al 2025).

Per tant, la sexualitat en la gent gran, és quelcom que, sens dubte, ens implica a tots. Una sexualitat que, en l’edat dels adults grans, per tota la història acumulada, es concep associada a l’amor, aquell que genera una emoció que impregna les relacions humanes i àdhuc les relacions entre alguns animals, i que ens impregna des del mateix naixement. Un sentiment que cerca en l’acaronament, la flonjor de la sensació d’estimació que els ha acompanyat al llarg de la vida i en el racó íntim de les sensacions, el sacseig entranyable i tremolós de la sexualitat encara viva.

Mentre em miro a una parella de més de seixanta-cinc anys, quan es desitgen bona nit, fins i tot en el reducte tan poc íntim de l’habitació d’un hospital sociosanitari, mostrant dependència, solitud i afecte, també em parlen sense paraules de com viu la sexualitat, a través de l’amor, una parella d’adults grans.

Núria Gómez Granés
Periodista i escriptora
Fotografia: Núria Gómez Granés

Diverses lectures

T’estimo... o no*

L’amor, l’afecte, l’amistat, les relacions familiars i la gelosia han estat protagonistes de la història universal de la literatura. Per fer entendre als més
petits la importància de l’amistat, teniu a la biblioteca el conte de dues taquetes
que, en abraçar-se, es canvien de color, escrit per Leo Leonni (Pequeño azul y pequeño amarillo). Diuen els experts que, per als joves, es conserva viu el model d’amistat d’Els tres mosqueters, d’Alexandre Dumas, i per als grans lectors hi ha la delicada història de Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie.

En alguns contes descobrim com l’amistat entre oposats és enriquidora, que les diferències ens uneixen i fan preuat l’amor així compartit. Un exemple molt visual és el conte Quatre petites cantonades de no res, de Jérôme Ruillier. I, per comprendre que no hi ha impossibles, cap lliçó millor que la de La princesa viene a las cuatro, de Wolfdietrich Schnurre, on l’evidència que la hiena no és una princesa no és cap problema.

Els joves es podran identificar amb l’Arnau, el protagonista de Jo, el desconegut,
d’Antoni Dalmases, que es descobreix a ell mateix quan coneix altres realitats veïnes.I entendran com actua l’Èlia de la novel·la de Care Santos Hot Dogs, i que s’impliquien un moment de canvis en la seva vida.
Madurar significa acceptar les responsabilitats de l’entorn, respondre als que estimem de forma sincera, lliure, i no sempre és fàcil. El Gran Gris i el Petit Marró, en el tendre conte de Jörg Steiner, són dos conills de fàbrica que un dia s’escapen, però, després d’uns ensurts, el Gran Gris decideix que ja no està fet per viure a fora.Un altre exemple, que els infants veuen clar, és com la marona d’Stuart Little accepta el seu fillet com un més de la família, encara que s’assembli en tot a un ratolí.

Hi ha contes d’enamorats que acaben en casori i altres tràgicament. La literatura
ens deixa somniar amb el príncep, ens descobreix nassos encantadors com el de Cyrano de Bergerac, d’Edmon Rostand, i ens prepara també per superar les grans pèrdues, com al Soldadet de plom, de Hans Christian Andersen, o a Història d’un cap tallat, d’Antoni Garcia Llorca.

El món del còmic ens mostra la importància importància del record d’un amor infantil a La Torre Blanca de Pablo Auladell, i com pot ser de delicat el primer amor en una societat tan conservadora com la de Blankets, de Craig Thompson, o quan l’amor es dóna entre dues companyes de classe de l’institut, com les de Blues, de Kiriko Nananan.

Per afrontar aquests reptes, la informació sempre va bé. Els pares ja poden explicar còmodament d’on vénen els nens de la mà d’El milagro del oso, de Wolf Elbruch. I els joves poden resoldre els dubtes habituals en la iniciació sexual amb la novel·la El diari vermell de la Carlota, de Gemma Lienas. Així mateix, l’homosexualitat en l’adolescència està tractada amb tacte i prudència per Jordi Sierra i Fabra en la història de la Maria d’A l’altra banda del mirall.

La literatura descriu fins al més mínim detall tot tipus de situacions, d’arquetips,
de famílies diferents. Els vincles familiars són molt importants, alhora que
fluctuants, i cadascú els ha d’entreteixir a la seva manera: Jostein Gaarder ho mostra en la fresca història de La noia de les taronges, i Amélie Couture en el conte No, no i no!, on la petita Anna es queda tan trista quan mor la iaia i ha
d’anar a viure amb el pare i la seva nova companya que decideix fer vaga de viure:
no juga ni parla, no vol anar de colònies ni menjar, i no vol estimar el nou germanet.

Malauradament, de vegades, el dolor va lligat a l’amor; ho sap La Sireneta, d’Andersen, de qui recomanem la lectura de l’original. Dolor pateix una mare que ha de donar en adopció la seva filla per motius de pobresa, com la que Lienas descriu a Busco una mare! La gelosia és una malaltia que ha de superar qui estima, com el gos gelós d’una gateta que ens presenta Jenny Wagner a Óscar y la gata de medianoche.

Us desitgem amor ple de comprensió i de sospirs emocionats com pàgines tenen aquests llibres.

* Aquest és el títol d’una exposició que acollirem a la Biblioteca, organitzada pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil. Les obres citades són una tria del catàleg i les teniu ja a la Biblioteca.

Ana Merino Mir | Montserrat Ribas Mata
Directora de la Biblioteca Mestra Maria Antònia | Bibliotecària
Il·lustracions del llibre: La Torre blanca. De Pablo Auladell

El·lipsi

El públic no sap el que sap, però ho sap

L’amor, i per extensió el sexe, no acostuma a ser considerat com un objectiu primordial a les societats desenvolupades econòmicament. I d’això n’és un bon reflex el cinema.

La ficció dramàtica consta sempre de dues trames: principal i secundària. La segona existeix per recolzar a la primera i ajudar a proporcionar impuls a la narració, però no per adquirir el protagonisme de tota l’estructura.
Doncs bé, a les pel·lícules més emblemàtiques, aquelles que semblen les més romàntiques, la història d’amor sol ser una trama secundària. Serveix senzillament per mostrar l’altra cara del personatge principal, la més humana, la més tendra, disculpar la seva mala traça, perdonar la seva crueltat o manca de compassió o excés de violència.
Único Testigo, Muerte entre las flores, Balas sobre Broadway, Casablanca i d’altres, narren a la trama principal històries de crims, relacions mafioses, l’ambició de l’artista, la lluita per una bona causa, etc., encara que la trama secundària, la història d’amor, les relacions sexuals dels protagonistes, tinguin una importància cabdal i a l’espectador li sembli informació de suma importància.

No obstant, es pot dir que sense història d’amor no hi hauria història del cinema. Fins i tot, degut a les el·lipsis o compressions temporals inevitables a una pel·lícula de noranta minuts, podem dir que un personatge practica el sexe o demostra amor molt més sovint del que mai ho faria a la vida real.

El sexe, al cinema, ha vingut acompanyat d’una sèrie d’ardits que han permès a l’espectador imaginar i, per tant, millorar subjectivament els fets sense veure’s.
L’ús del fora de camp i les escenes de sexe sempre han vingut unides. Fins i tot, aquest fora de camp utilitzava tradicionalment unes metàfores que l’espectador entenia immediatament.
Recordem: una parella enfront d’una xemeneia, es besen, desapareixen lentament de l’enquadrament i l’objectiu de la càmera fa una petita panoràmica acompanyada d’un zoom in, centrant-se en un pla curt de les flames. L’espectador entén perfectament el que està ocorrent en fora de camp i, quan recupera la parella, potser un o dos minuts després i a una altra escena, sap que són amants.

El foc, les onades del mar, la pluja intensa, el vol d’ocells, etc., sempre fenòmens naturals dotats de moviment i àudio sincrònics que trenquen l’escena amorosa, explicaven perfectament el que estava succeint fora de l’enquadrament de la càmera. Aquestes estratagemes conformàven un codi que l’espectador posseïa, encara que no en fos conscient: el públic no sap el que sap, però ho sap.

Si les relacions entre els personatges es tornaven perilloses, la censura originava solucions dràstiques que ara fan riure. Com el cas de Mogambo, pel·lícula en la qual una dona casada s’enamorava d’un altre home arribant a les relacions sexuals. A España es van deformar els diàlegs fent que marit i muller fossin germans, la qual cosa va originar una sèrie d’incògnites inexplicables, com per exemple que els dos dormissin junts i que el germà tingués antipatia pel protagonista. En el fons, el públic podia imaginar relacions encara més complicades entre els personatges.



La no explicitat del sexe anava acompanyada, i de fet encara hi va moltes vegades, d’una censura del cos nu. Ens trobàvem amb què, sempre que un home es llevava del llit després d’haver fet l’amor, portava els calçotets posats i la dona anava al lavabo embolicant-se amb el llençol, fet amoïnós que ella realitzava amb gran lleugeresa i com si fos conscient que tota una sala de cinema l’estava observant. I, quan el senyor Adolfo Suárez, president del govern espanyol, va decidir que ja era hora de fomentar una “apertura” als costums més quotidians, cosa que implicava poder comprar revistes eròtiques als quioscs i veure les actrius despullades al cinema, aquest fet va fugir de la fatídica paraula “desnudo” i es transformà en la horrorosa paraula “destape”, la qual cosa no entorpia gaire la imaginació de l’espectador perquè ja se sap, el públic té la paraula.

Maria Bestard Luciano
Realitzadora i guionista
Fotografia: www.emuleteca.com

Bon ambient

Redescobrint l’empatia



La introducció

Es podria haver fet un article basat en la fisiologia de la reproducció en mamífers. Potser hauria estat interessant parlar sobre el món sexual de les formigues. Inclús, algú se li podria haver passat pel cap donar detalls sobre la pol·linització de les flors. També hi ha tot allò del reforç en els processos comunicatius i afectius entre
humans. Malgrat tot, però, és innegable un tipus de sexe mercantilista que es ven frívolament com a article de consum, talment com si tingués la mateixa condició que els productes arrenglerats en els passadissos d’un centre comercial.
Aquesta activitat envaeix la cultura periodística i televisiva i, inclús, les nostres tertúlies més quotidianes. És el sector que genera, amb diferència, els millors resultats econòmics de la globalització.
El text que s’elabora a continuació s’inspira en aquest submón. Per tant, donat el cas, podria ferir sensibilitats. Deixo, doncs, a la teva consideració el continuar llegint o no.

L’acte

Somiada passió, somiada evasió, somiada ambició, somiada foscor. Món estimat, consola’m avui. Un altre cop. En vull més. Calla, no despertis els infants!

Va madura, morbosa, francès al final, p.n. Mass. anal. Guapíssima catalana amb cos
de guitarra. Jovenetes sexis ho fem tot en pis part. Moreno simpàtic 23 cm, ofereixo sexe i sortides a dones.


Somiada fantasia, somiada prohibició, somiada pell, somiada hipocresia. Món estimat, consola’m de nou. Almenys aquesta nit. Segur, n’hi ha prou. Per què em fas això?

Cris, gallega insaciable. No professional. Rebeca i Sílvia 2 jovenetes per enamorar-se. Nits 8 jovenetes provocatives. Servei comp. + vídeo transvestit. Paloma mulata. 130p. Gran joguina dur... Esp. Principiants.

Somiada seguretat, somiada parella, somiada possessió, somiada companyia. Món estimat, consola’m com puguis. Una última oportunitat. No ho puc entendre, no ho puc
evitar.

3 russes i 2 caribenyes, tot morbo, lèsbic, dúplex i grec. 24 h. Sortides David guapo, viciós, molt calent. Sexe al màxim! Gorja profunda. El plaer del càstig Submisa, molt alt nivell, agulles, Spanking, fuet. Arribem on la teva imaginació arribi!

Somiada unió, somiada plenitud, somiada descendència, somiada immortalitat. Món estimat, dignitats vinclades en l’absurd, buidor devorant buidor. Avui, finalment,
com l’Ulisses camí d’Ítaca, a contracorrent, et miro per primer cop al ulls mentre observo esperançat com les nostres solituds redibuixen el camí abraçades.

Divorciada recentm Busco sexe. Pago bé. Casada amb vell. Busco sexe desenfrenat. No cobro Nova! Brasilera 27 a. Bombó de licor. Truca’m! [...] Busco sexe esporàdic. Algun noi disposat.

Xavi Sellarès Casas
Il·lustració: Clea Thrussell

Què vols que et digui

Sexe o amor? Embarassos adolescents

És un fet que els embarassos en adolescents continuen sent habituals tot i que, degut a que la majoria de vegades s’opta per una interrupció voluntària de l’embaràs,
en poques ocasions transcendeix la intimitat familiar.
És per aquest motiu que sovint, quan es parla d’aquesta qüestió en els mitjans de comunicació, en campanyes informatives, tallers d’educació sexual…, hi ha moltes vegades la percepció que això només passa als altres, entenent com a altres col·lectius marginals, amb pocs recursos econòmics, poca comunicació amb els pares, mancats de formació/informació, immigrants o similars.

Però la realitat és que aquestes situacions afecten tant persones amb característiques semblants a les anteriorment esmentades, com a nois i noies amb qui ens creuem diàriament pels carrers de la nostra vila: simpàtics, intel·ligents, estudiosos, educats…
La pregunta del milió és: Què es pot fer per prevenir o evitar aquestes situacions massa sovint tan indesitjades com inesperades? Ens hem de resignar al fet que són coses que passen o realment seria possible trobar entre tots una solució?

Una solució que hauria de ser poc menys que màgica, per no dir-ne utòpica, ja que fins ara totes les que s’han anat proposant al llarg del temps han comptat sempre amb l’oposició frontal de diferents sectors de la societat. Classes/tallers/sessions/informació sobre educació/assessorament/salut sexual/afectiva/reproductiva, són necessàries? Qui hauria de dur-les a terme? Pares/professors/personal sanitari/mitjans de comunicació? On s’haurien de fer?, a partir de quina edat? Amb quina periodicitat?

El lliure accés dels joves als mitjans contraceptius és realment necessari? O només serveix per incitar-los i donar idees quan encara són massa joves? Jo a la seva edat encara jugava a nines i no vaig saber res de sexe fins que no em vaig casar.

La qüestió dels embarassos adolescents ha existit sempre, potser la diferència d’avui dia és que, com deia al principi, quan es dóna el cas s’opta habitualment per una solució ràpida i discreta com és l’avortament, que ja se sap que tenir un nen tan jove et parteix la vida, que et fa madurar de cop, que el primer són els estudis i que per a tota la resta hi ha més dies que llonganisses.

El futur està a les nostres mans, de nosaltres depèn que cada dia nois, noies, pares, mares, famílies…, hagin de fer front a aquest tipus de situacions o que en un futur, esperem que no massa llunyà, arribi a ser quelcom de prehistòric o, si més no, excepcional.



M. Mar Farré Magrinyà
Llevadora
Fotografia Imma Font Mas, retratista.

Parlant de ...

Un exemple a seguir

Aquest apartat sol anar destinat a què, com a representant de l’Ajuntament, expliqui alguns dels projectes que hi ha en marxa. Però a vegades cal fer excepcions. Com a regidors, recollim sovint les inquietuds, les sensacions, els sentiments dels ciutadans i ciutadanes, i cal que ens en fem ressò.
La Sínia és una publicació amb més de tretze anys d’història, que ha tingut un gran nombre de col·laboradors que han fet possible la seva continuïtat. Per tant, aquesta
revista té una clara vocació participativa per damunt de tot. Ara bé, d’aquestes persones que han col·laborat, n’hi ha algunes que, per la seva implicació des del primer dia, per la seva fidelitat, constància i qualitat en els seus textos, mereixen
un capítol a banda. I en aquest sentit, la Maria Rosa Riambau, esdevé un magnífic exemple.
Són moltes les persones que se’ns han adreçat darrerament per fernos arribar el desig de retre-li un petit homenatge, i com a mostra d’aquestes múltiples adhesions, reproduïm aquesta carta que ens ha arribat i de la qual hem volgut mostrar el seu contingut essencial.

A la meva amiga
Dedico aquest escrita Maria Rosa Riambau

Sí, és per a tu, Maria Rosa, te’l dedico amb tot el meu cor. Sóc la Rosalia, em coneixeràs més si et dic la Rosalia de ca la Basília. Per tots aquests anys, que han estat molts, de la teva col·laboració, que has realitzat amb els teus magnífics escrits publicats a la revista La Sínia, ets digna d’admiració. Textos que han tingut nombrosos seguidors, amb magnífiques descripcions, plens d’amabilitat i dolçor. Textos en els quals ens explicaves les teves caminades, les teves excursions pels voltants del nostre poble, acompanyada sovint pel teu marit i per altres persones.



Hem gaudit molt amb els teus escrits i, l’Antònia, la meva germana, quan s’acosta el final de trimestre, ja pregunta impacient per l’aparició del nou exemplar de La Sínia, per llegir, abans que res, el teu escrit. Maria Rosa, a la meva germana i a mi, com a molta altra gent, ens fas passar una bona estona comentant-los.
Et desitjo, Maria Rosa, molta serenitat davant els sotracs que dóna la vida, cal que siguis forta i estima’t la teva pròpia persona, que Déu t’ajudarà. Per la meva part, et prometo que compliré el que em vares dir un dia a la Residència, comentant la meva possible col·laboració, quan em vas dir: “Rosalia, ara et toca a tu”. I m’ho vares dir amb aquella bondat, amb els teus ulls tots cristal·litzats de bona persona. Doncs et diré, que el dia sis de maig, dia de la Mare, vaig fer el primer escrit, el vaig fer amb molta il·lusió, i aquest, com pots veure, te’l dedico a tu.

Rosalia Solé Ruiz

Gerard Ciuró i Marquès
Regidor de Comunicació, Educació i Patrimoni
Fotografia: Rosa M. Guasch - Aj. Torredembarra

Editorial i crèdits

EDITORIAL

En el temps de les presses, la Sínia apareix per la cantonada, tranquil·la, petant la xerrada amb algú. Seu a la plaça de la Vila i comenta com han anat els tres mesos des de l’anterior número. Després de la migdiada ha sortit a estirar les cames fins que s’ha trobat a una colla amb qui fer tertúlia.



Aquest número promet: tot sovint ens neguem a parlar d’allò que ens agrada, ens indigna, ens enamora, ens neguiteja pel simple fet que no toca. Però avui, toca. I junts hem omplert aquests fulls inspirats pel sexe, l’amor i el gènere.
Per cert, Sínia, de què parlaràs el proper trimestre? Dels nouvinguts i benvinguts i espero que tothom m’ajudi.
No dubteu en escriure al Consell Editorial mitjançant l’adreça de correu electrònic:
participacio-ciutadana@torredembarra.cat

CRÈDITS

Consell Editorial: Maria Bestard Luciano, Ferran Castell Batlle, Gerard Ciuró Marquès, Ramon Ferré Sánchez, Núria Gómez Granés, Agnès Llorach Solé, Trini Mir Hernández, Emma Riambau Farré, Xavier Sellarès Casas, Xavier Zaragoza Olivé.
Agraïments: A tothom qui ha fet possible aquesta edició de La Sínia.
Punts de distribució de La Sínia: Ajuntament, Biblioteca, Patronat Antoni Roig, Ona La Torre, Fundació Pere Badia, Llar de Jubilats, CAP, Cal Bofill, La Casona, Casal Municipal, Casal de La Marítima, etc.

Si us interessa rebre La Sínia per correu postal o per correu electrònic,
ho podeu sol·licitar: Per escrit: Ajuntament de Torredembarra - Regidoria de Comunicació. Pl. del Castell, 8. 43830 Torredembarra. Per telèfon: 977 640 025. Per correu electrònic: participacio-ciutadana@torredembarra.cat

Blog: lasiniatorredembarra.blogspot.com

Última correcció: Federico Merino Mir.
Disseny i realització: Eloi Figuerola Estudi. Impressió: Unigràfic.
Edita: Regidoria de Comunicació, Ajuntament de Torredembarra.
Amb el suport tècnic del Gabinet de Premsa.
Dipòsit legal: B-15891-08. Tirada: 2.000 exemplars gratuïts. Prohibida la seva venda.