Flora del nostre entorn

Quequerequec
Amapola. Papaver rhoeas L.



Els camps verds esquitxo, vermelleta de color, senzilla però vistosa sedueixo tot pintor.
Planta herbàcia ruderal anual, de 30 a 100 cm d’alt, dreta i ramosa. Les tiges tenen pèls curts, estesos i blanquinosos. Quan es talla deixa anar un làtex blanquinós.

Les fulles es disposen alternades i estan dividides en 5 segments.

Les inferiors són peciolades; les superiors són sèssils amb un peduncle de 12 a 25 cm. Són molt piloses.

Les flors neixen d’una poncella que, fins a la seva maduració, està com caiguda. El calze està format per dos sèpals peluts que cauen amb la floració.

La corol·la està formada per 4 pètals, un xic arrugats a causa de la disposició corrugada en què es troben dins la poncella. Abans d’obrir-se, la corol·la passa de color blanc al vermell escarlata que la caracteritza. Sovint tenen una taca basal de color negre.

Floreix des de primavera a l’estiu.

El fruit és una càpsula d’un color verd pàl·lid. Té uns porus pels quals surten les petites llavors negres que conté a l’interior quan el vent sacseja la planta ja seca.

Hàbitat:
Originària d’Europa, nord d’Àfrica i regions temperades d’Àsia. Acostuma a trobar-se en camps de cereals, cultius, marges de les carreteres, rostolls, pastures, prats. Es considera una mala herba dels sembrats.

Conreu:
Es cultiven com a plantes de jardí.
Noms: Ababolera, babol, badabadoc,cacaraquec, caputxí, cararequec,coquerecoc, gaigallaret,gall, gallaret, gallet, ganfanó, lloca,màpola, monges, papariu, paparola,
paparota, paramà, peperepep,pipiripip, puput, quequerequec,quicaracoc, quicaraquic, quiquiricall,quiquiriquic, roella, roguella,ronsella, rosella, roseller, rossell,
rovella, vermelló, i així fins a un total de 34 noms registrats (català);
amapola, adormidera, ababol,ababa, abibollo, ababola, amapol,hababaura (castellà); papuela (asturià);mitxoleta (vasc): papoula(gallec); papoula (portuguès); papavero
(italià); coquelicot (francès); juglando (esperanto); poppy (anglès).

Etimologia del nom:
El nom prové de l’àrab vulgar hispànic hababáur, alteració del llatí papaver. El cognom Rhoeas prové del grec i significa vermell. En el llenguatge de les flors significa extravagància, somni. Si és vermella, significa consol. Si és blanca, son.

A molts llocs, per calmar el dolor que produeix l’aparició de les primeres dents en els nens, fan una mena de xumet posant llavors de quequerequec dins un mocador o una gassa (com si fos un saquet), es posa uns minuts, en infusió, en aigua molt calenta i es frega les genives i se li deixa perquè el xumin durant una bona estona.
Els pètals es recullen al migdia i s’assequen ràpidament en capes fines, tenint molta cura de remoure’ls per evitar les floridures.
Un cop assecats s’han de conservar en recipients ben tancats i protegits de la llum. Són pectorals, antiespasmòdics i sedants, amb lleus trets narcòtics. Es pot prendre en forma d’infusió o de xarop per tractar la tos, la bronquitis i les angines. Aquesta infusió o la cocció de les càpsules dels fruits també es poden prendre de nit en cas d’insomni o nerviosisme.
Externament, es pot utilitzar la infusió sobre les parpelles i com a bany ocular.

Infusió:
2 grams de pètals dessecats en un quart de litre d’aigua. Tres cops al dia.

Extracte fluid: Deu gotes en un got d’aigua. Doscops al dia.

Pols de la planta: 300 mg de pètals dessecats i polvoritzats. Al llarg del dia.

Decocció: Durant sis minuts, dues càpsules
per got d’aigua. Sis cullerades abans d’anar a dormir. No presenta toxicitat ni efectes secundaris. No és recomanable utilitzar-la durant l’embaràs, la lactància o en nens petits. Les fulles són tòxiques per als animals. A dosis fortes pot produir
somnolència.

Altres usos:
El quequerequec és molt apreciat en apicultura. Els pètals són molt rics en una substància que serveix de colorant per tenyir principalment la llana, aconseguint uns vermells de diferents tonalitats de gran bellesa. També s’usen per donar color al vi i a certs medicaments.
L’oli de les llavors s’utilitza com assecant per a pintures, per fer sabons, per a productes de bellesa i, fins i tot, com a combustible.

Aplicacions culinàries:
Les llavors s’usen en amanides salades, amanides de fruites, pastes de verdures, lasanyes. També per tenyir pasta i arròs. Perfumen i donen textura i sabor a pans i
pastissos. A més, per amanir l’apreciada paella de rosella i abadejo s’arreplegaven
acuradament els pètals lleugers de les seves flors i les fulles eren els ingredients principals dels ja quasi extingits pastissets de la Safor.
Quan la poncella està tendra, abans de florir, així com les parts verdes tendres, es mengen com a verdura o en amanida.
Amb els pètals es fan xarops i begudes no alcohòliques.

Aplicacions màgiques:
Tradicionalment, la rosella s’ha utilitzat en encanteris de fertilitat, amor, fortuna i sort. Potser pel seu poder sedant, ha estat associada a l’endevinació dels somnis. Una antiga recepta diu que si tires unes quantes llavors al menjar de la persona estimada, aquesta cau corpresa d’amor. Però he de dir que no he trobat ni el tipus de rosella que es fa servir ni la quantitat. Potser l’explicació és que la persona objecte de l’encanteri queda tan enterbolida que no es pot defensar. No ho sé. En la mitologia se la sol relacionar amb les deïtats agràries. Els antics celtes li conferien poder per originar les tempestes.

Una mica d’història:
La rosella s’ha associat a l’agricultura des de temps molt antics. El seu cicle de vida s’ha adaptat a la majoria dels cultius de cereals, florint i granant abans de la recol· lecció de les collites.
Les cultures antigues, com l’egípcia, la utilitzaven com a afrodisíac.
Les llavors de rosella, torrades amb mel, eren una menja habitual dels íbers.
Els grecs la van consagrar a Morfeu, el déu dels somnis.

Segons El Dioscòrides renovat de Piu Font i Quer, “el consum de roselles tendres es remunta als temps de Teofrast (Eresos 372 aC-287 aC), fa més de 2.300 anys”.
Va ser difosa pels àrabs i introduïda a Amèrica al segle XVIII.
Per als britànics, la rosella vermella simbolitza els caiguts a les dues guerres mundials.

Folklore:
Una llegenda celta diu que una rosella va anar a néixer enmig d’un camp de margarides. Es trobava molt sola i plorava mol. Les margarides li van dir que déu la podia convertir en margarida però ella no va voler i així els hi va fer saber.
Elles van reflexionar i van demanar al bon déu que enviés moltes altres espècies de flors a la vall per així poder gaudir de la varietat.

Antropònim:
A Catalunya hi ha unes vint dones que es diuen Amapola.

Patronímic:
No existeix el cognom Quequerequec. Entre les altres denominacions, només Rosell o Rossell tenen representació.

Utilització terapèutica:
La saba, els pètals, la llet i les càpsules contenen readina, un alcaloide d’efectes lleugerament sedants en afeccions del tracte respiratori com bronquitis o tos seca. Actua disminuint la tos i afavorint l’expectoració. També calma diarrees infantils.
Produeix una depressió del sistema nerviós central i facilita el descans de grans i menuts. També funciona com a estimulador de l’apetència sexual, ja que produeix una acció descongestiva pelviana i afavoreix el drenatge limfàtic.

Trini Mir Hernández
Fotografies: Joan Ribera i Solsona. Autor de “Flora del Pirineu”

Foto-denúncia

Sense paraules

Mà de morter

Tallarines a la putanesca



Ingredients per 4 persones:
500 g de tallarines
100 ml d’oli d’oliva verge
6 filets d’anxoves
1 all picat ben fi
500 g de tomàquet triturat Sal
2 cullerades d’orenga fresca o seca Tàperes
10 olives negres tallades a rodanxes

Posar 6 cullerades d’oli i les anxoves en una paella gran a foc lent i remoure amb una cullera de fusta fins que les anxoves es dissolguin.

Afegir l’all i cuinar aproximadament 15 segons vigilant que l’all no es cremi.
Posar els tomàquets i una mica de sal, i augmenar el foc.

Quan la salsa comenci a bullir, baixar el foc i cuinar fins que els tomàquets s’hagin reduït i separat de l’oli (20-40 minuts). Retirar del foc.

Cuinar les tallarines en abundant aigua bullent i amb sal, uns 2 o 3 minuts si són frescs, i 10 minuts si són secs. Remoure de tant en tant.

Es torna a posar la paella amb la salsa al foc i s’afegeix orenga, las tàperes i les olives. Quan la pasta està al dente, escolar i barrejar amb la salsa de la paella sobre el foc. Tastar com està de sal i servir immediatament.

Opcional per a les persones a qui agrada el picant, és posar pebre negre o bitxo.

Una bona recomanació és acompanyar aquesta salsa amb un bon vi negre.

Aquesta recepta la vam heretar de la signora Lina que, a començament dels 70, va posar la primera pizzeria a la Torre.

Pizzzeria Lina

Recordes quan?

VIDA DE LA MARIA LLUÏSA

El passat Sant Jordi, vam fer-li l’entrevista a la Maria Lluïsa de Vela. Ens va agradar molt, ja que és una senyora molt educada, simpàtica i divertida. A més, tot el que ens va explicar, va ser força interessant.
Va néixer el 3 de setembre de 1925, quan el seu pare tenia seixanta-cinc anys. Era
filla del segon matrimoni del seu pare. Quan el pare i la mare es van casar, ell li va advertir que, potser, li farien una esquellotada i que haurien de tenir paciència. Sembla que el pare va sortir al balcó, els va donar una bona propineta i
els esquellots es van acabar.
Ell va morir quan ella tenia cinc anys i es va quedar amb la mare, com que no tenien
res, la van posar interna en un col·legi de Barcelona, portat per les Religioses Filipenses, on la van tractar molt bé i s’hi va sentir molt a gust. Hi va estar dels cinc als deu anys perquè, precisament, l’any 36 va començar la Guerra civil espanyola. A partir d’aquell moment, ja no va tornar més a l’escola.
En aquell temps, la Maria Lluïsa ja cuidava la seva mare que estava una mica delicada i havia d’estar-se al llit. Per poder menjar van haver de vendre les seves pertinences, ja que els diners eren molt escassos. La Maria Lluïsa explica que, quan
era joveneta, s’enamorava amb molta facilitat. Als 9 anys, al col·legi, va tenir el seu primer amor. Era un noi guapíssim que es deia Francisco. No van arribar a parlar mai, però algun cop es van mirar. Anys després, es van intercanviar fotos i altres comunicacions.
Passats uns anys, la Maria Lluïsa, a Teià (Maresme), va conèixer en Josep. Jugava a cartes amb ell, no li desagradava, però res. Li simpatitzava, però no li acabava de fer el pes. S’enviaven cartes i sempre comentaven de veure’s un dia, però ell li deia: “Si vens, no et pintis massa eh!”. Més tard, va conèixer en Toni, un noiet de Sitges. Era moreno i molt guapet. A la Maria Lluïsa i a la seva cosina Roser els hi feia gràcia i eren amics. La Maria Lluïsa, que li interessava força aquest noi, va enviar-li una fotografia i ell li va comentar: “Estàs muy bien, pero lástima que miras al suelo”.
Ara es truquen de tant en tant. És amb el que ha tingut més relació. La Maria Lluïsa ens va comentar, com a curiositat, que el seu cosí es va enamorar d’una de les germanes del Toni. Les seves germanes sempre deien: “Uui! La Maria Pepa? Aquesta?
Aquesta no, que va sense mitges!”.
La Maria Lluïsa ens va explicar que ella es va casar als trenta-un anys i mig. Van anar passant etapes, però ella no es casava mai, i diu: “Perquè jo, sencer no m’he n’agradava un, cap.
De quatre n’hagués fet un!”, “ Lligarme? Lligar-me amb un i no poder coquetejar amb els altres, què era la meva vida? M’agradava molt això encara que esta força malament”.
Als catorze o quinze anys van anar a viure a Altafulla. Allà, els nois, tenien per costum posar-se en una cantonada esperant a que passés alguna noia per dir-li coses. Hi havia un dels nois que venia més, el Ramón, el qual es va enamorar bojament de la Maria Lluïsa, però a ella enamorar-se bojament, no, més bé li agradava i prou. Van acabar sortint junts, però ella només sortia amb les amigues i els nois s’acostaven. El Ramón, enamoradíssim, li deia: “Sóc tant feliç al teu costat, que ja no necessito res més”. Mai van fer res de res, només un petó a la mà. La família va marxar a viure a Madrid, així que la relació amb el Ramón es va tallar. Ell li va donar una carta que deia: “Querida Maria Luisa, yo te recordaré siempre por muy lejos que estés, siempre te querré y un pensamiento tuyo me apartará de muchas cosas malas”. Ella es va emocionar molt recordant aquesta carta. Molts anys després, es va trobar amb ell i la seva dona, a Sant Antoni d’Altafulla. Un temps després, quan ell ja era viudo, ella li va dir: “No voldria morir-me sense haver-te fet un petó”.
Ell va accedir i després de seixanta anys es van fer el primer petó, “A la
galta, és clar”, ens va confessar.

Gypsy Nel·lo Peeters
2n d’ESO -14 anys
Fotografia: Cedida per la família

Tens un moment ?

Dolors Miquel

Nascuda a Lleida, resideix actualment a Torredembarra. Ha publicat els llibres de poemes: El vent i la casa tancada (Columna, 1990), Llibre dels homes (Edicions 62/ Empúries, 1998), Transgredior (Arola, 1999), Haikús del camioner (Edicions 62/Empúries, 1999), Gitana Roc (Llibres del Segle, 2000), Mos de gat (Edicions 62/Empúries, 2002), Amb capell (Emboscall, 2003), Ver7s de la terra (Pagès, 2004), AIOÇ (Empúries, 2004) i Missa pagesa (Edicions 62, 2006). En narrativa ha publicat Maruja Reyes sóc jo (Columna, 1992). A publicat, també un número i mig de la revista La Verge Peluda (2002). La seva obra poètica ha estat guardonada amb els premis Rosa Leveroni (1989), Ciutat de Barcelona de poesia (2005) i Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater (2006).

Tu ets lleidatana, com vas venir a parar a Torredembarra?

Això va ser una qüestió del destí. No sabia on anar. M’era igual anar a qualsevol lloc. Bé, sempre que fos un lloc de Catalunya. No per una qüestió de pàtria, sinó de cultura: l’allioli, l’aire, la llum... Però el meu germà, que baixava de la muntanya,
em va dir: “Per què no anem a Torredembarra?” I aquí estic, tot i que ell se’n va anar a Altafulla (riu).

M’agradaria conèixer la teva opinió sobre l’estat de salut de la literatura en general al nostre país? És un bon moment?

El nostre país sempre es troba en un mal moment. És la gràcia que tenim els catalans; queixarnos de la decadència, que ens aixafin... doncs, en consonància,la literatura, igual. Un exemple: si tu vas a una editorial castellana de Barcelona ningú sap ni què escrius, ni et coneixen de res, i a la inversa passa el mateix. El xoc de cultures és brutal, és la guerra, s’ignoren completament. Això ho trobo tan interessant! És com la subtilitat última. Quan no pots ser català gairebé a cap àmbit, hi ha la cultura i la literatura. Com que no llegeix gairebé ningú, i menys poesia, és el lloc ideal per esbatussar-se, la punta de la llança.

Quin creus que ha de ser el paper de l’escriptor en el moment històric?

L’escriptor sempre ha d’escriure. Ha de ser ètic més que moral. Sobretot en la societat que vivim que és materialista, neuròtica, una societat que ja no va al cel
com abans sinó que la seva fita és comprar-se un cotxe i anar volant a... ; el ramat avui vola. L’escriptor no ha de ser ramat i ha de ser èticament humà. I escriure.

Com veus la poesia actual catalana? I en ella a la teva generació?

La meva generació penso que començaria amb la Maria Mercè Marçal, l’Enric Casasses... És una generació que intenta donar força a la llengua. Tracta la llengua com si fos una llengua normal. És una alienació poètica, la que patim nosaltres (riu). Recuperem molt la vessant popular i la barregem amb la culta. Fem molts recitals i, ja que es llegeix poc, apropem la poesia a l’orella, com a l’època medieval.

Creus que tant les institucions com els mitjans de comunicació fan prou coses per a potenciar la cultura i en concret la literatura?


Fan tot el que poden. A totes hores, a tots els canals, tu només fas que sentir cultura, poesia, pel·lícules de culte (riu)... meravellar-te amb l’obra de pintors... (molt irònica, rient) Jo quan vull ser feliç poso la Televisió i em dic: “Cultura! Cultura! Entrem-hi!” (seguim rient).

Quins llibres mai has pogut acabar de llegir?

El Jarama de Sánchez Ferlosio. Però t’explico perquè: d’adolescent, a Lleida, tenia un pardalet que estava malalt. Amb el fred que hi feia, i sense calefacció, em posava
a dormir amb mantes, pijama, bata, etc., i deixava que el pardalet es posés sota la solapa perquè s’escalfés i s’adormís. Jo, que mai m’adormo llegint, vaig començar a
llegir El Jarama i em vaig adormir matant, així, el meu pobre pardalet. I quin disgust! Evidentment odio a aquest llibre, no m’havia passat mai, això d’adormir-me
amb un llibre a les mans.

Què significa per a tu la poesia?

Tot.

Quins poetes, escriptors, artistes o experiències han marcat la teva línia literària?

T’esmentaré només els del principi: Sant Joan de la Creu (m’encanta), Homer, Safo, m’ho vaig passar molt bé llegint La Celestina, Tolstoi, Las aventuras de Molly Flanders, El Decameró de Bocaccio, Lorca...

T’ha recolzat la família i els amics?

Que va! (riu). Han passat de mi, totalment. A casa meva, jo escrivia i anava darrere d’ells amb el full i només em deien “Surt d’aquí que tenim feina, quines rucades que fas”. Ho trobaven una bajanada i els amics de la infantesa, igual.

Com treballes fins a concretar un poema?

Has d’estar sempre atent, però ve quan vol. El que passa és que l’art és una dictadura i hi ha vegades que me’n vaig a l’exili. Perquè si no... (riu). Vivim en una època científica, estructuralista i de mètode, i sembla que fins i tot un poeta o
un artista ha de tenir un mètode, i la veritat és que l’art ha de fluir.

Quin consell donaries a tots els joves que volen començar en això de la poesia?

Primer de tot que tingui un treball solvent (riu). Però, sobretot, escriure i llegir molt.

Has escrit també narracions, t’has plantejat o tens previst seguir investigant altres gèneres?

El primer que vaig escriure als disset anys va ser una obra de teatre (era més rara, per cert). M’agradava molt el teatre, però després vaig trobar la poesia i em vaig quedar amb ella. La narrativa i la novel·la, per a conrear-la jo, no m’interessa tant. Potser quan sigui més vella, penso que mentre estàs vivint i tens intensitat has d’aprofitar per fer poesia.

Quines coses et falten per explicar?

Jo penso que tot escriptor té una cosa per explicar que no la pot explicar mai, però que és l’arrel de tot el que escriu. És el que d’alguna manera li dóna aliment.

Podria existir un món sense poesia o sense literatura?

Ui! I sense humans! (riu). La nostra eina per a construir el món són les paraules. Escapar de les paraules és molt difícil, som un món de paraules. La destil·lació de la paraula és la poesia. Per exemple, l’olor de la pluja d’estiu és especial i ningú ho sap traduir en paraules com un poeta. És impossible que l’home vulgui fugir de voler donar forma a aquestes sensacions.

Creus que s’estableix una relació més directa entre l’escriptor de poesia i el lector que entre l’escriptor de novel·la i el lector?

Sí, perquè és molt més condensat. Amb la poesia el que pretens és donar un cop de puny o un cop d’ala d’àngel al receptor, és la comunicació més intensa.

L’amor és una temàtica molt explotada per molts poetes. És un recurs fàcil o hi ha temàtiques més adequades que altres, en la poesia?

Hi he pensat molt, en això. És molt fotut parlar d’amor en poesia perquè sempre caus en els tòpics de les cançonetes, tòpics que agraden molt a la gent. Però en realitat, què és l’amor? Ningú ho sap. Tothom en parla però ningú el pot definir. D’altra banda, penso que a l’univers en què vivim, tot es mou per amor: tu i jo hem sortit d’un acte que si no era d’amor s’hi assemblava. És molt difícil escapar d’aquest tema que és l’origen de la vida.

Què faries per a fomentar la lectura?

No es poden imposar les coses. Per a mi és un error molt greu. S’ha de seduir. Per començar, a les escoles no haurien d’obligar a llegir els llibres tan pesats que posen, que no tenen interès, perquè ni connecten amb l’actualitat, ni tan sols fan volar la fantasia. Què es pot esperar d’això?.

Quines lectures ens recomanaries als lectors?

Recomanaré literatura catalana del segle XX, la castellana ja té prou publicitat. De novel·la: Solitud de Víctor Català, Quanta, quanta guerra o La mort i la Primavera de Mercè Rodoreda. Poèticament: Foix, és un autor que sembla difícil però no ho
és i té una fantasia espectacular, també Ferrater, l’últim Carner, els sonets d’amor i el llibre Desglaç de la Marçal, tot Bauçà i el teatre d’Espriu que, per a mi, és la
seva millor poesia. Dels que són vius m’interessen especialment la novel·lista Núria Perpinyà; el conta contes d’en Monzó (Monzó en la novel·la naufraga) i la poesia d’Enric Casasses.



Ferran Castells Batlle
Actor i director de Centrescènic
Fotografia: Ferran Castells Batlle

De la parla

De quan els nens venien de París

Tot el segle XIX i gran part del XX es van caracteritzar per un gran obscurantisme en l’educació sexual, fins al punt que un acte tan natural, com el naixement d’una criatura, es va voler disfressar i ocultar com si d’una compra es tractés. “Els teus
pares et compraran un germanet” s’acostumava a dir quan una dona estava embarassada. “A casa meva no es compren els nens, els té la meva mare” va etzibar una de les meves filles, que tenia sis anys, en sentir aquest comentari. No cal dir que es va produir una situació, si més no, incòmoda. Avui potser el comentari i la resposta s’haurien tergiversat, perquè hi ha molts matrimonis que opten per comprar els
fills als orfenats de països subdesenvolupats. Vaig intentar que les meves filles rebessin una informació clara sobre la procreació. Ho vaig fer amb molt de tacte i prudència, per no causar desorientació entre les teories de l’escola i les de casa.
Amb tot, van tenir problemes: no podien parlar obertament de les nostres informacions pioneres per no rebre el rebuig de les monges que tenien per mestres, i fins i tot algun que altre càstig també.

L’obscurantisme porta a l’aberració. Les nenes i nens de la meva generació navegaven en un mar de confusions quan arribaven als set o vuit anys: sentien comentaris a mitja veu, o que es tallaven davant de la seva presència i intuïen un món obscur i prohibit ple de temptadors misteris. Es transferien informacions, sempre errònies
o si més no deformades, i vivien una època d’investigacions clandestines, sempre amb la por de ser descoberts. Jo recordo una companya d’escola que, recollint d’aquí i d’allà frases isolades, havia arribat a la conclusió que els seu germanet o germaneta havia de nàixer d’uns ous que la seva mare tenia amagats a l’armari. La
pobra nena es va fer un tip de regirar inútilment vestits, tovalloles i llençols.
Alguna cosa vam aconseguir aquelles pioneres dels anys cinquanta. Avui els nens pugen ben informats des de ben petitets. Ho aprenen d’una manera neta i sana. I en saben molt més que algunes de les seves àvies.

Maria-Rosa Wennberg Ball-Llobera
Filòloga
Fotografia: Ninot indultat Falles 2004 València

Creu de terme

Les dones i les associacions
El Sindicat 12 de la Indústria Tèxtil

La participació de les dones a les entitats torrenques d’abans de la dictadura franquista era un fet normal. Malgrat això els càrrecs de les juntes directives que coneixem requeien sobre els homes. Les excepcions són les entitats catòliques com les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, establertes a Torredembarra el 1877; les Filles de Maria, amb referències des de 1895; l’Acció Catòlica de la Dona (1921-1922); i els Pomells de Joventut (1921-1923). De fet, aquesta darrera entitat, tot i els valors conservadors del seu ideari, va suposar la posada en escena de les dones en l’àmbit del lleure torrenc.
Les dones esdevenien protagonistes, organitzadores i exercien públicament aquesta tasca. Cal destacar, en aquest sentit, la seva màxima impulsora Magda Martí Travé que va arribar a publicar una obra de teatre –El bon cor de la Rosina-.

És durant la guerra, quan els homes van ser mobilitzats per anar al front, que les dones passen a ocupar càrrecs dins les associacions. L’exemple que demostra aquest canvi és el Sindicat de la Indústria Tèxtil del qual he pogut consultar el seu llibre d’actes. El mes de febrer de 1937 va entrar com a vocal la senyora Panadès i la Joana Marquès. I el mes d’agost, com a secretària, s’incorporava la Rosalia Figuerola. Finalment, la darrera acta conservada i datada del 2 de juliol de 1938 indica com la renovació dels càrrecs de la junta van fer que tots els càrrecs fossin
dones: Antònia Marquès (presidenta), Rosalia Fortuny (secretària), Rosalia Boronat i M. Tarragó (vocals).



La tasca d’aquesta entitat, adherida a la UGT, va ser la de coordinar els treballadors i les treballadores de les indústries tèxtils Fité i Cortasa així com col·laborar amb ajuda material amb els soldats que eren al front. Alguns dels presidents que va tenir el Sindicat van ser Joaquim Valls Biscamps, Vicenç Sonsona Millan i Constantí Riñé Valls.

Jordi Suñé Morales
És autor de La Torredembarra republicana i federal, editat pel Patronat Municipal de Cultura.
Fotografia: Autor desconegut. Cedida per Rosa Castro Llorach