Parlant de l’aprenentatge, avui, –inaugurant aquesta nova secció de La Sínia–, em vull fixar en Àfrica, un continent que té molt a veure amb nosaltres i amb tota la humanitat. Segons les darreres investigacions, tot apunta a que totes les poblacions de la Terra som el resultat de les migracions humanes dutes a terme durant els últims 80 mil anys. Aquestes migracions les haurien protagonitzades 28 línies diferents, a partir de 10 homes i 18 dones, tots procedents d’un petit grup localitzat a l’Àfrica fa uns 144 mil·lennis. Primer varen arribar a Austràlia, –ara fa uns 60 mil anys–, emigrant després alguns grups cap a Europa, on hi arribaren fa uns 40 mil anys.
Per tant, si el punt de partida de la humanitat és el mateix, si les arrels més antigues ens entrelliguen en una amalgama de sangs barrejades a l’atzar, sembla raonable pensar que, en el fons, tots, siguem del color que siguem, som força iguals i no tenim cap mèrit afegit pel sol fet d’haver nascut en un lloc o en un altre. El que ja no té res a veure amb la nostra essència més íntima és la marcada diferència que s’ha produït entre els que s’han quedat al continent d’origen (Àfrica) i els que ens hem pogut avançar en altres contrades, si més no, pel que fa a l’aprenentatge i a sobreviure amb dignitat.
Mentre aquí ens plantegem i discutim l’oportunitat de fer moltes activitats extraescolars, o si ens convé o no que els nostres fills aprenguin la tan discutida assignatura “educació per a la ciutadania”, o si les nenes marroquines han de fer gimnàstica a l’escola, hi ha a l’Àfrica (el continent d’origen) un contrast sagnant que ens hauria de fer pensar. Fent una mirada, per exemple, a Djibouti, (Àfrica oriental), ens adonem ràpidament que tot el seu entorn és completament erm. El sol escalfa tan fort i l’ambient és tan sec, que fins i tot el terra es malmet, s’evapora, s’esberla engolint fins a les entranyes qualsevol inici de vida vegetal. Djibouti està dividida en tres grans regions: la planícia costanera, els altiplans volcànics en les parts central i meridional del país, i les serralades en el nord. Gairebé totes les terres són completament ermes, sense capacitat de ser conreades per extreure del sòl alguna cosa que dur-se a la boca.
En un lloc així, on l’ambient no ofereix cap possibilitat d’autosuficiència per a la vida quotidiana, pensar en un aprenentatge per al creixement intel·lectual o social és un somni tan llunyà, tan fora de l’abast, que sembla que ni tan sols es pot plantejar. Però malgrat aquesta realitat tan punyent, d’aquest apartat lloc del món on sobreviure no depèn de la voluntat i l’esforç de cadascú, on aixecar-se pel matí té el mateix sentit que romandre allitat, estar en un cicle natural d’aprenentatge és fins i tot diferenciador per als nens o les nenes.
Tenir cura dels menuts de la família, de la casa, anar a buscar l’aigua potable molt lluny del lloc de residència, batre la farina..., és quelcom que recau de manera natural en les dones i molt especialment en les nenes. Si aquestes han tingut la sort de sobreviure a la pobresa i no han hagut, per exemple, de prostituir-se per ajudar la seva família, o els pares no els han tallat les extremitats per tal de fer més llàstima i aconseguir que la gent els doni més diners quan demanen caritat, poden anar un temps a l’escola, la qual abandonen ràpidament.
Amb l’objectiu d’igualar precisament la taxa d’alfabetització femenina amb la masculina, el 1999 es va crear un projecte específic d’escoles pont, per a donar suport a les nenes que han hagut d’abandonar –tot just iniciat– qualsevol tipus d’aprenentatge. En aquestes “escoles pont”, preparen les nenes per a incorporar-se a l’educació regulada en el curs que els correspon segons la seva edat, si és que tenen la sort de poder seguir algun dia un període d’aprenentatge, d’aquell tant bàsic, que els pugui ajudar a entendre que el seu futur, fins i tot a l’Àfrica, pot ser millor.
Núria Gómez Granés
Periodista i escriptora
Fotografia: Montserrat Pena Domingo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada