dissabte, 5 d’abril del 2008

Psicologiajove

Els especialistes ho tenen clar: els nens i les nenes, els nois i les noies no creuen perquè les mares i els pares no manem. Educar requereix paciència, fermesa, coherència i, sobretot, temps.

Per poder educar, la paraula “manar” és indispensable. Si som educadors no hi ha excusa, hem de manar, que no oprimir. Aquest fet ens pot convertir en els dolents de la pel·lícula més d’un cop però, a la llarga, la societat sencera ens agrairà la nostra preocupació a l’hora de formar persones amb valors socials de convivència i de respecte.

S’assumeix que, com que no existeix un manual de com educar els fills, tenim l’excusa perfecta per a equivocar-nos. L’equivocació, l’errada, la precipitació, el mal fer... són conceptes admissibles, fins i tot lògics. Si eduquem la podem espifiar i no passa res. El gran problema actual no està en fer-ho malament, sinó en no ferho, en la dimissió de l’educació per part d’alguns pares i mares, en els entrebancs que es posen a d’altres educadors com mestres, monitors d’esport o de menjador, defensant sempre (a capa i espasa) el fill en contra de les decisions (de vegades encertades i de vegades no) que han pogut prendre en una situació determinada.

Per poder ser coherents en l’educació dels nostres fills hauríem de basar-nos en tres coneixements bàsics:

- Saber com som nosaltres mateixos: esnobs, raonadors, angoixats, permissius, ofensius, irrespectuosos, liberals...

- Saber com és el nostre fill: tímid, reservat, nerviós, sensible, agressiu,
insegur...
- Saber en quin moment evolutiu està el nostre fill: hem de saber si ja li ha passat l’edat d’utilitzar el xumet o el biberó, si ja està en edat de demanar les coses parlant, si està en l’època de les pors, si les seves hormones estan fent estralls en el seu caràcter... I hem d’aprendre a utilitzar criteris propis, personals. Podem demanar ajuda, consell, assessorament, però hem de decidir què fem i com ho fem sense deixarnos endur per la moda educativa del moment.

Si eduquem ens equivocarem, però com deia algú (i si no, m’ho invento): no hi ha èxit final sense errada prèvia.



Imma Sagrera i Depares
Psicòloga
Fotografia: Muntatge d’arxiu