Menjim, menjant

Aprenem a cuinar?

Si tens alguna cosa a dir-me, adoctrina’m
Si vols, escolta’m

Tots tenim molt a dir, de mil maneres, amb mil exemples. Tots sabem coses que els altres volen conèixer. El mestre que amb paciència i passió ens regala la seva saviesa, ens endinsa en un oceà de coneixements on trobem joies que ens acompanyen i no ens abandonen, ens ensenya a saber el què, el com, el perquè, el on i perquè no, les conseqüències.

Vivim amb una informació que espera que hi parem atenció. Mai no serà un temps perdut aquell que dediquem a un llibre, una revista, a la ràdio, a la televisió, a la xarxa, a la veïna del segon, al forner...

També a la cuina, com part important de la cultura que és, trobem un gran exemple d’educació. Hi ha escoles, tallers, llibres, revistes, programes de cuina a la televisió, a la ràdio, a la xarxa...
Per tot arreu veiem grans experts que molt sovint han tingut de mestre a algú de la seva família, sovint la mare o la iaia.

El fet de cuinar té una posició privilegiada en les feines diàries que comporta una casa i el benestar dels seus habitants.
Per a mi és molt més gratificant fer un bon àpat que passar l’aspiradora, i sempre és més estimulant el resultat.
La cuina és un món de plaers que s’endinsa en el nostre organisme d’una manera molt directa.

A més a més, cuinar és obligatori, proveu a empassar-vos, durant una setmana, menjar ràpid: ja veureu que cap al final del procés tindreu els nervis a flor de pell i us sentireu molt neguitosos.

Per sort aquí no passa sovint, sempre hi ha temps de fer una bona amanida o d’anar a casa de la mare que ens sedueixi amb una cassola de cloïsses amb ceba.

En la nostra civilització tenim la immensa sort de poder triar entre un ampli ventall de les sanes delícies que ens ofereix la cuina mediterrània. A molts indrets de la Terra, no la tenen i es veuen obligats a repetir constantment els quatre aliments que tenen a l’abast. Afortunats nosaltres!

Però estem perdent l’experiència de cuinar amb temps. El fet que les dones treballin fora de casa ha derivat en una recessió en l’aprenentatge de la cuina dins la família.

S’observen casos extrems que indiquen que els nens no reconeixen un pollastre sinó la seva pota o el seu pit. De petita, a l’escola, ens van portar a una granja i vam poder veure aquests animals vius i en directe però, avui, molts nens es pensen que els pits de pollastre els fabriquem industrialment.

Aquesta també és una feina que queda pendent.

Sovint arribem a casa esgotats, els nens també ho estan, i enllestim, en deu minuts, un sopar carregat de calories i agents artificials i passem a una altra cosa.

Val a dir que tampoc s’ha d’aclaparar a la gent amb la nutrició, però sabem que el menjar bé és una de les dues coses que generen més dopamina al nostre cervell, estimulant-lo i beneficiant-lo anímicament.
I hem de mantenir una bona dieta si volem gaudir d’aquest pla de pensions que tant ens costa de pagar!

El menjar, com les factures, ens acompanya de per vida. Per què, doncs, li traiem importància? Comencem el dia amb presses i esmorzem qualsevol cosa que espanti la gana. Per què no consultem a qui està al nostre abast? Preguntem a la mare, a la sogra, a el cuiner del restaurant de sota, al metge. Sempre podrem trobar pautes que ens esclareixin dubtes genèrics.

Els nens tenen una gran capacitat d’aprenentatge, se saben la plantilla del Barça de dalt a baix! Així que, per què no dediquem una estona a cuinar amb ells? El nen espanyol (no les nenes) se situa en el rànquing d’obesitat per derrera dels mal-alimentats EEUU. Aquest fet és alarmant, qui havia de dir que amb la dieta mediterrània de la qual gaudim, plena de matisos tan saludables, ens trobaríem davant d’un fet tan insòlit?

La canalla no té aquest problema per menjar oli d’oliva, pernil, paella o ranxets.
Pateix aquest fet degut a un còctel explosiu. Posem a la boca del nen o de la nena un raig de publicitat a mitja tarda farcida de calories, després li afegim un raig de sedentarisme, barregem tot el conjunt i quan la textura ja és lluent el decorem amb una cuina ràpida i malsana.

El que aconseguirem és un nen amb una malaltia que pot ser crònica i molt perillosa per a la seva salut. A més, el carregarem de complexos degut a la influència que pateixen observant aquest cossos gairebé esquelètics que ens envolten als mitjans de comunicació.

Hauríem imaginat en el pitjor dels casos que el nen europeu amb problemes de pes viuria a Londres o a Berlín, però no, el tenim aquí davant, potser a dins de casa. Ens mira amb ganes d’aprendre, no deixa de ser un nen ple de preguntes. Si podem explicar-li com venim al món, pensem que no és gaire dif ícil explicar-li com fer unes delicioses galetes a casa sense cap tipus d’agent químic ni excés de greix.

Després agafem la pilota o la bicicleta i li ensenyem com gaudir d’una vida més sana que l’hi garantirà un futur millor.

Rocío Merino Mir
Cap de cuina d’El Esmero, Els Munts