En Serafí fa mesos que no dorm bé.
Als vols de les cinc de la matinada, es desperta amb un neguit punyent a l’estómac. Constantment li vénen imatges d’un rostre vell i rebregat pels anys.
Com altres matins de diumenge d’aquest hivern, travessa el llindar del vell geriàtric d’una manera mecànica. L’atmosfera del passadís té un regust entrelligat de calç humitejada, en altre temps blanca, i una fortor de gent envellida, mal enganyada amb colònia litrona.
Des que l’ansietat el devora, s’ha enrolat de voluntari. Ben bé no sap per què ho fa. No hi ha res que el distregui del seu particular infern. Malgrat tot, allò l’atreu.
En Serafí és un advocat ambiciós, té una dona brillant, un nen entremaliat de quatre anys i una nena que veu el món des del bressol. Es diria que no li manca de res: treball, diners, èxit, estudis, família..., però amb una buidor profunda que va creixent any rere any i que tapia, maldestre, dins seu tan bé com pot.
Així doncs, el retrobem caminant per aquell desangelat passadís quan tot d’una, un feix de llum mandrós esclata a la cara pansida d’un vell. Ràpid, s’interessa per aquell nou avi i l’informen. El seu nom tant se val.
Casualment, és també un advocat, ben situat en el seu moment. És diria que tenien vides paral·leles: mai s’havien permès tenir temps més enllà de la feina.
De quan estudiava, aquell home va acumular molta informació: hipertròfia memorística. Però de saber, saber, no se’n va adonar que la seva vida sentimental s’escolava i els seus quatre fills creixien indolents i sapastres mancats de la seva necessària mirada. Avui, sol en un racó d’aquell grandiós i decadent edifici.
El Seraf í s’ha quedat trasbalsat contemplant el seu somni davant seu: els ulls, sobretot se li graven aquells ulls negres sense lluïssor, habitants empetitits en les profunditats de dues grans cavernes custodiades per enormes arrugues que solquen tot el seu rostre esquitxant-lo aquí i allà capritxosament.
Cohabiten incòmodament amb elles, un escampat de taques, pigues i vasos sanguinis a punt de rebentar la pell com per fugir del naufragi. Sí, es va impressionant d’aquí i d’allà, d’aquest despoblat d’abatuts cabells del crani esprimatxat, com també, d’aquell flàccid cor tatuat al braç que sobresurt de la màniga dreta del jersei, sense evitar pensar si seria d’algun escadusser amor adolescent. Tanmateix, anacronisme patètic que potencia més el drama en què es troba ara.
L’observació podria continuar, però el Seraf í ja no pot més: les llàgrimes li llisquen galtes avall. Un espetec dins seu l’ha fet trontollar.
Sembla que ningú s’adoni del que li està passant: acaba de rebre una ensenyança, una segona oportunitat que de vegades et dóna la vida. Sense voler-ho, aquella caricatura del que fou un dia, assegut en una empolsinada cadira de rodes, li ha entregat un testimoni vital, com en una cursa de relleus.
En Serafí plora. Per uns moments, confús, seu a la vora del gastat rostre en què s’emmiralla, mentre s’esgota la darrera experiència que tenen en comú tots dos: aquell precís bany de sol tebió que es va afeblint a l’horabaixa.
Els ulls del vell són molt lluny, qui sap si cercant els sentiments que no va saber viure i expressar. De fet, ja fa molts anys que se li va apagar el món. En Seraf í, en un adéu irreprimible, estreny per uns segons eterns la mà de l’home tant afectuosament com pot i aquest el correspon amb un somrís beneitó mancat, ja, d’intel·ligència.
Lentament, es va retirant. Surt al carrer, respira en pau l’aire fresc de la nit i somriu agraït com feia anys no havia fet: la vida l’espera.
Xavi Sellarès Casas
Il·lustració: Núria Riambau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada