dissabte, 5 d’abril de 2008

El·lipsi

Educar i entretenir

Un tema molt controvertit és el fet de que els infants estan indefensos davant de la programació televisiva. Conseqüentment es demanen programes apropiats per a nens fora de l’horari escolar. Programes que, a part d’educar, els entretinguin.

Educar i entretenir. Els programes de televisió educativa infantil haurien de complir aquests requisits i, de fet, els seus responsables així ho pregonen.
Arribats a aquest punt ens hem de fer importants reflexions:

• Com es defineix un programa de televisió educativa infantil?
• Com s’ha de produir?
• Qui ha de controlar la seva qualitat? Els responsables del programa? Els pares o tutors?
• Qui controla la capacitat dels controladors?

Com a primera resposta, un programa de televisió educativa per a nens és aquell que neix amb el desig d’omplir una estona d’oci col·laborant en la seva educació i entretenint, potenciant sempre tots aquells factors innats en els nens que no corresponen de forma específica a l’educació escolar, tals com la imaginació, la sociabilitat o l’autoestima.

La població mundial infantil viu realitats molt diverses. No és el mateix un nen del Tercer Món o un altre de la nova Europa, ni els nens de tres a sis anys o els de set a dotze són iguals. És lògic doncs que els continguts d’aquesta televisió educativa ho tinguin en compte. Els continguts haurien de complir les premisses marcades per un grup divers de professionals dins del sector geogràfic i cultural de que es tracti: psicòlegs, pedagogs, músics, educadors, dibuixants, metges, matemàtics, etc. Entre tots poden confeccionar el manual del guionista i, és a partir d’aquest manual, que els diferents professionals de la narració televisiva escriuen els seus guions i realitzen les seves càpsules.

Òbviament, aquestes premisses s’han d’actualitzar periòdicament, perquè també els infants tenen dret a posar-se al dia. Un bon programa de televisió educativa per a nens ha de tenir un equip pedagògic de manteniment que assessori sobre els continguts. El productor o el realitzador no són responsables del contingut del programa però sí el director del programa i el de la cadena que ho emet, els quals han de configurar la feina de manera que s’adapti a les necessitats dels infants. Saltar-se aquests passos vol dir no respectar les necessitats d’un bon programa de televisió educativa infantil.

I això també fa reflexionar vers què passa amb els Contenidors com seria el cas de Los Lunnis, El Club Súper 3, o Club Megatrix. Perquè a un Contenidor, els personatges i guions de l’equip productor corresponen senzillament als donapassos, mentre que les sèries que s’insereixen provenen d’altres productores nacionals o estrangeres.

Si l’adquisició d’aquestes sèries correspon al departament de compres d’una cadena, independent de l’equip productiu del programa, o sigui professionals que el que controlen no és el nivell educatiu del contingut, sinó més bé temps d’emissió, preu per capítol, etc., és doncs necessari que també l’equip de suport pedagògic investigui els continguts de les adquisicions. El fet que els programes de televisió es venguin a altres països no vol dir que, en el cas dels infants, no hagin de sofrir una adaptació de continguts. Així com es dobla la llengua, el país que adquireix
un programa determinat s’ha de comprometre a produir-ne una part, adaptant-la a la realitat social que viu la seva població infantil.
Un programa educatiu per excel·lència, Sesame Street, produït per la Children’s Television Workshop i exportat a països de tot el món, segueix aquests condicionaments.

I, d’altra banda, tenim el tema de la publicitat. Un espai de programació infantil pot durar de 60 a 180 minuts, durant els quals, a intervals mínims de 30 minuts, s’informa als nens de tots els productes que es poden adquirir. Ninots, disfresses, jocs, joguines, articles de consum, roba, colònies, sabons, etc. Articles que, al reproduir els personatges del programa, han de pagar uns drets de fabricació. Fins a tal punt que actualment els guanys reals que rep una productora d’un programa infantil provenen del merxandatge i no dels ingressos de l’emissió.

La publicitat és doblement efectiva al referir-se als herois dels nens mentre veuen els seus programes preferits. I, donat que inclús a les televisions públiques els ingressos que provenen de la publicitat són força benvinguts, això fa que els productors executius vetllin més pels resultats lucratius que pel vertader motiu de l’emissió: educar i entretenir. Pel manteniment del programa, la publicitat es pot inserir abans i després però no durant l’emissió. La Children’s Television Workshop, per exemple, posava com condició per vendre el Sesame Street a un país determinat, l’absència de publicitat durant l’emissió del programa. Un exemple a seguir.

D’altra banda, cal considerar que no és obligatori veure la televisió diàriament. Correspon als pares vetllar i censurar els continguts inconvenients a què estan sotmesos els seus fills i no considerar aquest artilugi com una mainadera. El tema no és anecdòtic ja que s’ha comprovat que la mitjana dels nens espanyols veuen setmanalment la televisió un temps molt aproximat al que dediquen a l’escola.

Ara bé, estan tots els pares disposats o preparats per assumir aquesta missió? La resposta és no. Si programes de tafaneries que a molts ens semblen de mínim gust i qualitat tenen tan altes audiències entre els pares i mares dels nostres infants, és lògic suposar que el valor dels programes infantils es considerarà amb el mateix patró, o sigui a la baixa.

La conclusió doncs és considerar responsables les cadenes de televisió de l’emissió dels seus productes i de la manca de qualitat dels molts suposats programes, contenidors o sèries infantils. No és obligatori emetre programes infantils, especialment per una cadena privada. Sí és recomanable, especialment per a una cadena pública, emetre en una certa franja horària de tarda, quan els nens arriben a casa, berenen i descansen mirant la televisió, un bon programa educatiu infantil, sense pauses publicitàries, oblidant l’aspecte lucratiu, dosificant adequadament els productes de marxandatge, i afavorint l’autoestima, la imaginació i la fantasia dels nostres nens, com un servei més entre tots aquells als que la població infantil té un dret inqüestionable.

Maria Bestard Luciano
Realitzadora i guionista