L’antic col·legi Antoni Roig

Pujo, com tantes vegades, l’escala vella i desgastada per tants de peus, grans i petits. La pedra està polida i brillant. Alço els meus ulls i veig les dues finestres, una a la dreta i una a l’esquerra, on fa anys, jo i molts més, anàvem a classe.

Al mig, l’entrada amb unes quantes escales que semblen un eufemisme a l’ensenyança, un curs més, una escala més. Les pujo, tot recordant dies de col·legi.

Una estranya sensació s’apodera del meu ànim, si paro atenció encara puc sentir les veus cridaneres dels nens i les nenes. Per això, sempre que escolto el xiscle de les orenetes em sembla que ja és l’hora de sortir de l’escola.

També recordo aquells professors carregats de paciència i de bones intencions.
Mare meva! Quan penso que tenien que batallar cada dia amb classes de trenta nens, més o menys com ara, s´ho mereixen tot.
Proposaria que, de la mateixa manera que es va fer una escultura dedicada als avis davant de les Monges es fes una dedicada als professors, als mestres, allí dins, on tantes i tantes hores van passar, on deixaven el millor d’ells, perquè aquells nens i nenes, que ara som pares i mares, tinguéssim cultura i molta educació ètica, se’n diu ara.

M’assec en aquell pedrís fred, com sempre, en el meu lloc; allí ens ajuntàvem els amics, els de la colla, per pujar a fer classe, cada dia era diferent, de vegades, per sort meva, la primera hora era la de matemàtiques, o la de llenguatge, i llavors jo era feliç. Els meus professors em van ensenyar la bellesa dels números i la meravella de les lletres, entre altres coses. Però si era química..., malament! Allò era un drama per a mi.

Tan de bo pogués tornar a ser un infant i tornar a col·legi, i tornar a passar els nervis per un examen. Des de la perspectiva dels anys, quantes coses canviaríem, veritat?

He de confessar que el dia que vaig acabar l’EGB i vaig sortir, per última vegada com alumna d’aquell centre, vaig plorar.
Em vaig acomiadar dels meus mestres plorant i jurant que mai els oblidaria, i mai ho he fet. Alguns d’ells ja no estan entre nosaltres: el senyor Mir, sempre amb un somriure als llavis i la seva saviesa; el senyor August Martínez i el seu posat seriós, però un tros de pa beneït. Suposo que, allà on estiguin, encara deuen vetllar
pels seus nens.

Si parlem de generacions anteriors tenim la senyoreta María Antonia Hernández, que va desaparèixer tràgicament en un maleït accident de tràfic i a qui ara se li fa el merescut reconeixement, donant-li el seu nom a la nova biblioteca. Tot i que el seu espòs, el senyor Mir, també hauria d’entrar en aquest homenatge perquè, ben pensat, tots hem estat deixebles del senyor Mir.

Ella va ser la que va impulsar el fet de tenir una biblioteca, ganes d’ensenyar, mestra per sempre.

Aquell col·legi és part de la nostra història, forma part de les nostres vides. Ara el veig brut, abandonat, sembla que no se l’estimin, i és nostre, com el mateix Ajuntament.

S’hi fan moltes activitats i hauria –sempre sota el meu punt de vista–, d’estar més cuidat.

No sé si mai s’han parat a pensar quantes generacions de torrencs i torrenques han estudiat allà, i crec que es mereix que el cuidin i el protegeixen com a un avi, ple de saviesa que és.

Em dirigeixo a la Regidoria de Cultura, si us plau, cuidem els nostres tresors, i fem que les properes generacions sàpiguen de qui o de què parlem, que puguin gaudir d’un
espai tan bonic i tan nostrat com l’antic Col·legi Antoni Roig.



Agnès Llorach Solé
Escriptora i coordinadora de tallers d’escriptura