dilluns, 21 de gener del 2008

Aquesta nit de Sant Joan

Sembla mentida però ja ha passat Sant Joan i, en aquest any que res ha anat com havia d’anar; no hem tingut hivern, per exemple, el poble ha anat de bòlit, amb tots els canvis que estan fent, i els que hauran de fer per arreglar tot el que han espatllat, sinó fixeu-vos-hi, però malgrat tot, arriba Sant Joan.

Arriba l’hora de començar a gaudir de l’estiu que promet; si més no, aquí a Torredembarra, ja comença aquella època de les motos fent soroll, de la gent que no respecta el son de les persones ni el treball dels altres, i que tot ho fan servir com si aquesta vila fos Àrea privada de caça, per alguns, que normalment no són
d’aquí, i que al seu lloc de residència habitual no es comportarien d’aquesta manera.

Però ja arriba la festa del foc, mediterrània al cent per cent, som gent d’un país que tot ho celebrem amb foc i festa, des de la sardana que és un ball fet per adorar al sol, segons diuen els que en saben, fins als petards de les revetlles de Sant Joan, cada vegada menys escoltats pel seu preu abusiu.

Però deixeu-me dir-vos una cosa: penso en aquests xiquets d’avui en dia, pobra canalla; què en saben ells de la festa de Sant Joan? Ells, que són de la generació de la Play i d’Internet, què en saben d’això d’anar a cercar fusta per fer la foguera més bonica i més gran? Alguns d’ells només saben tancar-se dins de quatre parets, per prémer amb tota la força un tros de plàstic que els porti a paradisos perduts, però
no tota la culpa és d’ells, és que no queden llocs per fer les fogueres, no hi ha un pam de terra, tot és... asfalt.

Jo he fet una prova i li he posat la cançó d’en Serrat a uns quants d’aquests nens d’entre dotze i catorze anys i, després els he explicat com era abans aquesta festa, i tot el que representava per a la canalla que avui ja som pares i m’he quedat corpresa quan m’han mirat i amb la boca oberta, m’han dit: Què “guai”, no?”

¡Quina passada! com diuen ells.


Per Sant Joan (Fragment)
Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d’on pugui, com ahir,
com si no n’hi hagués d’altra
jo he sigut com vosaltres:
no vull sentir-me vell aquesta nit.
Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.

Joan Manuel Serrat Teresa


Agnès Llorach i Solè
Foto ( La Mirada ): Imma Font