dilluns, 21 de gener del 2008

Joan Ciuró Gatell pintor

Ciuró Gatell neix a Torredembarra l’any 1940, estudia i es gradua a l’Escola d’Art de Tarragona del 1955 al 1959. Durant aquest període guanya el premi de pintura juvenil, regional i nacional de l’any 1958. El 1965 elabora un mural per a l’Escola de Música del Terç de Llevant. El 2007 realitza el cartell de la conferència feta a la Universitat de Paris-Sorbona, sobre Miquel Martí i Pol.
Ha participat en diferents certàmens nacionals entre els quals destaquen:
1955, 1966, 1967 Premi Inglada Guillot, 1966 Medalla Tapiró, 1966 Saló de Maig de Barcelona, 1967 Seleccionat per participar al Saló Internacional del Museu d’Art Modern de Barcelona, 1996 Premi de Paisatge del XXIV Saló Internacional del Parc
Maurice Rocheteau de Revin (França).
Ha realitzat diverses exposicions col·lectives entre les quals destaquen:
Sala Guifré Escoda de Barcelona, Sala d’Art Morató de Vilafranca del Penedés, Sala Vayreda d’Olot, Sala Conxa López de Torredembarra, Sala Carmen de Torredembarra, Sala d’Art Mar de Barcelona, Sala Salduba de Zaragoza.
Ha portat a terme les exposicions individuals a:
Caixa de Pensions de Torredembarra, Sala Marina de Torredembarra, Sala Museu de Torredembarra, Sindicat d’Iniciatives de Tarragona, Centre de Lectura de Reus, Sala d’Art Arimany de Tarragona, Galeria d’Art Terraferma de Lleida, Galeria Flat’s de Caracas (Veneçuela), Galería Artelarre de Vitoria-Gasteiz, Sala d’Art Mar de Barcelona, Sala Herraiz de Madrid, Palau de la Diputació de Tarragona, Sala Salduba de Zaragoza, Pati Rei Jaume I, Ajuntament de Tarragona, Galeria d’Art Arts Estudi d’Altafulla, Mediatheque de Villars (França).
Algunes de les seves obres han estat adquirides per col·leccionistes d’Alemanya, Holanda, Anglaterra, França, Veneçuela, Japó i EEUU.
Actualment és membre de la comissió d’exposicions de Torredembarra.
Podem trobar les seves obres en les següents publicacions: 10 anys de Galeria Arimany, Revista GAL-ART, Anuari
d’Art Grup Escola, Revista BECTHNK.

Quan decideixes fer-te pintor?
Va ser, quasi, per una frustració de la música. Als 7 anys vaig començar a estudiar
música. M’agradava moltíssim però a casa no em podien comprar un piano. Em van
comprar un violí que aleshores va costar mil pessetes. Encara el tinc. I vaig anar estudiant música fins els setze anys, però als 14 ja vaig començar amb la pintura. Vaig anar a l’Escola d’Art. El meu professor de violí em va dir que havia d’anar a estudiar a Barcelona i és clar, no m’ho podia permetre i ho vaig deixar. Vaig seguir amb la pintura, però encara enyoro la música.

Què veu un pintor en el que l’envolta que no veuen els altres?
Normalment, diuen, que els artistes volem ser diferents. És mentida; som diferents. Sinó no tindríem aquesta sensibilitat. El que ens envolta, una posta de sol, el cantar dels moixons, ho veiem d’una altra manera. Jo no sé com ho veuen o ho senten els altres. És un món que tinc jo. Com deia Nietzsche, qui fa anar les mans és un treballador, qui fa anar les mans i el cap és un artesà, però qui fa anar les mans, el cap i el cor és un artista. És un sentiment que portem dins tots els que pintem.

Hi ha alguna preferència a l’hora de triar els temes que duus als teus suports?
Això ha anat en relació a l’evolució que he anat fent a la vida. Vaig començar d’una manera més acadèmica, durant el temps a l’Escola d’Art.
Però depenent del meu estat anímic he anat canviant. També en algun moment l’obra d’un pintor depèn del mercat i quan depens de galeristes hi ha cops que has de pintar el que et demanen per vendre; és una mica com prostituir-te. No pots fer el que et ve de gust. Jo tinc la sort de no dependre, ara, de les galeries i puc pintar el que sento. Ara m’he tornat més abstracte, havia pintat molt més realista. El que sempre m’ha interessat, però, ha estat el color. Aquest és uns dels aspectes que s’ha valorat més de la meva obra.

Qui són els teus mestres i quines influències vas tenir pel que fa a les arts?
Els meus mestres van ser els de l’Escola d’Art, entre ells en Lluís M. Saumells. Però els meus pintors preferits, catalans, en Nonell i tots els impressionistes, sempre m’han seduït, començant per Toulouse-Lautrec, Cézanne, Renoir. Aquest per mi és un món fantàstic.

El pintor. Neix o es fa?
Crec que ha de néixer amb aptituds, però després s’ha de formar. Per moltes aptituds que tinguis si no treballes no arribes enlloc.

És necessari tenir una tècnica per a pintar o, per contra, tot si val?
És necessita tècnica però també la vas adquirint, treballant.

Com defineixes la teva pintura i què pretens amb ella?
Colorista, sobretot. Pretenc que qui contempla una pintura meva rebi el que li vull transmetre. He passat de la figura al paisatge. No m’interessen massa els temes urbans i ara, tampoc, m’interessa la figura com abans. No puc expressar els sentiments a través del color que m’aporta el paisatge amb els temes urbans ni
amb la figura.

Quina experiència global treus de la teva carrera com artista?
M’ha servit per entendre el món de manera diferent, no envejar res de ningú i saber gaudir de les petites coses.

Quin et sembla, actualment, el panorama en el món de la pintura?
Actualment hi ha més recursos per poder estudiar i preparar-te, per fer qualsevol cosa. Nosaltres als 13 ó 14 anys havíem de treballar per força. Avui en dia hi ha molta gent preparada i això fa que el nivell sigui alt. En realitat hi ha més de tot, però qui ho dirà serà el temps, els anys.

Com actues davant de les exposicions, temàtica de les obres exposades, artistes ... ?
Ara jo només exposo i em bellugo en temes culturals. Quan exposes pel teu compte has d’estar molt convençut de la teva obra, perquè ets tu qui l’has de vendre. Quan treballes per un galerista és ell qui la ven i de vegades els criteris que utilitza
poden no tenir res a veure amb el que tu sents, però és part del mercat. Molts pintors acaben prostituint la seva obra i pinten sempre el mateix, perquè és el que el galerista li demana per vendre. Molta gent compra quadres perquè el galerista els
hi assegura que és una inversió, però no perquè els hi agradi el quadre en si.

Dediques tot el temps que t’agradaria a pintar?
Sí, perquè no puc pintar massa. M’imposo treballar tres o quatre hores cada matí, però més no puc. És com si encenguessis un llumí, dura fins que es crema; després ja no em surt res.

Quina de les teves obres és la que més t’agrada?
En tinc vàries que m’han agradat, però no tinc una preferència per una sola en concret.

Treballes per sèries temàtiques?
Per estil, per una forma de pintar sí, però per temàtiques, no. Tot i que ara hi ha un tema que vull pintar: les quatre estacions, ja tinc la Primavera.

Quines tècniques empres i com comences un quadre?
He tingut èpoques: aquarel·la, dibuixos al carbó, oli, nogalines amb tintes xineses... Ara pinto molt amb espàtula amb capes i gruixos de color. El guaix no l’he tocat gaire i les acríliques no m’acaben d’agradar. A l’hora de començar una pintura
no m’entretinc gaire en l’esbós, vaig fent la composició sobre la marxa, buscant l’equilibri. Abans podia sortir a fora i pintar un quadre, era fantàstic, però la pintura que faig ara no la puc fer així. La puc començar fora, però el treball del color que faig ha de ser d’estudi. Surto a fora i prenc notes i fotografies que després em serveixen per seguir treballant a l’estudi.

Vas pintar l’incendi de Vespella. Quines dificultats hi ha a l’hora de pintar el foc?
Em vaig inspirar en l’incendi de Vespella. Hi ha moltes dificultats a l’hora de pintar el foc. Has d’anar molt en compte amb el color, els vermells, els violetes. Has de tenir molta cura amb les pinzellades per no embrutar. Una pinzellada fora de lloc i embrutes el quadre.

Projectes a curt termini?
Em vindria de gust i m’agradaria exposar fora d’aquí. Però ara, treballant en estudi, no puc, ni vull córrer. Aniré pintant fins que tingui la suficient obra per exposar el que realment em convenci i m’agradi.

Ferran Castells