dilluns, 21 de gener del 2008

El vermell i el groc

L’estiu ho crema tot. Fins i tot aquí on la pluja cau durant mesos i sembla
com si la humitat ho hagués impregnat tot fins a l’ànima. L’essència dels elements, l’esperit dels objectes. També de les persones. La gent passeja com mullada i impregnada d’aquesta grisor d’hivern. De cop arriba el sol i la gent s’afanya a sortir al carrer amb les samarretes curtes i les sandàlies brasileres. Jo, acostumat a un sol més càlid, encara porto la meva cardigan com si fos la nova Mrs de Winter
veient Mrs Danvers dins la cornuallenca casa en flames. Flames que ho envolten tot, que s’enduen un futur incert, un passat obscur, un present prou clar.



Pensant en aquesta pel·lícula, sóc transportat pel moviment de les flames, hipnotitzat per la seva dansa, a una imatge més antiga encara, que no he vist mai, sinó en gravats i pintures. Una imatge tan tràgica i tan dolguda que fins i tot jo la sento acompanyada de patiment. M’imagino com seria la vista d’aquells primers dies de setembre de fa més de tres segles, des d’aquest parc on la gent juga a pilota i pren banys solars. Darrera meu el que ara és la Tate Modern; davant, un immens foc. El més
gran de la història de la ciutat, en què es va perdre la catedral de Saint Paul i tants altres edificis que caracteritzaven la silueta de la metròpoli. Avui tenim
una altra catedral, si és possible més bonica, però la memòria existeix, i juga amb nosaltres de maneres insospitades; tant, que em sembla com si hagués estat allí aquell 1666. La sort va fer que no s’haguessin de lamentar gaires morts; fins i tot van dir “figures singulars”.

Però, jo em pregunto, no n’és prou una? El foc és puresa, és clar, però aquell foc no va purificar res. Aquell foc ens deixa –perquè ho fa encara avui– una sensació amargant que fa que quasi sentim la picor del fum al nostre coll.

Mentre espero l’Amber fent la fotosíntesi en aquest jardí, observo com es mou la gent d’una manera totalment diferent a com ho feia la darrera vegada que vaig venir a visitar el museu. Aleshores semblaven trets d’un còmic obscur, americà diria. Un Sin City anglès on la pluja no cessa de caure, la població camina lentament com en una dansa en codi, on tot és del color gris de l’asfalt mullat.

Ara tot és ple de colors, de moviments suaus i tranquils. No hi ha paraigües ni robes amples i fosques. Samarretes curtes i tirants. Alguns nois juguen ja sense part de dalt, potser per distingir-se dels seus contrincants, potser per atraure mirades, potser, tan sols, per suportar aquesta calor. Però jo no m’he tret encara la meva jaqueta.

Passejant per la vora del riu amb l’Amber, miro el Parlament i el meu cervell em retorna imatges i paraules pintades de vermell i groc, del color del foc que encara enlluerna la meva ment des de l’altra banda del riu, del que escapo per sort quan som a la Torre de Londres. D’aquest foc que segueix present en la nostra intel·ligència col·lectiva i també, d’una manera física, en aquest monument a Monument, la columna
en memòria d’aquesta tragèdia.

A l’arribar al nostre destí, el Big Ben em torna a la memòria i em fa explicar-li històries de Carnestoltes, dels Dimecres de Cendra i de com el rei Carnaval crema
mentre endrapem sardines que no hem enterrat. Tot pel record del novembre passat quan, aquí a Clapham Common, on hem vingut a menjar les millors pizzes de la ciutat, vam celebrar Bonfire Night, nit de focs d’artifici en honor de Guy Fawkes, que fracassà en el seu intent d’explotar el Parlament de Westminster. El moviment, la gent, aquesta plaça. Tot em recorda aquella nit màgica en la que el cel obscur de tardor es va omplir, per uns minuts, dels colors que veig en els ulls de la gent aquesta tarda d’estiu.

Miro l’Amber un instant i als seus ulls també veig aquest color tan intens i carregat de significat. Per la seva ment passa la mateixa imatge. El color vermell i groc ara es barreja amb el blau, el verd i el violeta. Ens agafem de la mà i comencem a córrer.


Fèlix Brun
http://nadanteltamesi.blogspot.com
Foto: Liane Volkmann