dilluns, 21 de gener del 2008

A cop d'ull

Una de les experiències més colpidores que vaig viure quan tenia 22 anys, va ser intentar apagar un incendi a la Serralada dels Ports prop d’Horta de Sant Joan.

Eren les 14’15 h d’un migdia d’agost. L’espetec de les branques dels pins ens van despertar de la migdiada.

Mig poble i els bombers vam començar a grimpar per les pistes per veure com, impotents, les flames i el vent se’n reien del bosc. Un miracle va fer que uns núvols carregats de pluja descarreguessin l’aigua necessària per aturar el drama.

El foc devora amb ànsia quan troba el plat de les sequeres a taula.

Dies després, la contemplació del paisatge ennegrit restà per sempre a les retines.

Aquests dies, el govern de la Generalitat, ens passa un espot publicitari, que més o menys resa…”estacions… zero, flora… zero, fauna… zero, bolets… zero,….etc..”va dient tot allò que perdem quan el foc arrasa allò que troba.

El FOC controlat pot esdevenir festa; sense controlar, tragèdia. La tragèdia de la mort de persones i de la pèrdua d’un paisatge o altre.

Hi ha un altre foc que anorrea el paisatge. Més lent, crema amb combustió intangible. És el foc del ciment. Estic parlant de l’urbanisme que a molts indrets de la geografia nacional ha imperat aquestes últimes dècades de règim democràtic. L’urbanisme s’ha fet seu el terreny rústic i manlleva la història geogràfica de viles i pobles a cop de plans parcials i generals. Moltes
vegades a contracor dels mateixos vilatans que impotents clamem a la reflexió.

Veure desaparèixer, a prop nostre, paratges com el Canyadell, El Roquer...ara Muntanyans és com si contempléssim impassibles un incendi planificat pels poders especulatius.

Si l’espot publicitari l’apliquéssim a aquest urbanisme desintegrador i anihilador s’hi avindria com el fil a l’agulla.
No estic parlant d’aturar tota mena de creixement, parlo d’integrar l’urbanisme al paisatge. Només cal passejar-se per indrets on això es duu a la pràctica per adonar-nos que la direcció del creixement a la Costa Daurada no és el que pot dur-nos més riquesa material i espiritual... més aviat que tard ens passarà factura. Aquesta construcció ferotge practicada per especuladors incombustibles arrasa el paisatge sense mirament de cap mena. Veure els exemples del Penedès, Lanzarote o la Provença a França

Aquest incendi serà difícil d’aturar. Amb el clam ciutadà no n’hi haurà prou.

Hi posaran seny les administracions locals i autonòmiques?

L’únic miracle el pot dur el propi mercat, que ja està fent inviable promocions que ocupen terrenys rústics planificats com a urbanitzables.

L’especulació ferotge pot estar cavant la seva pròpia tomba. Ho saben els propis promotors. Encara que la vanitat els faci seguir construint, a la darrera manifestació contra la construcció a Muntanyans II, els joves cridaven “Menys ciment, més coneixement”. En Joseph Beuys hi estaria d’acord.

L’art també es pot cremar a la foguera de les vanitats. Quan la creació artística no té un compromís ferm amb la societat que li ha tocat viure.

Vull acabar aquest escrit recordant una de les figures cabdals de l’art contemporani. Parlo d’en Joseph Beuys (1921-1986).

No puc resumir ara les contribucions d’aquesta persona (queda per un altre article si s’escau). Només ressaltar l’acció que va fer a la Documenta de Kassel plantant set mil roures com a acció artística. Per Beuys tot arbre és una escultura viva. Ho va fer un any en què encara no es parlava de canvi climàtic. Contracorrent d’aquesta nova cultura del desenvolupament insostenible, va divulgar un nou concepte d’art.

Jordi Morera
Membre de GROP
Associació per a la difusió de l'Art Contemporani