dilluns, 21 de gener del 2008

Bon ambient

M'adoraves quan eres natura

Jo ja hi era abans de qualsevol temps humà. Era un innominat magma incandescent en un mar de solitud vàcua. Amb tot, em va semblar que no arribava arreu i en un acte
de suprema generositat em vaig fragmentar per expandir-me il·limitadament buscant fronteres que no trobava. Que es faci la llum! Big Bang s’anomena aquest esforç infinit però, és molt més que tot això.

Aquest acte d’amor em fou, amb el temps, recompensat del no res. En un dels racons més anònims i esquifits del meu reialme celestial, va aparèixer la consciència. No hi cabia de content. Una de les meves criatures, un estel dels més insignificants, va
ser l’afortunat: els humans, sota la capa del sol, em contemplaven amb veneració, em rendien culte i mostraven gratitud.



Tan encuriosit estava amb aquells nous éssers que, amb prou feines podia guipar, que vaig voler descendir al seu món. Temps ha passat des de la descoberta del foc per l’home. De sobte, fet poderós per mi sobre la resta de la creació.

Totes les civilitzacions intuïtives sense excepció –qui s’atreveix a dir primitives?–, m’han venerat. He format part de la seva cosmologia i d’infinitat de manifestacions animistes.

En els fons, no sóc tan diferent de tu. M’has acusat de devastacions sagnants, d’incendis estèrils, m’has fet símbol de guerres absurdes, de l’ira, de la intolerància religiosa. Malgrat tot, tu m’has estimat. T’he vist milions de vegades abstreta de la teva realitat diürna davant la meva presència en moltes llars, mentre
senties l’espetec dels tions i la dansa acolorida de les meves flames. És en aquests rars moments de pau que t’he mirat molt profundament als ulls i m’he vist entremaliat i enjogassat dins teu. Sí, t’he tocat l’ànima. Mai ningú t’ha vist com jo, tan resplendent,tan preciosa. Potser, ni tu mateixa tens consciència d’haver travessat aquesta porta. I penso: Acumularàs mai tant poder com per descobrir la força de la simplicitat?

En altre temps parlaves de foc interior per referir-te als impulsos més nobles de l’ésser humà. En altre temps, quan existia la poesia, comptaves focs per referir-te al que, asèpticament, ara anomenes cens de població. En un altre temps, també, les
llengües de foc representaven la descoberta de nous mapes humans secrets als nostres dies.

Avui, tu i els teus, esteu massa pagats de vosaltres mateixos i us penseu que podeu fagocitar el vostre ventre terrenal a cop de tecnologia i consum, sense agonia. Però, aneu en compte, jo també he cremat les falles de l’ostentació banal al llarg de la història.

M’estàs oblidant com tot el què val la pena i m’entristeix. Ja ni en les llars, ni en les cuines, ni tan sols en les llànties elèctriques de les esglésies em puc acostar a tu.

Només em queda una gran oportunitat. Oportunitat ancestral, màgica. I a ella m’aferro desesperadament. Sí, és la nit que festeja el solstici d’estiu, l’entrada a l’adolescència de l’any que encara vius sense agrair.

Jo, el Foc, per una nit torno a regnar en els vostres cors. Us provoco fascinació i no és casual. La festa, el ball, els coets, el fum, el beure, són part d’un ritus molt antic de llum en la immensa foscor destinat a renovar la nostra aliança.

Si sobreviu aquesta tradició, et seguiré buscant. Potser, avui ha arribat la fi de la follia i podré despertar-te, com aleshores, del racional somni mentre em contemples en la foguera de Sant Joan.

Com et deia, no som tan diferents tu i jo. Si algun dia tens la immensa sort de remenar molt dins teu, sabràs de què t’estic parlant.

Xavi Sellarès Casas