Posidònia

Planta herbàcia perenne que viu submergida al mar. Fa rizomes gruixuts i fibrosos, que formen una xarxa entremaliada gairebé tota enterrada. Les fibres que envolten la tija són els coneguts galls d’aigua; Quan aquestes fibres formen masses arrodonides s’anomenen pilotes. Creix molt lentament –uns dos centímetres a l’any. Les
fulles, en forma de cinta, poden tenir fins a 1,3 cm d’amplada i 1 m de longitud, i s’agrupen en feixos de quatre -deu fulles. Les flors es troben reunides en espigues
i són de color verdós. Floreix, generalment, a la tardor. Un any poden produir-se floracions massives i en altres no. Algunes praderies no han florit durant més de vint anys. Els fruits es desenvolupen durant l’hivern fins a l’abril, son més o menys carnosos i d’un aspecte i mida d’una oliva.

Es reprodueix:
Les praderies de posidònia estan constituïdes per un nombre reduït de taques de
vegetació anomenades clons. Cada clon de l’herbei s’inicia en germinar una llavor.
Hàbitat:
La Posidonia oceanica només es troba a la Mediterrània, al llarg de tota la costa, excepte a les zones dels deltes.
Apareix sobre fons arenosos, en llocs amb aigües amb poc moviment, netes i d’elevada
transparència, i a profunditats que van des de pràcticament la superfície fins als 40 m. És extremadament sensible a qualsevol alteració del medi marí.
És una planta superior que en un moment de l’evolució ha tornat al mar on s’ha adaptat, formant extensions anomenades praderies, que també són conegudes com a alguers, herbassars, herbeis, altines o bruts (perquè quan els pescadors recollien les xarxes, sortien brutes de fullaraca) i componen ecosistemes complexos amb una funció vital dintre dels cicles biològics marins i és considerada com una de les principals fonts de vida de la mar.

Així mateix, estabilitza el sediment i dóna refugi i hàbitat a centenars d’organismes
(alguns dels quals els trobarem exclusivament a la posidonia). Aquestes praderies tan extenses han perdurat durant mil·lennis. Però a les costes del nord de la Mediterrània fa uns anys que han entrat en forta regressió a causa de:

La presència de la Caulerpa taxifolia, que és una alga de mars càlides que creix invasivament en els alguers, desplaçant la flora i la fauna autòctones
i entrant en competència amb ella.
L’abocament d’aigües residuals no depurades. L’extracció d’àrids del fons marí i la regeneració de les platges prop de les praderies. La pesca d’arrossegament per damunt de les praderies.
Els ancoratges d’embarcacions esportives.

La platja d’arena blanca és indestriable d’una praderia ben estructurada i sana ja què és una autèntica fàbrica de sorra perquè allotja comunitats de crustacis i mol·luscs que, amb les seves conquilles ben esmicolades, formen bona part d’aquesta arena i, les acumulacions de rizomes submergits, fan d’esculls protegint la platja de l’embranzida de les onades. A més, a la tardor, les fulles mortes s’acumulen a les platges i, si cap ajuntament miop no ho evita, formen uns dics de protecció contra
les onades més efectius que totes les rehabilitacions amb sorra nova que s’hi vulguin fer. Per tot això i perquè està en perill d’extinció, la Posidonia oceanica es troba protegida per normativa estatal i europea, i per diversos convenis internacionals.
També té un valor econòmic molt important.

Difícilment els pescadors calarien les xarxes productivament sense que la posidònia proveís de llocs de fresa i de refugi dels alevins a una gran quantitat de peixos. A més a més, s’està utilitzant com a matèria primera per a la fabricació de compost, ja que es rica en N, P, C, oligoelements i biocompostos, i el seu aprofitament en agricultura com a fertilitzant verd pot arribar a ser de gran interès.



La Posidònia permet estudiar l’evolució d’ecosistemes de plantes submarines ja que, quan mor, deixa unes restes que són difícils de degradar i s’acumulen seqüencialment, any rere any, i són un llibre d’informació. D’aquesta manera s’han pogut estudiar les característiques lumíniques de l’aigua del mar en els últims 4000 anys.

La major part dels usos de la posidònia s’han perdut, però, n’hi ha que segueixen
vigents com aleshores, o s’han adaptat a mètodes més moderns. Un exemple d’això és la moraga dels pescadors del llevant espanyol que consisteix a fer foc amb els rizomes
secs recollits a les platges i preparar en aquest foc el seu menjar.

I, a Villaricos (Almeria), hi ha una fàbrica que extreu les sals iodades per mètodes
industrials.

Noms:
També és coneguda amb els noms següents: altina, alga dels vidriers; els rizomes amb el seu feix de fulles reben el nom de: galls, cues d’alga (català); antina, alga de vidrieros, perifolla de los gallos, alga marina, ova marina, argazón, lijo (castellà).

Etimologia del nom:
El nom Posidonia, ve del grec i al·ludeix al déu del mar, Posidó; el cognom, oceanica, també ve del grec i fa referència al déu de l’oceà Okeanós.

Una mica d’història:
Són plantes molt antigues. Els fòssils de posidònia més antics es troben a Sicília.
Theopharastus va deixar recollides al segle IV aC les seves observacions sobre els fruits de Posidonia oceanica.
Hi ha un text del segle XVIII que explica que a la plaça Mayor de Madrid es trobava la Posidonia perquè la portaven els traginers quan embalaven amb ella el peix fresc.
Una vegada seques les fulles s’empraven, des de molt antic, com a jaç per al bestiar en els estables, fins que a l’insigne botànic espanyol Andrés Laguna (1570) se li va acudir omplir amb elles un matalàs per al papa Juli III. Des d’aleshores les xinxes van deixar de donar-li mala vida, i els matalassos plens de posidònia es van popularitzar per tot Itàlia.
Des d’aquest moment, la posidònia es va vendre per les seves propietats insecticides
perquè, tal com diu Andrés Laguna (1570), “Da de sí en los principios un muy fuerte y
abobinable olor, o por hablar propiamente, un cierto tufo marino con el cual es de creer que naturalmente extermina a las chinches”.
Altres usos perduts són: com a protecció en el transport de materials delicats com el vidre; com a substitutiu de la palla en la fabricació de maons, o com a aliment dels animals (fulles i fruits); les fulles i rizomes s’utilitzaven per fertilitzar i esponjar les terres. Els galls d’aigua sovint s’utilitzaven com a material tèxtil.



Encara poden veure’s construccions amb posidònia a l’illa de Formentera, a la de Tabarca, a les costes alacantines i en alguns indrets de les platges de Calnegre, a Múrcia. L’organisme viu més gran del món es troba a les profunditats marines de les Balears. Segons l’equip del CSIC que l’ha descobert, la planta està viva des de fa 100.000 anys. Aquesta posidònia, de 8 quilòmetres, creix en una praderia de 700 quilòmetres d’extensió entre la zona dels Freus (Formentera) i les Salines d’Eivissa.

Utilització terapèutica:
Un dels usos antics més importants fou el medicinal. Trobem els aperitius i els astringents, segons recull el botànic Quer (segle XVIII), i per alleujar les malalties respiratòries. A Egipte es va utilitzar, i encara s’utilitza, per alleugerir les malalties tant de la gargamella com de la pell. Les dones utilitzen
les fulles verdes, mòltes i barrejades amb alcohol, per donar-se fregues a les cames i alleujar així el dolor provocat per les varices. Hi ha metges que recomanen
l’ús d’aquesta planta com a alternativa per combatre l’acne. En aquest cas es maceren les fulles fresques en aigua de mar per rentar-se la cara.
La posidònia també ajuda al tractament de les ferides i que aquestes cicatritzin abans. Els pescadors d’arrossegament maceren en alcohol les fulles que surten
enganxades en xarxes i ormeigs, i obtenen així un líquid que després apliquen a les ferides com a desinfectant

Trini Mir Hernández
Foto 1: Albert Cues ( davant Can Bofill )
Foto 2: Albert Cues ( davant Can Bofill )
Foto 3: Josep Lluís Pol ( Mallorca )