Punt i a part

Foc que s’origina quan un llamp cau sobre una arboreda. L’incendi es propaga ràpidament cremant tot tipus de vegetació fins arribar als tallafocs. Aquests frenaran la seva expansió pel bosc i permetran una extinció més controlada. Però aquest foc sufocat, sempre que no hi quedi cap partícula incandescent, no podrà renéixer de les seves cendres. No farà pas com l’au Fènix, símbol d’immortalitat i resurrecció pels grecs i romans, que es consumeix amb el foc cada cinc-cents anys, aproximadament, i torna a néixer de les seves pròpies cendres. El Fènix també representa a la gran bola de foc en algunes cultures perquè aquesta mor a la nit i reneix al matí. Si la gran bola de foc s’anomena Ra a la cultura egípcia, Hefest és el déu del foc a la grega i equival a la deïtat romana de Vulcà que alimenta el foc dels volcans. En entrar en erupció, aquests destrueixen amb la seva lava tot el que troben al seu pas, deixant un rastre de destrucció i foc.

Obscuritat que es torna claror quan amb un llumí s’encén una espelma. Aquesta il·lumina les pàgines del llibre o acompanya les passes que s’adrecen cap a la cuina. Allà, es posa a escalfar una mica d’aigua al fogó; fa fred i ve de gust prendre un te calent. Mirant la flama circular del fogar, es recorda les torxes que utilitzaven els avantpassats per allunyar els animals perillosos i els focs que feien per utilitzar el seu fum com a mitjà de comunicació. Es veu la imatge dels artesans transformant el metall, el vidre i el fang. Vénen a la memòria les metxes dels petards que s’encenen i les fogueres de Sant Joan, al voltant de les quals es dansa esperant que el focs d’artifici envaeixin el cel. Es reviu l’estremiment que envaeix l’ésser en sentir el tret quan es dispara una arma de foc. El xiscle de la tetera fa tornar a la realitat i adonar-se que sempre s’ha de tenir el foc vigilat. En agafar l’espelma, la seva petita flama fa pensar en l’espiritualitat, símbol que el budisme i el cristianisme confereixen al foc. De cop, una ràfega de vent, ho deixa tot en plena obscuritat.

Caliu que desprèn la llar de foc i que omple tota l’estança. La llenya espetega mentre amb un manxall es venta el foc per tal d’avivar-lo. L’escalfor de benestar que produeix estar vora la xemeneia no es pot comparar amb la calor interna que provoca una febre elevada. Però, en una altra ocasió, aquesta calor pot manifestar-se a mode de picor intensa deguda a una gran erupció. La intensitat també rau en la manera com es viuen els fets que succeeixen a la vida; això és la passió amb què es respira. Aquesta està present a la relació dels enamorats, els quals mai posaran les mans al foc, l’un per l’altre, si no estan segurs de ser correspostos. En cas de desavinença, és millor no afegir llenya al foc. D’altres preferiran arriscar-se i jugar amb foc tant a l’àmbit personal com professional. I, de ben segur, si no aconsegueixen el que volen, treuran foc pels queixals. De totes maneres, encara que en una relació de parella les dues parts s’avinguessin, sempre podria produir-se foc d’encenalls. El
seu amor es consumiria a foc lent mentre intenten mantenir el caliu.

Eva-Maria Sans Blas