dilluns, 30 de juny de 2008

Amb la meva veu

Adults grans

Un se sent jove fins que no veu reflectida en els altres la pròpia edat, la salut, les forces i l’empenta. Per motius familiars estic en contacte, des de fa mig any, amb els residents d’un sociosanitari proper a on hi tinc ingressada una persona que estimo. Sovintejo les instal·lacions, on tothom, o gairebé, ha superat amb escreix la seixantena. Alguns estan allitats, d’altres es lleven una estona diària tot i que passen majoritàriament tot el seu temps ajaguts. No són ells els que avui copsen la meva atenció. A qui em miro i remiro, qui em treu hores de son pensant que a tots ens pot arribar en qualsevol moment, una realitat tan punyent, són les parelles que han viscut pràcticament tota la vida junts i que ara, al llindar de la vellesa, amb els cabells emblanquinats coronant els seus fronts i les arrugues masegant les cares, es fan companyia en un hospital.

N’hi ha de molt vells i n’hi ha també que tan sols són adults grans, això sí, una mica atrotinats. Un dels dos està en fase de dolor, sense poder caminar, necessitant l’altre per a desplaçar-se amb cadira de rodes i, l’altre, delerós de fer companyia, de ser útil i potser sense tenir un altre lloc on anar a passar totes les hores del dia, hi fa estada acompanyant la decrepitud. Els veig amunt i avall pel passadís, saludant els quotidians, mirant de reüll el nouvingut mentre, amb mans encara fortes, empenyen una cadira de rodes on l’ésser estimat, depenent i adolorit, hi passa hores i hores. Quan es fa fosc tornen a poc a poc, silenciosament, a l’habitació, on el malalt passarà la nit.



Les habitacions compartides, les portes que es tanquen tard i el bellugeig de bates
blanques, professionals i alienes, tallen qualsevol proximitat de tendresa o d’intimitat, d’amor i de sexualitat. Una carícia a flor de pell i un petó dipositat a la galta és potser el que es permeten fer dins de la màxima discreció imposada per voluntat pròpia, en haver de viure en un lloc públic envoltats de cares desconegudes, de vides que no són properes, que avui hi són i potser demà ja no.

Diuen els experts que la patologia més freqüent detectada en aquest grup a partir dels seixanta o seixanta cinc anys és l’artrosi, seguida de la hipertensió arterial, fet que no impedeix gens ni mica tenir relacions sexuals actives i la majoria les consideren agradables i normals. La vellesa és un procés que en ordre biològic es manifesta per una disminució genèrica del metabolisme; però és important tenir en compte la societat en la qual es desenvolupa, ja que és un procés biològic, psicològic i també social.

El fenomen de l’envelliment en la població es produeix de forma paulatina, una mica més cada any, no hi ha remei i tots, si la naturalesa és generosa, hi arribarem. En el món, en termes absoluts, el nombre de persones de seixanta-cinc anys i més s’haurà multiplicat aproximadament per quatre entre el 2000 i el 2025 i la seva proporció enfront de la població total tendeix a duplicar-se (5,3% al 2000 – 10% al 2025).

Per tant, la sexualitat en la gent gran, és quelcom que, sens dubte, ens implica a tots. Una sexualitat que, en l’edat dels adults grans, per tota la història acumulada, es concep associada a l’amor, aquell que genera una emoció que impregna les relacions humanes i àdhuc les relacions entre alguns animals, i que ens impregna des del mateix naixement. Un sentiment que cerca en l’acaronament, la flonjor de la sensació d’estimació que els ha acompanyat al llarg de la vida i en el racó íntim de les sensacions, el sacseig entranyable i tremolós de la sexualitat encara viva.

Mentre em miro a una parella de més de seixanta-cinc anys, quan es desitgen bona nit, fins i tot en el reducte tan poc íntim de l’habitació d’un hospital sociosanitari, mostrant dependència, solitud i afecte, també em parlen sense paraules de com viu la sexualitat, a través de l’amor, una parella d’adults grans.

Núria Gómez Granés
Periodista i escriptora
Fotografia: Núria Gómez Granés