dilluns, 30 de juny de 2008

Entitats

Sexualitat en el càncer
Lola Galván


S’ha de fer un parèntesi o, pel contrari, no passa res?
Personalment crec que cada persona rep la notícia que té càncer de manera diferent, sempre dolorosa, però amb negativitat o amb gran força i positivitat davant tot el que haurà de patir a partir d’aquell moment. La paraula càncer encara és difícil
d’acceptar. I dic la paraula perquè, la malaltia, quan la tens, no pots negar-la, però, pots no parlar-ne.

Per a moltes persones és més còmode, sobretot, que la resta de la gent no ho sàpiga. Malauradament encara és vergonyós, delimita el teu terreny, un espai que ningú vol que se li envaeixi. La sexualitat es veu afectada, és normal. Però també depèn de la
situació personal en què et trobes: amb parella fixa, casat de fa molt temps, jove i sola, gran i sola, ....
El teu cos, a través dels medicaments tan forts que has de suportar, es transforma, es debilita, et produeix interiorment un rebuig de tu mateix.
La teva parella et veu patir i no sap quin camí ha de prendre.

I si fem sexe encara que no sigui molt satisfactori, serà bo? es pregunta. És que jo l’estimo molt i no vull que pensi que no tinc desig!

Les afectades sense parella normalment es prenen unes “vacances” sexuals. La prioritat està a combatre la malaltia i sortir-ne victoriosa. No vull dir que les emparellades no lluitin, ho fan com la que més, però no estan soles i, per a les primeres, el llit és més ample.

Sexualitat sí, per què no? Però, per sobre de tot, està l’estimació, l’afecte, la comprensió, una abraçada forta, que t’agafin la mà, que t’acaronin, que t’escoltin. Aquest és el millor sexe que pots tenir després del procés i, quan tot torna a estar en el seu lloc, molt de sexe, que és el millor medicament.

Lliga contra el Càncer de les Comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre