dilluns, 30 de juny de 2008

Tens un moment ?

Dolors Miquel

Nascuda a Lleida, resideix actualment a Torredembarra. Ha publicat els llibres de poemes: El vent i la casa tancada (Columna, 1990), Llibre dels homes (Edicions 62/ Empúries, 1998), Transgredior (Arola, 1999), Haikús del camioner (Edicions 62/Empúries, 1999), Gitana Roc (Llibres del Segle, 2000), Mos de gat (Edicions 62/Empúries, 2002), Amb capell (Emboscall, 2003), Ver7s de la terra (Pagès, 2004), AIOÇ (Empúries, 2004) i Missa pagesa (Edicions 62, 2006). En narrativa ha publicat Maruja Reyes sóc jo (Columna, 1992). A publicat, també un número i mig de la revista La Verge Peluda (2002). La seva obra poètica ha estat guardonada amb els premis Rosa Leveroni (1989), Ciutat de Barcelona de poesia (2005) i Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater (2006).

Tu ets lleidatana, com vas venir a parar a Torredembarra?

Això va ser una qüestió del destí. No sabia on anar. M’era igual anar a qualsevol lloc. Bé, sempre que fos un lloc de Catalunya. No per una qüestió de pàtria, sinó de cultura: l’allioli, l’aire, la llum... Però el meu germà, que baixava de la muntanya,
em va dir: “Per què no anem a Torredembarra?” I aquí estic, tot i que ell se’n va anar a Altafulla (riu).

M’agradaria conèixer la teva opinió sobre l’estat de salut de la literatura en general al nostre país? És un bon moment?

El nostre país sempre es troba en un mal moment. És la gràcia que tenim els catalans; queixarnos de la decadència, que ens aixafin... doncs, en consonància,la literatura, igual. Un exemple: si tu vas a una editorial castellana de Barcelona ningú sap ni què escrius, ni et coneixen de res, i a la inversa passa el mateix. El xoc de cultures és brutal, és la guerra, s’ignoren completament. Això ho trobo tan interessant! És com la subtilitat última. Quan no pots ser català gairebé a cap àmbit, hi ha la cultura i la literatura. Com que no llegeix gairebé ningú, i menys poesia, és el lloc ideal per esbatussar-se, la punta de la llança.

Quin creus que ha de ser el paper de l’escriptor en el moment històric?

L’escriptor sempre ha d’escriure. Ha de ser ètic més que moral. Sobretot en la societat que vivim que és materialista, neuròtica, una societat que ja no va al cel
com abans sinó que la seva fita és comprar-se un cotxe i anar volant a... ; el ramat avui vola. L’escriptor no ha de ser ramat i ha de ser èticament humà. I escriure.

Com veus la poesia actual catalana? I en ella a la teva generació?

La meva generació penso que començaria amb la Maria Mercè Marçal, l’Enric Casasses... És una generació que intenta donar força a la llengua. Tracta la llengua com si fos una llengua normal. És una alienació poètica, la que patim nosaltres (riu). Recuperem molt la vessant popular i la barregem amb la culta. Fem molts recitals i, ja que es llegeix poc, apropem la poesia a l’orella, com a l’època medieval.

Creus que tant les institucions com els mitjans de comunicació fan prou coses per a potenciar la cultura i en concret la literatura?


Fan tot el que poden. A totes hores, a tots els canals, tu només fas que sentir cultura, poesia, pel·lícules de culte (riu)... meravellar-te amb l’obra de pintors... (molt irònica, rient) Jo quan vull ser feliç poso la Televisió i em dic: “Cultura! Cultura! Entrem-hi!” (seguim rient).

Quins llibres mai has pogut acabar de llegir?

El Jarama de Sánchez Ferlosio. Però t’explico perquè: d’adolescent, a Lleida, tenia un pardalet que estava malalt. Amb el fred que hi feia, i sense calefacció, em posava
a dormir amb mantes, pijama, bata, etc., i deixava que el pardalet es posés sota la solapa perquè s’escalfés i s’adormís. Jo, que mai m’adormo llegint, vaig començar a
llegir El Jarama i em vaig adormir matant, així, el meu pobre pardalet. I quin disgust! Evidentment odio a aquest llibre, no m’havia passat mai, això d’adormir-me
amb un llibre a les mans.

Què significa per a tu la poesia?

Tot.

Quins poetes, escriptors, artistes o experiències han marcat la teva línia literària?

T’esmentaré només els del principi: Sant Joan de la Creu (m’encanta), Homer, Safo, m’ho vaig passar molt bé llegint La Celestina, Tolstoi, Las aventuras de Molly Flanders, El Decameró de Bocaccio, Lorca...

T’ha recolzat la família i els amics?

Que va! (riu). Han passat de mi, totalment. A casa meva, jo escrivia i anava darrere d’ells amb el full i només em deien “Surt d’aquí que tenim feina, quines rucades que fas”. Ho trobaven una bajanada i els amics de la infantesa, igual.

Com treballes fins a concretar un poema?

Has d’estar sempre atent, però ve quan vol. El que passa és que l’art és una dictadura i hi ha vegades que me’n vaig a l’exili. Perquè si no... (riu). Vivim en una època científica, estructuralista i de mètode, i sembla que fins i tot un poeta o
un artista ha de tenir un mètode, i la veritat és que l’art ha de fluir.

Quin consell donaries a tots els joves que volen començar en això de la poesia?

Primer de tot que tingui un treball solvent (riu). Però, sobretot, escriure i llegir molt.

Has escrit també narracions, t’has plantejat o tens previst seguir investigant altres gèneres?

El primer que vaig escriure als disset anys va ser una obra de teatre (era més rara, per cert). M’agradava molt el teatre, però després vaig trobar la poesia i em vaig quedar amb ella. La narrativa i la novel·la, per a conrear-la jo, no m’interessa tant. Potser quan sigui més vella, penso que mentre estàs vivint i tens intensitat has d’aprofitar per fer poesia.

Quines coses et falten per explicar?

Jo penso que tot escriptor té una cosa per explicar que no la pot explicar mai, però que és l’arrel de tot el que escriu. És el que d’alguna manera li dóna aliment.

Podria existir un món sense poesia o sense literatura?

Ui! I sense humans! (riu). La nostra eina per a construir el món són les paraules. Escapar de les paraules és molt difícil, som un món de paraules. La destil·lació de la paraula és la poesia. Per exemple, l’olor de la pluja d’estiu és especial i ningú ho sap traduir en paraules com un poeta. És impossible que l’home vulgui fugir de voler donar forma a aquestes sensacions.

Creus que s’estableix una relació més directa entre l’escriptor de poesia i el lector que entre l’escriptor de novel·la i el lector?

Sí, perquè és molt més condensat. Amb la poesia el que pretens és donar un cop de puny o un cop d’ala d’àngel al receptor, és la comunicació més intensa.

L’amor és una temàtica molt explotada per molts poetes. És un recurs fàcil o hi ha temàtiques més adequades que altres, en la poesia?

Hi he pensat molt, en això. És molt fotut parlar d’amor en poesia perquè sempre caus en els tòpics de les cançonetes, tòpics que agraden molt a la gent. Però en realitat, què és l’amor? Ningú ho sap. Tothom en parla però ningú el pot definir. D’altra banda, penso que a l’univers en què vivim, tot es mou per amor: tu i jo hem sortit d’un acte que si no era d’amor s’hi assemblava. És molt difícil escapar d’aquest tema que és l’origen de la vida.

Què faries per a fomentar la lectura?

No es poden imposar les coses. Per a mi és un error molt greu. S’ha de seduir. Per començar, a les escoles no haurien d’obligar a llegir els llibres tan pesats que posen, que no tenen interès, perquè ni connecten amb l’actualitat, ni tan sols fan volar la fantasia. Què es pot esperar d’això?.

Quines lectures ens recomanaries als lectors?

Recomanaré literatura catalana del segle XX, la castellana ja té prou publicitat. De novel·la: Solitud de Víctor Català, Quanta, quanta guerra o La mort i la Primavera de Mercè Rodoreda. Poèticament: Foix, és un autor que sembla difícil però no ho
és i té una fantasia espectacular, també Ferrater, l’últim Carner, els sonets d’amor i el llibre Desglaç de la Marçal, tot Bauçà i el teatre d’Espriu que, per a mi, és la
seva millor poesia. Dels que són vius m’interessen especialment la novel·lista Núria Perpinyà; el conta contes d’en Monzó (Monzó en la novel·la naufraga) i la poesia d’Enric Casasses.



Ferran Castells Batlle
Actor i director de Centrescènic
Fotografia: Ferran Castells Batlle

Cap comentari: