dilluns, 30 de juny de 2008

El·lipsi

El públic no sap el que sap, però ho sap

L’amor, i per extensió el sexe, no acostuma a ser considerat com un objectiu primordial a les societats desenvolupades econòmicament. I d’això n’és un bon reflex el cinema.

La ficció dramàtica consta sempre de dues trames: principal i secundària. La segona existeix per recolzar a la primera i ajudar a proporcionar impuls a la narració, però no per adquirir el protagonisme de tota l’estructura.
Doncs bé, a les pel·lícules més emblemàtiques, aquelles que semblen les més romàntiques, la història d’amor sol ser una trama secundària. Serveix senzillament per mostrar l’altra cara del personatge principal, la més humana, la més tendra, disculpar la seva mala traça, perdonar la seva crueltat o manca de compassió o excés de violència.
Único Testigo, Muerte entre las flores, Balas sobre Broadway, Casablanca i d’altres, narren a la trama principal històries de crims, relacions mafioses, l’ambició de l’artista, la lluita per una bona causa, etc., encara que la trama secundària, la història d’amor, les relacions sexuals dels protagonistes, tinguin una importància cabdal i a l’espectador li sembli informació de suma importància.

No obstant, es pot dir que sense història d’amor no hi hauria història del cinema. Fins i tot, degut a les el·lipsis o compressions temporals inevitables a una pel·lícula de noranta minuts, podem dir que un personatge practica el sexe o demostra amor molt més sovint del que mai ho faria a la vida real.

El sexe, al cinema, ha vingut acompanyat d’una sèrie d’ardits que han permès a l’espectador imaginar i, per tant, millorar subjectivament els fets sense veure’s.
L’ús del fora de camp i les escenes de sexe sempre han vingut unides. Fins i tot, aquest fora de camp utilitzava tradicionalment unes metàfores que l’espectador entenia immediatament.
Recordem: una parella enfront d’una xemeneia, es besen, desapareixen lentament de l’enquadrament i l’objectiu de la càmera fa una petita panoràmica acompanyada d’un zoom in, centrant-se en un pla curt de les flames. L’espectador entén perfectament el que està ocorrent en fora de camp i, quan recupera la parella, potser un o dos minuts després i a una altra escena, sap que són amants.

El foc, les onades del mar, la pluja intensa, el vol d’ocells, etc., sempre fenòmens naturals dotats de moviment i àudio sincrònics que trenquen l’escena amorosa, explicaven perfectament el que estava succeint fora de l’enquadrament de la càmera. Aquestes estratagemes conformàven un codi que l’espectador posseïa, encara que no en fos conscient: el públic no sap el que sap, però ho sap.

Si les relacions entre els personatges es tornaven perilloses, la censura originava solucions dràstiques que ara fan riure. Com el cas de Mogambo, pel·lícula en la qual una dona casada s’enamorava d’un altre home arribant a les relacions sexuals. A España es van deformar els diàlegs fent que marit i muller fossin germans, la qual cosa va originar una sèrie d’incògnites inexplicables, com per exemple que els dos dormissin junts i que el germà tingués antipatia pel protagonista. En el fons, el públic podia imaginar relacions encara més complicades entre els personatges.



La no explicitat del sexe anava acompanyada, i de fet encara hi va moltes vegades, d’una censura del cos nu. Ens trobàvem amb què, sempre que un home es llevava del llit després d’haver fet l’amor, portava els calçotets posats i la dona anava al lavabo embolicant-se amb el llençol, fet amoïnós que ella realitzava amb gran lleugeresa i com si fos conscient que tota una sala de cinema l’estava observant. I, quan el senyor Adolfo Suárez, president del govern espanyol, va decidir que ja era hora de fomentar una “apertura” als costums més quotidians, cosa que implicava poder comprar revistes eròtiques als quioscs i veure les actrius despullades al cinema, aquest fet va fugir de la fatídica paraula “desnudo” i es transformà en la horrorosa paraula “destape”, la qual cosa no entorpia gaire la imaginació de l’espectador perquè ja se sap, el públic té la paraula.

Maria Bestard Luciano
Realitzadora i guionista
Fotografia: www.emuleteca.com

Cap comentari: